M. del carmen Agulló Díaz - Mestres valencianes republicanes

La superació d’aquesta trista escola implica treballar de manera activa. Manuela Esplugues Moreno ens narra com utilitza, en la seua, els centres d’interès:

Los niños siempre observados por mí van quitando a las plantitas las hierbas malas que van saliendo e impiden que la planta se desarrolle lo suficiente.

La lección de hoy ha consistido en la «Construcción de nidos», siguiendo el centro de interés que comencé ayer de los pájaros. Les he hablado de los materiales que usan para su confección, el procedimiento y la forma de construir el nido y también les he explicado la época de construir el nido y duración de la incubación. Finalmente les he dicho que el nido es un trabajo de artista y se le debe proteger.

Terminada la explicación (la cual he observado han seguido con gusto) han hecho un ejercicio en cuartillas.

Por la tarde han escrito al dictado. 34

Laïcisme, activitat i vitalitat. Els principis de l’Escola Nova troben aplicació pràctica a les escoles valencianes: l’obertura de portes de la tancada institució significa una decidida implicació en el desenvolupament d’una funció social, que ha de convertir l’escola en un autèntic focus de dinamització social. Cal dotar-la de vida, que entre en íntim contacte amb la realitat social, perquè l’escola

no ha de ser, como ha sido tanto tiempo, la vieja sala de clase donde se congregan maestros y alumnos durante varias horas del día sin contacto alguno con la vida. Ha de ser otra cosa. Hay que vitalizar la escuela. Hay que llevar la vida a la escuela y llevar la escuela allí donde la vida esté. La escuela no será verdadera escuela mientras no viva en íntimo contacto con la realidad todos aquellos valores educativos que la escuela apetece y necesita. 35

Obrir l’escola a la vida es concreta, entre altres mesures, en l’organització d’excursions, passejos, visites a fàbriques, a monuments, de colònies infantils, de cantines i robers escolars, de dotar d’impuls els òrgans de democratització i participació escolar, entre els quals cal citar els consells locals d’ensenyament primari… Aquestes activitats tenien precedents en temps immediats, però l’arribada de la República els va proporcionar una nova empenta.

Aquest és el cas de les colònies, grups de xiquets o xiquetes, sota la direcció de mestres, que s’havien establit, des de principis de segle, en llocs recomanats per la seua salubritat i que gaudien de condicions adients per a la recuperació o la millora de la salut física dels menuts, és a dir, a la platja o en espais muntanyencs. Eren escoles a l’aire lliure, amb activitats artístiques, esportives, excursions, que facilitaven un contacte directe professor-alumne, continuant la tasca educativa en un altre ambient.

Organitzades per partits polítics, institucions catòliques, ajuntaments, sindicats, organismes privats, i, tanmateix, els mateixos mestres nacionals, durant l’etapa republicana es multiplicaren de manera que ajuntaments com el de València les creà a Requena, Sinarques, el Villar, Xelva, Sogorb, Malva-rosa, Navaixes, Cullera…, i els de Castelló de la Ribera i Carcaixent, a Benidorm i Xàbia. D’entre les que depenien de partits polítics recordem les blasquistes del PURA a Bunyol, on havien construït un edifici que albergava la Colònia permanent Blasco Ibáñez, 36les de la Dreta Regional Valenciana a Agullent, la dels socialistes i FETE a Setaigües…

Moltes mestres es comprometeren amb aquesta tasca socioeducativa. Recordem, per exemple, Patrocinio Baena, directora de la Colònia del Villar (1932); M. del Carmen Martínez Curto, directora de la de Navaixes (1932) i que havia col·laborat en la del Villar (1931); Remedios Bargues, directora de la Colònia Pablo Iglesias en 1936; les components de la Colònia de Sogorb de 1932, Vicenta Berga Agustí, Teresa Chaume Aguilar, Genoveva Pons Rotger i Concepción Ferrer Llorens; Eva Junquera Blasco que va organitzar la de Macastre i la socialista de Setaigües (1934); la futura miliciana de la cultura Manuela Linares, col·laboradora de la colònia «Hijos de obreros sin trabajo» (1934), i un llarg etcètera.

Especial relleu i compromís mantingueren mestres, estudiants i professores de Magisteri amb les colònies de la FUE, la primera organització escolar que dedicava les seues activitats a l’assistència social. Els noms de Carmen Valero, mestra d’Oliva; i els de les professores de l’Escola Normal Angelina Carnicer, Concha Tarazaga, Carmen García de Castro i de María Villén, directora, sorgeixen una vegada i una altra en les llistes de persones que li donen suport econòmic i professional. Per altra banda, van ser Milagros Escales, Concha Bello, Amparo Busó, Carmen Solero, Lolita Bernat, Asunción Boquet, Carmen Griffón, Encarna Agulló, Elisa Clemente…, algunes de les afiliades que es desplaçaren a Bunyol amb els xiquets i les xiquetes, per a aconseguir el seu desenvolupament harmònic, i es van produir autèntics miracles en l’àmbit físic i cultural, en encertades paraules de l’aleshores rector de la Universitat de València Juan Peset Aleixandre:

Asombran, actualmente, esos verdaderos milagros operados de consuno por la ciencia y la caridad. Médicos y padres de familia se afanan por la puericultura iniciadora de la otra magna empresa escolar, imperio de Esculapio y no de Herodes. Los entusiastas y sufridos pedagogos se sacrifican en aras de la niñez desvalida por la miseria fisiológica y falta de recursos, que primero es la alegría de vivir, luego llega el filosofar que dijo un escritor latino. Bajo la paz de un sano cielo azul, en la esmeralda de los frondosos campos sembrados, a la vista de jaspeadas montañas o del embelesador oleaje marino, se oxigenaron los niños anémicos, con juegos gimnásticos vigorizan sus músculos inertes, con cánticos dilatan el pecho en atrayentes verbenas, comen ansiosos, duermen profundamente y gozan adaptándose al ambiente vivificador oyendo al mismo tiempo los discretos consejos y elementales enseñanzas con aquel embeleso que magnetiza como es sabido a los gitanillos del Albaicín o a los pequeños discípulos de las admirables escuelas-jardines. Bien hacen los iniciadores en soñar, como dicen, en Colonias permanentes. 37

Una altra institució que, junt amb les colònies, intenta desenvolupar la funció social de l’escola, són les cantines escolars. En la ideologia republicana, igual que succeeix amb les colònies, se substitueixen les bases benèfiques en què se sustentaven per altres de caràcter assistencial, on en lloc de la caritat són la justícia i la solidaritat els principis rectors. Leonor Serrano plantejava respecte de les cantines i els robers:

La escuela no ha de pedir caridad, sino iniciar la justicia social. El niño tiene derecho a la vida integral, y su primer paladín ante la sociedad es el maestro. La cantina y el ropero, auxiliando al pobre y facilitando con modesta cuota la convivencia del rico, será el primer punto del programa social del maestro alerta que sepa mirar al futuro. 38

Encara que les cantines escolars eren finançades, de manera conjunta, per ajuntaments, aportacions dels infants i subvencions de l’Estat, com que es tractava d’un espai, l’alimentari, tradicionalment adjudicat a les dones, aquestes tingueren un especial protagonisme en les Comisiones Protectoras de la Cantina. 39Eren les mares i les mestres les que s’ocupaven, en bona part, de la confecció dels menús, de trobar la millor relació qualitat-preu i del funcionament dels menjadors. Una mostra d’aquesta preocupació teòrica i pràctica ens la proporcionen les cantines escolars de Cullera, on, segons ens relata la revista Sucrona , abans de la seua creació es va dur a terme una campanya de difusió de la seua importància, on tingueren un protagonisme destacat dues dones, Maria Camilleri i Concepción Tarazaga: