M. del carmen Agulló Díaz - Mestres valencianes republicanes

La dona s’ha d’educar primerament per a bastar-se a si mateixa a fi de conquistar la seua independència econòmica i poder portar al matrimoni una idealitat i un afecte i no la mira egoista d’una solució al problema de la vida; sols d’aquesta manera podran constituir-se els matrimonis sota l’única base moral que poden tenir, que és l’amor. La dona s’ha d’educar pensant que pot ser esposa, l’autèntica companya de l’home, la seua amiga més lleial, que s’interessa pels seus treballs, que entre en el cercle de les seues activitats, que l’ajuda, si cal, cooperant junts en els quefers diaris amb una completa compenetració d’esperit. La dona s’ha d’educar per a complir, fora del paper d’esposa i mare, amb el deure de contribuir als grans ideals de progrés moral i material que sostenen la vida dels pobles. 1

A poc a poc el model de l’ ángel del hogar és substituït pel de la dona il·lustrada, capaç de ser eficaç en el treball domèstic i extradomèstic, fins i tot quan els compagina tots dos. Bon exemple són les propostes educatives que sorgeixen de la Institución Libre de Enseñanza, concretades en les conferències dominicals per a dones –organitzades per Fernando de Castro en 1868–, l’Ateneo Artístico y Literario de Señoras i l’Escuela de Institutrices – també organitzats per Fernando de Castro, en 1869– i, en especial, l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer.

Les propostes institucionistes van conferint un aire nou als ideals femenins, i aniran, a poc a poc, impregnant la legislació, que permetrà l’accés de les dones a la universitat (1910), la seua incorporació progressiva als estudis de batxillerat, la reducció de l’analfabetisme amb mesures concretes d’alfabetització d’adultes, i el desenvolupament d’una política educativa que comença a crear escoles de xiquetes per a facilitar la seua escolarització real.

A aquest impuls cal sumar la influència de tres institucions que traçaran, en bona part, el futur educatiu de les dones: l’Escola Normal Central, l’Escuela Superior de Estudios del Magisterio i la Junta de Ampliación de Estudios.

L’Escola Normal Central, 2sols per a dones, creada per O. M. de 24/02/1858, era destinada a promoure l’educació femenina espanyola; tenia un claustre presidit per la directora Carmen Rojo, en què hi havia, entre altres, Concepción Saiz, Agustín Sardá, Torres Campos, i intentava formar les mestres seguint les bases regeneracionistes. Les paraules d’una de les seues professores més rellevants, Concepción Saiz Otero, poden resumir la influència d’aquest organisme en l’esdevenir de les mestres:

La Escuela Normal Central hizo, en un cuarto de siglo, la labor casi milagrosa de transformar a la mujer española, de ser pasivo, destinado (fuera de la función de la maternidad siempre augusta) a convertirse en peso muerto de la sociedad, en un ser inteligente, activo, apto para bastarse a sí misma, y aun para servir a otros de sostén fuerte y abnegado. Aquellos tipos de las Señoras de Porreño, arrancados por el maestro Galdós a la vida real de la segunda mitad del siglo XIX, han pasado a la Historia; aquellas distinguidas señoras, sin personalidad, que en la senectud se denominaban huérfanas del Magistrado A o del Coronel B, se envolvían en ajadas sedas, y a veces se desayunaban con el chocolate que a la hora de la merienda les ofrecía la pariente o la amiga a quien favorecían con su amable visita, se fueron para no volver. Esta obra de regeneración social femenina es el sazonado fruto de la Escuela Normal Central de Maestras, que arrancó preocupaciones, iluminó inteligencias y abrió sendas practicables a la digna actividad femenil. 3

Ara bé, si cal parlar d’una institució precursora de la renovació pedagògica des d’una perspectiva de gènere, és obligat, sens dubte, fer referència a l’Escuela de Estudios Superiores del Magisterio, 4destinada a la formació d’inspectors de primera ensenyança i del professorat de Normals en les seccions de ciències, lletres i labors, que s’havia de convertir en un autèntic planter de normalistes i inspectores, imbuïdes no sols de noves teories i pràctiques educatives sinó, per damunt de tot, d’una manera moderna de viure. Així es convertien en models per a les mestres a les quals formaven i, a través d’elles, del conjunt de les dones.

L’escola era una reorganització de l’Escuela Superior del Magisterio, 5que havia estat creada amb

una marcada tendencia a la especialización del alumnado, con predominio, sobre toda otra, de la enseñanza metodológica y con el propósito de sustituir la oposición, como medio de ingreso en el Profesorado de Normales y en la Inspección de primera enseñanza, por la garantía de aquel Centro al otorgar a sus alumnos el Título profesional correspondiente. 6

Instal·lada en el carrer Montalbán de Madrid, en el número 20, estava organitzada en règim coeducatiu. Vegem, en la relació de matèries comunes que es cursaven al llarg dels tres cursos i que s’afegien a les específiques de les tres especialitats, l’alt nivell i la modernitat dels seus estudis:

– Primer curs: Religió i moral. Principis de filosofia. Filosofia i higiene natural. Pedagogia.

– Segon curs: Pedagogia d’anormals. Legislació escolar comparada. Tècniques d’inspecció. Dret i economia social. Anglès o alemany.

– Tercer curs: Història de la pedagogia. Higiene escolar. Anglès o alemany. Pràctiques.

Ideològicament prop dels pressupòsits institucionistes, el seu claustre tenia professors de diferents tendències, i això li conferia un pluralisme molt apreciat pels seus deixebles: Adolfo A. Buylla (director del centre), Concepción Saiz Otero (directora d’estudis de la secció d’alumnes), Magdalena S. Fuentes Soto, José Ortega y Gasset, Luis de Zulueta, Domingo Barnés, Rufino Blanco, Ricardo Beltrán Rózpide, José Rogerio Sánchez, Angel Vegue, Teodosio Leal, Enrique Reig Casanova…

I entre les alumnes de les primeres promocions podem recordar María de Maeztu Witney (directora de la Residencia de Señoritas), Juana de Ontañón, M. Gloria Giner y Giner, M. Luisa Navarro, Leonor Serrano, Josefa Úriz Pi, Victoria Durán, Adelaida García de Castro, Aurelia Gutiérrez Blanchard, Carmen García de Castro, Ernestina Otero, Angelina Carnicer, M. Teresa Buganda y Sainz de Baranda, M. Josefa Segovia Morón, Sara Fernández Gómez, Margarida Comas, Carmen Cuesta del Muro, Emma Martínez Bay, Mariana Ruiz Vallecillo, M. Concepción Tarazaga Colomer, Natalia Ballester, Francisca de Paula Bohigas, Ángela Sempere Sanjuán, María Sánchez Arbós. Si continuem el nostre recorregut per les llistes dels alumnes d’aquesta escola fins a 1932, quan es va tancar en transformar-se els seus estudis en universitaris, dins de la secció de pedagogia, reconeixerem els noms de la majoria de professores de Normal i inspectores que havien de marcar la pedagogia espanyola, tant en l’època republicana com en el franquisme, una mostra de la pluralitat ideològica a què fèiem esment.

Un tercer organisme influent va ser la Junta de Ampliación de Estudios (1907), que va permetre a mestres, inspectores, professores de la Normal visitar els països estrangers gràcies a les seues beques, 7fet que facilità, d’una banda, el coneixement directe de les experiències educatives innovadores i, de l’altra, i no menys important, viatjar a altres països i gaudir, en primera persona, d’aires renovadors.

L’educació de les dones era, per tant, un repte de màxima actualitat a començament del segle XX. Si centrem la nostra mirada en les comarques valencianes, l’any 1910 l’índex global d’analfabetisme dels seus habitants era del 68,56 %, del qual un 62,64 % era d’homes analfabets i un 74,41 % de dones. Aquestes xifres responen a la realitat d’una generalitzada escassesa d’infraestructures i de material, una manca de consciència de la necessitat de l’assistència de les xiquetes a l’escola, i una defectuosa formació de les mestres, encara que suficient si tenim present quin era el currículum que ensenyaven en les escoles. A més a més, les xiquetes no disposaven d’una quantitat adequada d’escoles que fera possible l’obligatorietat de la seua escolarització, i fins i tot les existents estaven en unes condicions força dolentes. La premsa diària recull l’estat d’aquestes mal anomenades escoles: