M. del carmen Agulló Díaz - Mestres valencianes republicanes

Una invisibilitat que ve donada, en primer terme, pel tradicional menyspreu que la història de l’educació ha mostrat envers l’estudi de la institució escolar, que se centra en els nivells educatius superiors i les elits professionals, i presta una especial atenció en primer lloc a l’àmbit de la universitat, en segon al de la secundària i, ja en tercer terme i en temps molt recents, a l’escolar. Tan sols de manera progressiva, en l’espai d’un segle, la historiografia escolar, com bé indica Frijhoff,

s’ha desplaçat de dalt a baix, cobrint successivament l’escola secundària, l’escola primària i l’educació preescolar […] El moviment historiogràfic de conjunt va anar de dalt cap avall, de la política a les seues conseqüències, de les institucions a les persones i de les normes a la pràctica escolar. 3

Aquesta escassa presència historiogràfica, compartida amb els seus companys mestres, cal explicar-la, per tant, pel fet de pertànyer a un cos, el del Magisteri, d’escàs prestigi social, infravalorat en les seues aportacions, i que no s’ha constituït com a objecte preferent d’investigació, ni en les històries de vida ni en les seues pràctiques educatives.

Cal afegir, a més, que les mestres, més centrades en les pràctiques diàries que en l’elaboració teòrica, no acostumen a redactar les seues reflexions, investigacions o aportacions, i fins i tot, en nombroses ocasions, quan es decideixen a plasmar-les per escrit, resten inèdites. Aquests fets contribueixen a fer poc visible, des d’una perspectiva quantitativa, un col·lectiu amb una forta, important i fins i tot a vegades majoritària, presència en el conjunt del Magisteri.

En segon lloc, i també compartida la invisibilitat amb els seus companys homes, les raons polítiques ens remeten a l’oblit del magisteri compromès amb la política educativa republicana. Els membres del col·lectiu del Magisteri foren acusats pel franquisme de ser fills de la Institución Libre de Enseñanza i causants de tots els mals que afectaven Espanya, raó per la qual foren depurats amb un doble objectiu punitiu i preventiu, que els faria romandre en el silenci que acompanyà la por durant més de quatre dècades. 4 Separats els més significats, amenaçats per l’arbitrarietat dels càstigs uns altres, conformats amb la rutina la majoria, els noms dels protagonistes i les seus pràctiques educatives renovadores caigueren en el silenci, sota el pes de milers i milers de discursos condemnatoris procedents del nacionalcatolicisme.

Cal afegir un tercer factor que contribueix a l’oblit: el de gènere. Les mestres republicanes, dones, pertanyen a un grup social escassament visible i no substantivat per la història, que ha ignorat la presència i el significat de la meitat de la humanitat, sense tenir present que la dinàmica històrica s’ha d’estudiar com el conjunt d’experiències de dones i homes. Dolores Juliano ens recorda que:

En una cultura que propende a la mayor uniformidad de las conductas, como la nuestra, ser «el segundo sexo», como definió Simone de Beauvoir al género femenino, no significa ser una opción equivalente y alternativa, sino sencillamente ocupar un lugar secundario y subordinado. Contra lo que se piensa comúnmente, esto no es una consecuencia necesaria de la división sexual del trabajo, sino el producto de una determinada configuración sociocultural que, a partir de centralizar la explotación de los recursos y de las personas, termina incluyéndolas a todas en una escala jerárquica con una cúpula ocupada por los poderosos, que se transforman en el único modelo válido, y referente obligado de todos los demás sectores. […] Así, en la civilización occidental hay que ser rico, blanco, fuerte, joven (y por supuesto hombre) si se quiere ser una persona «correcta», todo lo demás es desviación de la norma y no aporta más que límites al modelo a lograr. 5

En definitiva, ens trobem amb un col·lectiu, el de les mestres republicanes, al qual la seua condició de vençudes, de derrotades políticament, professional i personal, les fa partícips d’una història on es barregen secrets, mentides i silencis, en afortunada expressió d’Adrienne Rich. 6

Aquesta història és construïda i reproduïda tant des de l’àmbit oficial com des del privat, i hi ha una suma de factors que contribueix a facilitar un record distorsionat. Perquè des dels discursos oficials, les republicanes, qualificades amb el genèric de rojas , com a noves Eves, són acusades de ser les causants de tots els mals i malalties socials. Van ser dones transgressores que s’atreviren a desafiar el model clàssic i encarnaren una nova identitat femenina: la de la dona moderna, ciutadana republicana, amb drets i deures, amb autonomia i capacitat per a decidir sobre la seua vida, enfrontant-se en la teoria i en la pràctica al sistema patriarcal. Ciutadanes independents, crítiques i actives, que volien posar en crisi la societat patriarcal i capitalista, i construir-ne una altra de més justa i igualitària, també des de la perspectiva de gènere, raó per la qual feren seu l’espai públic i intervingueren en la vida política, sindical, laboral…

Mestres modernes que servirien de model a les seues alumnes, amb les quals establiren unes relacions diferents com a dones i des de la seua autoritat influïren de manera profunda en la seua formació. D’ací el seu perill. I d’ací el seu càstig. El franquisme identificaria rojas amb dones públiques, llibertines, dolentes… condemnant-les socialment. Aquest fet influiria perquè, després de la derrota, les mateixes famílies no volgueren parlar d’elles, amagant que havien participat en mítings, que s’havien casat civilment, que gaudiren de relacions lliures. Una espessa xarxa de mentides i secrets amagaria un passat de modernitat i progrés, sepultant amb moralina una història transgressora i fent que les filles desconegueren la trajectòria vital de les seues mares.

Per altra banda, com a mestres, qüestionaven la pedagogia tradicional, i alhora contribuïen amb les seues pràctiques a renovar l’escola i la societat, construïen un espai democràtic, participatiu, educatiu en una paraula, i establien vincles visibles entre l’escola i la societat, perquè creien en la indissolubilitat del canvi social i educatiu.

Les mestres republicanes volien trencar un model de dona submisa, resignada, silenciosa, i una escola que reproduïra aquest estereotip. En definitiva, van prendre la paraula i s’implicaren totalment amb la política republicana. Perduda la guerra, totes elles patiren un llarg exili interior o exterior.

Es tracta, seguint la invitació d’Adrienne Rich, de desafiar les mentides, reinterpretar els silencis i descobrir els secrets, de rescatar i fer públiques les històries personals i professionals d’unes mestres valencianes que representen les dones de la seua generació, ciutadanes republicanes, cultes, lliurepensadores, que començaren, durant les primeres dècades del segle XX i, en especial, durant la II República, el camí vers una societat més justa, lliure i solidària, en què les dones foren les protagonistes.

Aquesta recuperació és important per elles mateixes, ja que mereixen eixir del silenci i l’oblit a què les condemnà el franquisme. Però també perquè és la història de la pèrdua que, per a elles en particular, però per a totes les dones en general, va suposar la derrota dels seus ideals esclafats sota el triomf de la rebel·lió militar encapçalada per Franco i els llargs anys d’exili interior i exterior que començaren en els anys quaranta.

A part de les que presentem en aquest llibre, afortunadament, n’hi ha més. Som conscients que en manquen moltes altres, com la inspectora Ángela Sempere, les professores de la Normal Conxa Tarazaga i María Villén, les mestres Rafaela Martínez Aguilar, Genoveva Pons Roger, Carmen Valero, Mercedes Milego Díaz, Magdalena Marzal, María Durá, Carmen Maestre, Manuela Esplugues Moreno…, fins i tot sagues familiars com la dels Uribes, amb Teresa i Julia; les Ballester Gozalvo, amb Julia, Desamparados, Elvira i Enriqueta; o les germanes Purificación i Agustina Castillo.