M. del carmen Agulló Díaz - Mestres valencianes republicanes

Hem decidit, però, centrar-nos en cinc mestres: la professora de la Normal Carmen García de Castro, les mestres Francisca de Asís Sanchis Ferrer i Amparo Navarro Giner, i les joves mestres del Pla Professional Enriqueta Agut Armer i Guillermina Medrano Aranda. Creiem que, a més d’encarnar dues generacions de mestres, entre elles teixiren una xarxa de relacions de complicitat ideològica i personal que ens permeten fer una lectura diferent de la política educativa republicana, que abraça tots els seus vessants renovadors.

Recordem que Carmen García de Castro, professora de la Normal, ho va ser de Guillermina Medrano i d’Enriqueta Agut, membres de la primera promoció del Pla Professional; Guillermina coincidí amb Paquita Sanchis exercint a les escoles de Llíria; per part seua, Enriqueta va estar amb Amparo Navarro en l’experiència frustrada de l’Institut d’Assistència Social Maestro Ripoll, i totes elles pertanyerien a la FETE. I cap d’elles no va tornar a exercir la docència en la seua escola. Sancionades amb l’expulsió del Magisteri, fins i tot les que molts anys després foren rehabilitades ho foren lluny d’aquell espai on, en els anys republicans, havien desenvolupat la seua tasca.

Serà, doncs, a través de les seues vides i els seus testimonis escrits com reconstruirem en bona part la renovació pedagògica valenciana: la nova formació inicial del Magisteri en la Normal unificada, mitjançant el Pla Professional; el procés de selecció i formació dels nous docents; la valencianització de l’escola, les Misiones Pedagógicas, la fundació de la FETE, la introducció de nous continguts que lliguen escola i societat com l’higienisme, el naturisme, les colònies escolars; les propostes de pedagogia activa de la Institución Libre de Enseñanza i l’Escola Nova.

La recuperació d’aquestes microhistòries ens permet, en concret, una nova mirada al voltant de l’educació de les dones valencianes en la república i, en general, avançar cap a l’elaboració d’una macrohistòria educativa.

Pel que fa a les fonts utilitzades, per a dotar el treball de la màxima fiabilitat possible, hem intentat combinar la imprescindible recerca documental en arxius amb la lectura bibliogràfica, la consulta en hemeroteques i les fonts orals. La documentació trobada en els arxius estatals del Ministeri d’Educació a Alcalá de Henares i de la Guerra Civil a Salamanca, la de la Universitat i Diputació de València, la dipositada en arxius municipals i personals, s’ha intentat complementar amb la lectura de la premsa diària i setmanal de l’època, en especial la valenciana, i, per damunt de tot, amb la paraula, amb les seues veus que han arribat a nosaltres per diferents camins convergint totes en una única narració.

El pas implacable del temps sols ens ha permès conèixer personalment Guillermina Medrano. Per aquesta raó, la seua biografia és l’única que és fruit d’una font oral directa, sense intermediaris, escrita a partir de llargues converses en els seus domicilis dels carrers Cuba i Gascó Oliag a València, i de cartes remeses quan residia als EUA. Redactada, en bona part, per ella mateixa, hem intentat complementar-la i contrapuntar-la en alguns passatges, encara que hem respectat la seua paraula.

Les altres quatre han estat reconstruïdes mitjançant moltes mans i veus, des d’espais força allunyats i en un llarg període de temps. L’espès vel del franquisme ens ha obligat a desenvolupar una tasca gairebé de detectius en què la col·laboració de nombroses persones s’ha fet imprescindible.

La veu de Carmen García de Castro ens l’ha transmesa la seua filla Ana Calderón García de Castro, que ens va descobrir el vessant més humà de la professora dues vegades expulsada de la seua Normal valenciana. Però també les seues alumnes –Alejandra Soler, Guillermina Medrano, Genoveva Pons…–ens donaren el testimoni de la seua pràctica en les aules. Palmira Calvo, la filla de Paquita Sanchis, ens va fer partícips de la força, l’energia, l’alegria de la seua mare, la rossa mestra naturista amb qui va compartir fins i tot la pèrdua de la llibertat. Des de Panamà i Mèxic, Adela García Agut i els seus germans Rómulo i Ketty, ens van permetre veure, sentir i compartir la immensa vitalitat de sa mare, Enriqueta Agut, «la palometa del Front Popular», a qui tallaren les ales en la llarga travessia de l’exili i que mai més va tornar a prendre la paraula, encara que, gràcies al seu net Rómulo, la recuperarem –miracles de la tècnica– amb la seua pròpia veu. També foren els nets d’Amparo Navarro els qui ens permeteren compartir no sols una obra escrita inèdita i reveladora, sinó fins i tot unes imatges cinematogràfiques impagables que ens permeten reviure l’ample somriure de la mestra valencianista compromesa amb el seu país i la seua gent.

Tot plegat, cinc dones a les quals hem pogut recuperar i sentir no sols a través de la seua escriptura sinó gràcies a la memòria viva d’aquells que han mantingut encesa la flama de l’esperança malgrat la llarga nit del franquisme.

Aquestes històries de vida han suposat anys de recerca, de compartir trobades, de seguir petjades per camins ben diferents. Han estat molts homes, però sobretot nombroses dones, els qui, després d’una conferència, d’una xarrada, d’una exposició, se’ns han acostat per a oferir-nos el seu testimoni. Gràcies a la seua desinteressada col·laboració, hem pogut escriure aquestes pàgines. I han estat també elles qui ens han obligat a posar-les per escrit, perquè volien saber i que es difonguera la seua veu. El nostre desig és que la seua publicació ens acoste a altres homes i dones que també tenen paraules silenciades per a reconstruir l’època en la qual els mestres i les mestres foren, en la perfecta definició de Manuel Rivas, «las luces de la República».

1. Enrique Moradiellos: «Uso y abuso de la historia: la Guerra Civil», El País , 31/10/2005.

2. M. Ángeles Durán: «Liberación y utopía: la mujer ante la ciencia», en M. Ángeles Durán (ed.): Liberación y utopía , Madrid, Akal, 1982, pp. 19-22.

3. Willen Frijhoff: «Història de l’educació. Un balanç de l’evolució historiogràfica». Conferència impartida en les XVIII Jornades d’Història de l’educació. Resistència al franquisme i educació no formal, Banyoles, 2007, exemplar fotocopiat, p. 7.

4. Una exposició més detallada de les premisses en què es basava la depuració franquista del Magisteri es pot seguir en Juan Manuel Fernández Soria i M. del Carmen Agulló Díaz: Maestros valencianos bajo el franquismo. La depuración del Magisterio: 1939-1944 , València, Institució Alfons el Magnànim, 1999.

5. Dolores Juliano: El juego de las astucias. Mujer y construcción de modelos sociales alternativos , Madrid, Horas y horas, 1992, p. 26.

6. Adrienne Rich: Sobre mentiras, secretos y silencios , Barcelona, Ed. Icaria, 1983.

1 Per una nova educació de les dones a les escoles valencianes

L’educació de les dones espanyoles s’havia vist reduïda, al llarg dels segles, al minvat currículum de «cosir, resar i llegir», tal com tradicionalment s’havia decidit que era necessari i suficient per a desenvolupar la missió d’esposes i mares, en l’estret marc de l’economia domèstica i de la privacitat. El pas del temps, però, amb l’arribada de la industrialització i dels canvis socials consegüents, modificaren les exigències i ampliaren els horitzons per la incorporació de la dona a l’àmbit públic, tant des de la perspectiva laboral com de la participació política i social.

Des de finals del segle XIX, un incipient moviment feminista va crear, malgrat fortes oposicions dels sectors més conservadors, un corrent a favor de la concessió dels drets polítics i socials a les dones espanyoles. Al mateix temps, la seua incorporació al món laboral, no sols en les fàbriques, sinó en el sector serveis, comporta una major i millor formació. Veus de pedagogues no sospitoses de radicalisme com Rosa Sensat, presenten un nou currículum femení, pensat per a formar persones abans que dones, de manera que puga compaginar-se una educació àmplia amb una d’específica que les prepare per al seu paper propi, no qüestionat, de mares: