M. del carmen Agulló Díaz - Mestres valencianes republicanes

Article 48. El servei de la cultura és atribució essencial de l’Estat i el prestarà mitjançant institucions educatives enllaçades pel sistema de l’escola unificada.

L’ensenyament primari serà gratuït i obligatori.

Els mestres, els professors i els catedràtics de l’ensenyament oficial són funcionaris públics. La llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida.

La república legislarà en el sentit de facilitar als espanyols econòmicament necessitats l’accés a tots els graus d’ensenyament, perquè no estiguen condicionats més que per l’aptitud i la vocació.

L’ensenyament serà laic, farà del treball l’eix de l’activitat metodològica i s’inspirarà en els ideals de solidaritat humana.

Es reconeix a les esglésies el dret, subjecte a inspecció de l’Estat, d’ensenyar les respectives doctrines en els seus establiments.

Es tracta, en fi, de construir un estat educador, entès com l’únic que pot garantir una escola pública, obligatòria i gratuïta, que facilita l’accés a l’educació, en igualtat de condicions, a tots els sectors de la societat, basant-se en la independència entre l’Església i l’Estat. Aquesta seria la manera d’aconseguir la modernització de la societat a la qual s’arribaria formant els ciutadans en l’exercici de la seua ciutadania o, en paraules de Fernández Soria:

El ejercicio de la ciudadanía exigía, ante todo […] la constitución de una conciencia nacional, moderna y laica, alejada de esa ciudadanía falseada por intereses que mezclan lo católico con lo nacional (nacionalcatolicismo). Esto implicaba depositar la educación bajo la exclusiva tutela del estado –Estado educador– […] la única instancia preparada para una acción educadora moderna y realmente interesada en defender la República democrática y en depositar el poder en el pueblo, porque eso significaba entonces la palabra democracia. 20

I les dones republicanes, i de manera més específica les mestres, s’implicaren a fons en aquests ideals, en especial en la defensa de l’escola unificada i laica, que garanteix l’accés a l’educació a tota la població, amb independència de la seua procedència social, econòmica i de gènere.

Recordem que l’any 1933 les mestres de la província de València eren 788. Hi havia 777 unitats escolars de xiquetes 21amb un total de 43.366 matriculades, i la matrícula per edat es distribuïa de la manera següent:

S’observa que la quantitat més gran es corresponen al període d’escolarització obligatòria, entre sis i dotze anys, encara que és important la de menors de sis anys, amb una xifra que gairebé duplica la de les que continuen assistint una vegada finalitzada l’obligatorietat. L’explicació d’aquesta situació és la necessitat de les mares d’enviar prompte les seues filles a l’escola, per a poder dedicar-se a les tasques domèstiques o el treball remunerat, mentre que les que, complits els dotze anys, hi romanen, generalment ho fan per a perfeccionar-se en les tasques de costura.

L’elevada ràtio, d’aproximadament 55 alumnes per mestra, es va intentar reduir mitjançant l’aplicació a València del Pla nacional de cultura, que havia estat aprovat amb la finalitat de crear prou escoles per a permetre l’escolarització de tota la població, és a dir de potenciar l’escola pública. Malgrat la dificultat d’establir amb precisió les escoles creades, podem afirmar que del miler aproximat que n’hi havia el 1931 es va passar a 1.521 en 1933 23i a un total de 2.483 en 1937, 24malgrat les deficients condicions en què algunes d’aquestes foren creades, un aspecte criticat per les mestres que hi foren destinades, i que va dificultar el seu bon funcionament. No es pot negar, però, l’important esforç fet pel govern republicà, i encara més si tenim present la trista etapa que va suposar el franquisme per a l’escola pública.

D’entre les notes distintives de l’escola republicana, tal vegada és el laïcisme la que va marcar més la pràctica pedagògica de les mestres republicanes perquè ja existia una tradició prèvia en la seua introducció en els àmbits educatius. A València, el blasquisme, entre els seus trets distintius, havia reivindicat el laïcisme, fins i tot arribant en molts moments a l’anticlericalisme. Algunes mestres ja havien treballat en escoles laiques, com ara les patrocinades pel PURA o subvencionades per organismes públics, com les municipals de l’Ajuntament de la capital valenciana quan al seu davant hi havia els republicans. A més, la militància en associacions de dones relacionades amb el blasquisme havia fet que dones cultes, entre les quals trobem les mestres, s’acostaren als principis lliurepensadors i maçons. 25

Dones com les germanes Carvia pronunciaven conferències en diferents tribunes a les quals acudien les dones, i el discurs laic penetrava en les seues idees i pràctiques personals. Una mostra de la vehemència de les seues paraules la trobem en el diari El Pueblo , on Carlota Ortega escrivia:

Hace unos días la señora Rico, que es afiliada a las derechas, dio una conferencia en la que habló en contra de la República y se ofendió a la mujer republicana, diciéndonos que somos anticristianas y no saben que toda mujer republicana siente más hondo que ellas los instintos nobles. Nosotras no necesitamos tener ningún «director espiritual» para que nos guíe por el camino del bien, pues para ir por ese «buen camino» nos basta con tres cosas: nuestra conciencia, nuestro deber de ciudadana y nuestra dignidad de mujer republicana blasquista, que aunque no llevamos por lema «Dios, patria y rey», llevamos Libertad y Nobleza, precisamente todo lo que desconocen muchas de las de la derecha. 26

La societat valenciana era, per tant, un espai en què la lluita entre lliurepensadors i catòlics havia tingut una particular virulència i l’aplicació del principi constitucional de l’escola laica va ser combatut amb força pels sectors conservadors de la societat, en especial els pròxims a l’Església catòlica, enfrontant de manera destacada les dones precisament en el moment que acabaven de veure reconegut per primera vegada el seu dret a la ciutadania. Aquest dret va ser utilitzat pels partits de dretes per a fomentar associacions femenines que defensaren la família tradicional i la llibertat religiosa, com mostren els pamflets dirigits a les dones de Bocairent convidant-les a formar part de l’Acción Cívica de la Mujer, branca femenina de la Dreta Regional Valenciana:

Por una serie de circunstancias bien conocidas de todos, nos encontramos los católicos bajo el peso de una grave responsabilidad que consiste en el deber de contrarrestar el laicismo (que se ha introducido en nuestra Patria) intensificando la formación religiosa del niño y, en una palabra, protestando enérgicamente, con palabras y con obras, contra todo atentado que se dirija a la ley de Dios, a su Evangelio, a su Iglesia. […] Alistémonos, pues, bajo los pliegues de la bandera de ACCIÓN CÍVICA DE LA MUJER y formemos una legión de mujeres que, empuñando la cruz de Cristo, estemos dispuestas a la lucha por defender nuestros ideales: Religión, Patria, Familia, Orden, Trabajo y Propiedad. […] Triste, muy triste, es ver derribar los templos consagrados al culto divino, pero es más doloroso todavía ver como en forma contundente y demoledora se cierran para Dios en nuestra Patria, las puertas de los centros docentes, en virtud de una ley que pugna contra toda justicia y libertad. Los males y peligros que esto supone están a la vista. ¿Y permaneceremos inactivas e indiferentes ante esa ola devastadora? No y mil veces no; despertemos ya de nuestro letargo, renazca en nosotras el ansia de trabajar por la gloria de Dios y por la cristiana educación de nuestros hijos. 27