M. del carmen Agulló Díaz - Mestres valencianes republicanes

La severa directora de la Escuela Normal, Emilia Ranz, siempre vestida de negro, cabellos estirados con moña escuálida, hierática, frotándose constantemente las manos que solía separar para señalarnos autoritariamente algún papel caído en el piso de la antesala, que precipitadamente recogíamos miedosas cuando estábamos paseando conventualmente en nuestros minutos de descanso, creándonos con ello un hábito de limpieza y orden. 15

En les primeres dècades del segle, noves professores van canviant el caràcter conservador de la Normal femenina. En 1915 arriba Angelina Carnicer Pascual, professora de gramàtica castellana «inteligente, muy comunicativa, cuidadosa de su figura y de elegancia manifiesta»; 16en 1922, per jubilació de María Carbonell, Carmen García de Castro es fa càrrec de les matèries de pedagogia i història; un any després, María Villén del Rey exerceix la docència en matemàtiques, i en 1930 una jove Concepción Tarazaga, comparteix amb ella l’especialitat de matemàtiques. Aquestes professores configuraren en la dècada dels trenta el claustre més innovador que mai ha tingut la Normal femenina valenciana.

De manera simultània, la participació en la vida pública de les dones valencianes augmenta. Natividad Domínguez, formada en l’institucionisme, directora de la secció graduada femenina del Cervantes de València, formà part de l’Assemblea Nacional primoriverista, nomenada pel dictador. La seua facilitat oratòria la converteix en una de les dones amb una major presència en tota mena d’actes de caràcter pedagògic i cultural, en què defensa un model d’educació femenina que conjuga la renovació pedagògica amb un feminisme regeneracionista i catòlic, en la línia de María Carbonell o Rosa Sensat:

Habla del feminismo en la mujer moderna, dignificada por el evangelio, e igualada al hombre por una legislación cada día más humana, y dijo que en la mujer española significa mujer instruida que velará conscientemente la cuna de sus hijos, los defenderá, los criará en justicia, en fortaleza sana, en responsabilidad gloriosa y en conciencia triunfante. Mujer que será juiciosa y sabia: juiciosa, para no fallar al propio deber: sabia, no con la estrechez de un orgullo insolente y seco, sino con la dulzura apasionada de una modesta solicitud, con toda la gama que da naturalmente la feminidad, variable hasta el infinito por sus infinitas aplicaciones, con un sentido profundo de la variabilidad femenina y adornado con todas aquellas sugestiones –personar, amparar, curar, enseñar, amar–, que van tan bien con su carácter y esencia. La mujer –exclamó–tiene su puesto señalado en la vida: al lado del hombre, dando y recibiendo ayuda en la conquista de estos tres poderes y en el culto a los tres ideales eternos, Patria, Fe y Amor, que son alimento de la inmortalidad a los seres humanos que han creído. 17

Amb aquestes petjades prèvies, quan es proclama la II República podem afirmar que s’arriba a un punt d’inflexió en l’educació de les dones espanyoles i, en particular, de les valencianes, que pot considerar-se la culminació d’un procés de renovació pedagògica que es remuntava als darrers anys del XIX i primeries del segle XX.

La nova política educativa republicana intenta, doncs, consolidar un model educatiu destinat a formar ciutadans demòcrates, constructors d’una societat més justa i solidària. Perquè el 14 d’abril de 1931 va significar el principi d’un camí d’esperances i il·lusions per a bona part de la població de l’Estat espanyol. La denominada per Ortega y Gasset «república d’intellectuals» es va plantejar, entre les seues prioritats, la de regenerar Espanya mitjançant l’educació, i la posada en pràctica del compromís pel canvi en l’ensenyament va ser immediata.

El primer ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts de la República, Marcel·lí Domingo, junt amb el director general de Primera Ensenyança, Rodolfo Llopis, van començar el mateix mes d’abril una reforma que perseguia dos objectius clars: posar en peu una escola capaç de formar ciutadans i ciutadanes republicanes, principals defensors d’aquesta jove república que calia consolidar; i convertir l’educació i la cultura en eines de transformació social.

Des del 14 d’abril fins al 9 de desembre de 1931 (data d’aprovació de la Constitució republicana i dissolució de les Corts Constituents), el tàndem Domingo-Llopis posaren, mitjançant la promulgació de lleis, decrets i circulars, les bases de l’educació republicana, que, en la pràctica, es pot resumir en el lema «més escoles i millors mestres». Calia crear més i millors escoles que permeteren una autèntica escolarització en bones condicions. Amb un dèficit calculat en 1931 de més de 27.000, es promulgarà el Plan Nacional de Creación de escuelas, (16 de setembre de 1931), que preveia la creació de 27.000 escoles en cinc anys: 4.000 cada any, i el primer, 7.000, distribuïdes per tot arreu del territori, en àrees rurals i urbanes, i que permetien la graduació en seccions de nombroses unitàries. Així aconseguien que els grups escolars començaren a estendre’s per tot el país, millorant la qualitat de l’ensenyament. També es prioritza la creació d’escoles de xiquetes, que patien un dèficit més gran que les dels xiquets, per a l’escolarització del col·lectiu de dones.

Les deficients condicions de la majoria dels edificis escolars existents i la manca d’adequació dels locals on s’instal·laven les noves, exigeix que es promulgue un Plan Nacional de Construcciones Escolares, que facilitava als ajuntaments les noves construccions i preveia la construcció de 30.000 nous edificis (graduades i unitàries) en vuit anys. El fet que l’Estat destinara la quantitat de quatre-cents milions de pessetes a aquesta finalitat, amb càrrec als pressupostos de l’estat i en un termini de quinze anys, és una mostra clara d’aquesta voluntat de millora de les infraestructures escolars.

Aquestes mesures eren destinades a afavorir una escola participativa, oberta a tota la comunitat educativa, en què la pràctica de la democràcia fora una realitat que permetera una educació per a la ciutadania, amb l’objectiu de defensar l’essència del republicanisme, participatiu i democràtic per definició. Es volia una escola vital amb una decidida acció social, que es reflecteix en la creació de colònies infantils, de cantines, de les juntes locals de primer ensenyament, en què pares, mares i mestres són triats mitjançant votació directa i secreta; una escola arrelada al medi en què es respecta la llengua i cultura de cada comunitat mitjançant l’aprovació del decret de bilingüisme que permetia l’ensenyament en la llengua materna. 18

És una escola nova i moderna a la qual correspon un magisteri educat en aquest ideal de transformació social a què s’aspira. Amb aquesta finalitat, s’unifiquen les Normals, s’implanta el Pla Professional, se suprimeixen les bescantades oposicions per a accedir al funcionariat i es facilita l’actualització pedagògica dels professors amb tota una xarxa de propostes innovadores (centres de col·laboració, setmanes pedagògiques, escoles d’estiu) que impliquen els professors en la seua pròpia formació.

I pel que fa a la difusió de la cultura, es crea el Patronato de Misiones Pedagógicas, d’inspiració institucionista, encarregat de dur la cultura a les poblacions més allunyades. 19

Tot aquest programa és desenvolupat abans de l’aprovació de la Carta Magna. La Constitució republicana va donar continuïtat i va explicitar en tres articles (48, 49 i 50) les notes que ja havien començat a dissenyar la política educativa republicana: pública, gratuïta, laica, organitzada segons el model d’escola unificada, metodològicament activa; formadora per a la solidaritat humana, i que incloïa la possibilitat de l’ensenyament, a més del castellà, en les altres llengües peninsulars. El més explícit, l’article 48, deia: