AAVV - Comunicar i marcar la diferència

Aquest també era un dels problemes –i continua sent-ho en part– del mitjà on treballe actualment, la revista Saó . Tan sols s’ha de veure que de 15 persones que formem el Consell de Redacció, 3 en som dones. Però, s’ha de dir que el fet que estiguem presents fa que canvie la mirada, que es mostren altres realitats, altres veus, altres singularitats.

Quan vaig ser nomenada cap de redacció no s’entrevistaven pràcticament dones, i una de les fites que ens vam marcar era que almenys el 50 % de les persones entrevistades foren dones, i si en un número no hi havia cap entrevista a una dona, es contrarestaria en el següent. S’ha de dir que no és tan senzill com es veu, i que moltes vegades costa –i més en un mitjà especialitzat.

Tan sols cal pensar en els grans personatges nacionalistes valencians per adonar-te’n que pràcticament no hi ha dones perquè la història o les ha silenciat o no les ha deixat desenvolupar-se. Per això és tan rellevant la ferramenta de l’Agenda d’Expertes encetada per la Unió de Periodistes, perquè ens dona a conèixer perfils que segurament se’ns escapen o no tenim a l’abast. Ara bé, també s’ha de dir que ens costa molt trobar dones que escriguen, però a poc a poc, la situació es va revertint.

Com a dona s’ha de demostrar més

Pel que fa al meu dia a dia, no he tingut cap problema en desenvolupar les meues tasques pel fet de ser dona, encara que a algunes persones (una minoria) els costa acceptar indicacions d’una dona, i a més a més, jove. És cert que en alguna entrevista, sobretot amb homes amb una certa edat, m’he sentit desplaçada per ser dona: per exemple, formulant-los preguntes i respondre sense mirar o mirant al meu company. També he sentit que en alguna ocasió han comptat amb mi per a complir una quota, he demostrat que valia per a eixa feina i, per això, m’han tornat a trucar.

Fa quatre anys que vaig acabar la carrera i vaig tenir la sort de poder treballar com a periodista. En el camp de batalla, he extret les següents conclusions pel que fa a la importància de les dones als mitjans de comunicació.

El fet que les dones estiguem presents als mitjans de comunicació dirigeix la mirada cap a altre lloc on encara no s’havia focalitzat, crea complicitats cíviques i dona veu a aquells col·lectius que fins ara havien estat silenciats o discriminats. De forma conscient o no, comporta:

– L’ús d’un llenguatge no sexista i inclusiu, no sols amb les dones, sinó també amb altres col·lectius, perquè hem patit la discriminació i volem apostar per una societat oberta on tots tinguem cabuda.

– Visibilitza la tasca d’altres dones. A través d’articles o entrevistes, o bé denunciant la no inclusió de dones en certs àmbits (per exemple, quan s’escriu sobre l’absència de dones als festivals de música).

– Reivindica, a través de la tasca desenvolupada, el nostre lloc: som igual de vàlides que els homes. No oblidem que en una situació normal no caldria reivindicar res.

S’ha de recordar que aquests passos que anem fent per assolir la igualtat real no els podrem fer mai sense els homes, per això resulta tan necessària la seua complicitat.

Per acabar, feia referència al principi a un estudi del col·lectiu català On són les dones. S’afirma que «a l’hora de representar l’opinió de les dones, el factor més clar de diferenciació és la titularitat del mitjà. Només la titularitat pública sembla garantir que tendeixen a la paritat». Doncs bé, ara que la nova radiotelevisió pública valenciana ja està en marxa –per fi!– hem de tenir en compte el paper que hi juguen les dones. De moment, podem afirmar que À Punt és feminista, atorgant a les dones el lloc que mereixen, assolint la igualtat i fins i tot apostant per programes com Valentes que pretén divulgar el paper que han jugat les dones en la societat valenciana. Anem pel bon camí.

• Sempre s’ha dit que el periodisme ha de ser motor de la transformació social, per tant ha de contribuir, apostar i lluitar per una societat igualitària. I la pregunta clau és: pot fer-ho sense comptar amb el 50 % de la població?

• Pel que fa al meu dia a dia, no he tingut cap problema en desenvolupar les meues tasques pel fet de ser dona, encara que a algunes persones (una minoria) els costa acceptar indicacions d’una dona, i a més a més, jove.

• Visibilitza la tasca d’altres dones. A través d’articles o entrevistes, o bé denunciant la no inclusió de dones en certs àmbits.

CANDELA COPPARONI CABALLO(Paraná, Entre Ríos, Argentina, 1995)

Any de titulació de Periodisme : 2018

Estudis : Master Crossing the Mediterranean: towards Investment and Integration (MIM) (Universitat Ca’Foscari de Venecia i Universitat Paul Valéry de Montpellier)

Ocupacions anteriors : Pràctiques en el Comitè de Treballadors Migrants a l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (Ginebra); Pràctiques universitàries a Levante TV i 97.7 La Radio; Pràctiques Erasmus en la agència de noticies de televisió Rome Reports (Roma)

Ocupació actual : Pràctiques a la Secció Migrants i Refugiats del Vaticà des de gener de 2020

candecoppa@hotmail.com@CandeCopparoni

PERSEGUINT L’OBJECTIU PER A ACONSEGUIR UN SOMNI

Tinc 22 anys, en fa cinc que vaig decidir començar a estudiar Periodisme en la Universitat de València. Estava preocupada, perquè la meua intenció era poder servir d’alguna manera a la societat a través del meu treball, poder fer alguna cosa pels altres, i no estava molt segura si a través del periodisme seria capaç d’açò. No va passar massa temps fins que em vaig adonar que sí. Encara recorde el primer dia de classe, quan ens van plantejar la frase de Gabriel García Márquez i vam haver de reflexionar sobre ella: «el periodisme és el millor ofici del món». En aquell moment estava convençuda, sabia que si no era el millor, almenys es trobava en la llista dels top 10. Em semblava apassionant, no només el treball, sinó saber fins on podria arribar gràcies al periodisme.

Una dona cap, però per damunt un president home

Una cosa tenia clara no em valia qualsevol periodisme. Havia de ser un periodisme responsable i compromès, un periodisme social que responguera a les exigències de la societat, a la necessitat d’informació justa i veraç, que aportara respostes davant la incertesa i, sobretot, que permetera que tots els ciutadans ocuparen un lloc en ell. És per això que des del meu primer any de carrera vaig comprendre en què m’havia d’especialitzar. La meua vocació era ajudar la gent, així que de seguida tots els meus treballs acadèmics es van focalitzar en diferents problemàtiques socials: les tanques de Ceuta i Melilla, la reacció europea davant el vel islàmic i el seu sentit identitari, els centres d’internament d’estrangers (CIE) o la crisi humanitària sorgida arran de la guerra a Síria.

D’aquesta manera, no és d’estranyar que el meu primer contacte amb el món laboral periodístic fora per mitjà de la Fundació UNICEF. Allí vaig créixer, no només com a professional, sinó també com a persona. Vaig començar a posar en pràctica tot el que havia après d’aquest ofici i també vaig prendre major consciència dels drames humanitaris, moltes vegades oblidats, que se succeeixen permanentment en diversos llocs del món. Estava en una oficina amb algunes xiques i un sol xic on, per primera, i única vegada fins hui, la meua cap era una dona. El tracte va ser impecable i la nostra relació laboral es va convertir en amistat. No obstant això, per sobre de nosaltres dos, el president seguia sent un home. És curiós, perquè després vaig estar en altres tres empreses de comunicació i sempre he vist repetir el mateix patró moltes dones en la redacció i quasi tots els homes en l’enregistrament. Pel que sembla, els llocs de poder continuen portant nom d’home.