M. del carmen Agulló Díaz - Mestres valencianes republicanes

Asisten a estas dos escuelas nacionales unos doscientos cincuenta niños de ambos sexos, cifra aplastante para un profesor, así tuviese el organismo de acero. A las restantes criaturas que han de quedar en la calle como los gorriones no sabemos lo que les espera. […] La escuela de don Anacleto Roselló Ferrer […] y la de doña Josefa Paredes. Una y otra poseen un material deficientísimo y unos bancos rotos, sucios y multipersonales de los «excomulgados» y mandados retirar por las leyes pedagógicas del actual gobierno, las cuales repetimos una vez más debían cumplirse con más obediencia por los Ayuntamientos […] Tiene esto menos explicación aquí que en parte alguna porque precisamente existe en Tabernes de la Valldigna, y para honra suya, la mejor fábrica española de mesas-bancos para escuelas, de inteligente combinación pedagógica, muy recomendados por la higiene, construidos bajo direcciones técnicas y con madera de haya de Austria, que es la más seca y limpia. 8

Al penetrar en la escuela de doña Hortensia Franc sorprendemos a la maestra excitada por el susto. Acaba de caerse la barandilla de hierro que circunda la plataforma y varias niñas han estado a punto de desgraciarse. Por verdadera fortuna no ha ocurrido un zafarrancho. Contamos los bancos de la escuela que son nueve y en estado desastroso. No hay uno sano y todos aprovechan para la leña. Nueve bancos para sesenta niñas es un dato que habla por todos de la situación de esta escuela, que crispa los puños. 9

La lectura de les memòries que les mateixes mestres redactaren en els cursos 1908 i 1909 ens mostra una escola on «se falta por cualquier pretexto, por cualquier motivo. El rigor de la estación o su benignidad, la lluvia, la nieve, hasta muchas veces el aire, roban alumnas a la escuela. Las ocupaciones que muchas veces tienen en sus casas, todo viene a resultar en perjuicio del adelantamiento de las niñas y consiguiente disgusto de la maestra». 10L’escola femenina tenia la finalitat de formar dones amb el triple ideal de feinera, instruïda i virtuosa: «Las labores juntamente con la lectura, escritura y religión, constituyen los cimientos sobre los cuales se ha de formar el gran edificio regenerador: la mujer hacendosa, instruida y virtuosa». 11

Malgrat tot, l’escola valenciana havia viscut un impuls renovador propiciat per un sector minoritari però important del magisteri, en el qual s’havien implicat les mestres. Algunes pinzellades ens acosten a aquesta realitat. En 1910 s’inaugura a València el primer grup escolar graduat, el Cervantes, del qual va ser directora de la secció de xiquetes la mestra Natividad Domínguez de Roger, compromesa amb l’ideari de l’Escola Nova, membre del grup valencià 12i introductora de la metodologia Montessori en el seu parvulari; en 1913 és nomenada la primera inspectora, Adelaida García de Castro y García de Castro, formada en l’Escuela Superior del Magisterio de Madrid, de la qual fou membre de la primera promoció; i en 1922 la mestra Amparo Navarro reivindica l’educació en la llengua materna, per a facilitar l’aprenentatge escolar a la població valencianoparlant.

També es va fer notar l’influx renovador de l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer, institucionista, creada el 1883 gràcies a la Sociedad Económica de Amigos del País, que creà l’escola de comerç i que en el curs 1888-89 va donar pas a la Institución para la enseñanza de la mujer, dirigida per l’institucionista Aniceto Sela. S’hi alternaven els treballs intel·lectuals i físics, i s’intentava ensenyar delectant mitjançant una ensenyança agradable, experimental, objectiva, pràctica, filla del treball personal de les alumnes i del seu esforç individual. Les classes eren acompanyades de visites per València i els seus voltants, i es proporcionava una formació crítica. A començaments del segle XX tenia:

– Una escola preparatòria: lliçons de dibuix, lectura i escriptura, religió i moral, elements de geometria, gramàtica, nocions d’higiene, de música, aritmètica, geografia i història general d’Espanya, dret, literatura i francès.

– Escola de cultura general i d’institutrius: afegia al currículum anterior comptabilitat, ciències físiques i naturals, labors i tall i patronatge, economia domèstica, música, belles arts…

– Escola de comerç: impartia les matèries comunes i específiques: tenidoria de llibres i pràctiques mercantils, economia política, nocions de legislació mercantil…

– Escola d’idiomes: francès i la seua aplicació, anglès (dos cursos), italià (dos cursos)

– Escola de belles arts: es cursava dibuix de figura, d’adornament, d’antic i del paisatge, i tres cursos de solfeig i piano.

– El 1913 es creen l’escola de segona ensenyança, llar, adultes, llenceria i brodat. 13

En el seu claustre de professors, al llarg dels anys, trobem pedagogs del relleu de María Carbonell, José Deleito, Juan Antonio Oliver, Milagro Segarra, Consuelo Gómez Ferrer, Carmen García de Castro, Angelina Carnicer…

I en la millora de les infraestructures no es pot negar l’esforç dut a terme durant la dictadura primoriverista, quan es començà un pla de construccions escolars que va fructificar en la construcció d’excel·lents edificis com el Parc-Escola de Carlet o el Grup Escolar de Benaguasil.

Per altra banda, l’educació secundària coneix, a primeries del segle XX, una important incorporació de dones a les seues aules. L’Institut Lluís Vives, l’únic existent a València fins avançats els anys vint, quan es crea el de Requena, registra un increment lent però constant que es veu reflectit en el següent quadre:

La universitat, mentrestant, continua sent un espai aclaparadorament masculí: a la de València el curs 1919-1920 hi havia 1.195 homes i 18 dones matriculades. El curs 1925-1926 havien ascendit a 40.

Una professió, però, és elegida majoritàriament per les dones: la de Magisteri. L’Escola Normal Femenina arreplega un alumnat atret per una carrera curta, socialment acceptable per a una dona i que els permetia treballar i gaudir d’una independència econòmica sense perdre el prestigi social.

A València, la Normal Femenina s’havia creat el 24 de setembre de 1864, i va ser la seua primera directora, Josefa Ágreda i Muñoz, una de les impulsores de la institució, que romandrà en el càrrec fins a 1900. Instal·lada en els pisos de l’edifici que havia servit de centre de formació de dones, creat per l’arquebisbe Mayoral, s’hi entrava pel carrer de la Sang, per a no coincidir amb l’entrada dels alumnes que ho feien pel carrer de l’Arquebisbe Mayoral. El començament del segle XX coincideix amb el nomenament d’una nova directora, la xativina Matilde Ridocci Garcia, professora de física, química i història natural, i amb la incorporació d’una de les pedagogues més rellevants, la professora María Carbonell, 14que va exercir la seua tasca docent fins a 1922, intentant una modernització de la formació femenina, amb la reivindicació de les écoles ménageres i la introducció de la gimnàstica, l’economia domèstica i la higiene en el currículum.

El 1902 s’havia incorporat com a professora numerària de la secció de lletres, Emilia Ranz Aulés, una de les dones que més marcaria la Normal, ja que en fou directora durant vint-i-un anys (des de 1910 fins a maig de 1931). Crida l’atenció una permanència tan llarga en el càrrec quan el claustre disposava de persones de la vàlua de María Carbonell, Angelina Carnicer, Carmen García de Castro. Tal vegada l’indubtable tarannà autoritari de la senyora Emilia i la seua ideologia conservadora, repetidament recordats pels seus alumnes, la feia la més adequada en una època en què aquestes eren unes qualitats força apreciades. Genoveva Pons ens la descrivia amb uns trets que són ratificats per la majoria dels testimonis que ens han arribat: