AAVV - Nunc dimittis

Recomane que feu esta imprescindible lectura en píndoles, a poc a poc, perquè el seu contingut és molt dens i pertinent i s’ha de llegir amb atenció i pausa. Per a fer-los boca, voldria enumerar ací alguns dels temes tractats, d’obligada reflexió per a situar-nos hui en la discussió lingüística catalanovalenciana. En concret, cinc:

– La llarga marxa cap a la creació d’una autoritat o institució normativa valenciana, des del segle XIX, amb la proposta de Llombart, la negativa de Llorente o Alcover, la creació del Centre de Cultura Valenciana –hui RACV–, la proposta de Llorente Falcó l’any 1930 de crear una Acadèmia de la llengua catalana a Barcelona amb representació proporcional d’acadèmics de cada territori –idea ben vista i proposada pel mateix Ferrando, abans de la creació de l’AVL (2001)–, la creació de l’Institut d’Estudis Valencians (1937), i modernament l’Institut de Filologia Valenciana (1978) de Sanchis –hui IIFV–, del Consell Valencià de Cultura (1985) i el mateix iec a partir de l’entrada de Sanchis i Moll l’any 1962.

– Les contradiccions de la codificació fabriana en relació al País Valencià, ja que les seues recomanacions als valencians semblen contradir tot el seu programa de codificació monocèntrica del català modern, perquè postulava una tasca de depuració autònoma per a cada una de les tres grans regions, amb l’esperança d’un retrobament futur. En efecte, difícil problema l’aplicació del model de normativització de Fabra, que separà, buscant l’èxit i l’arrelament, el català escrit basat en el barceloní de l’oral de les altres regions, especialment del valencià i nord-occidental; parlar barceloní que considerava més modern, més genuí fonèticament, més regular morfològicament i més separat del castellà. Fabra salvà esta situació després d’estudiar els obstacles a què s’enfrontava (trossejament administratiu del territori, absència d’una consciència lingüística unitària i diferent evolució de la llengua (p. 147), reconeixent un cert grau d’autonomia, especialment en la morfologia i el lèxic a les altres va rietats, sobretot al valencià, demanant als valencians que emprengueren una forta depuració de l’idioma, basant-se en la llengua del segle XV sense preocupar-se d’acostar-se al català (pp. 68-69), ja que per a evitar un divorci massa gros entre llengua parlada i escrita fora del Principat calia reconéixer un cert grau de polimorfisme en la normativa. Com diu Ferrando, «el problema era fixar-ne els límits» (p. 143). I afig (p. 378):

Fabra va intentar garantir el mínim divorci possible entre la llengua parlada pels catalanoorientals i el model de codificació gramatical i lèxica que propugnava. En canvi, Moll i Sanchis van sacrificar determinats trets genuïns dels respectius parlars per tal de convergir al màxim possible amb el model de llengua literària de Fabra.

– La concepció de Sanchis, compartida per molts valencians d’ara, per a formar el seu model lingüístic i conjuminar la compatibilitat entre un valencià culte i socialment acceptable, i la seua integració, que no supeditació, en la llengua literària compartida per València, Catalunya i les Balears, des del convenciment que «la unitat absoluta de la llengua de Catalunya, València i Mallorca és més un punt d’arribada que no pas un punt de partida», i que «la unificació lingüística ha d’estar feta sobre un tipus de llengua literària basada en la dels escriptors de l’època clàssica i no en la preponderància de la modalitat dialectal de cap comarca determinada» (p. 346). Ferrando ho estudia molt bé i arriba a la conclusió que mirant al recurs als clàssics, «Sanchis cercava més la possibilitat d’elevar el valencià culte a la mateixa dignitat que el català literari que no pas una aproximació al model literari fabrià, fins i tot a costa d’un indesitjat divorci entra la llengua parlada i l’escrita» en casos com nascut , partesc , anàs (en lloc de naixcut , partixc , anara ), que només la convergència amb el mallorquí podria justificar (p. 347). Per això deia Sanchis, en «Una codificació policèntrica i convergent», davant els unitaristes a ultrança del moment, que «mantenir avui les particularitats dialectals del valencià i les d’altres regions, sense barbarismes ni vulgarismes, no és anar contra la unitat gramatical de la llengua, sinó contribuir a una flexibilitat enriquidora» (p. 356).

– L’estratègia de considerar el valencià actual com una varietat autònoma més al mateix nivell que el català dins un espai lingüístic occitànico-romànic es fa amb la voluntat d’acabar el conflicte lingüístic valencià, a partir de la consideració que el català naix dins l’espai occità i es pot considerar una mateixa llengua fins al segle XIII quan començà a independitzar-se, des de la idea històrica que el mot llemosí solucionava l’antinòmia català-valencià, per les relacions en la Renaixença i fins i tot, com suggereix Ferrando (p. 181), perquè els repobladors occitans ajudarien a l’anivellament lingüístic del valencià dins del català occidental. Però Ferrando advertix que actualment és negatiu perquè perseguix diluir la catalanitat del valencià i ajudar al triomf del secessionisme (p. 211), com ho va ser a Catalunya l’any 1934.

– La conveniència d’usar el nom de valencià per a la variant valenciana de la llengua per a evitar desviar l’atenció del que és important, l’ús coordinat i la unitat de la llengua. Un nom documentat ja des del segle XIV i preferit per institucions i particulars (pp. 249-251) com Sanchis o Giner (també usa català-valencià , p. 305), com mostren els diferents noms inventats per a no dir català , com el llemosí (1521) o el bacavés , cosa que Fabra comprenia perfectament: «la qüestió del nom és secundària» (p. 94). Davant de dubtes i discrepàncies, les Normes de Castelló no usaren ni valencià ni català (p. 290), per exemple.

Més temes molt ben estudiats són, entre altres, els següents: el coneixement dels dialectes per Fabra a través de les seues obres (precisament, Ferrando mostra com la progressió dels seus coneixements diatòpics el feren tindre més presents els dialectes en la seua obra codificadora, p. 130); la descripció de models literaris com els de Torre, Giner, Sanchis (pp. 344, 360-362); el model lèxic de Fabra i el seu DGLC (pp. 167-169), amb la justificació d’algunes absències, com la forma masculina del sufix - ista o de variants etimològiques valencianes com cresol , hedra , romer , cordell o aladre ; el paper de la Cancelleria catalana i el sermo urbanus de la ciutat de València en la fixació d’una norma supradialectal i la persistència del seu model (pp. 221 i ss.); i la lluita per l’acceptació i triomf de la norma valenciana, gràcies especialment a Giner, Valor i Ferrer Pastor, a l’aplicació pràctica d’escriptors com Martí Domínguez (p. 354) i a la teorització i defensa del model policèntric i convergent de Sanchis davant de tots, com mostren les cartes dirigides a Coromines (pp. 367-370) i a Fuster (pp. 365-366).

El llibre destil·la, a més d’informació i reflexions, dubtes de futur, que precisament obres com esta poden ajudar a escampar. Per exemple, denuncia com la ideologia autonomista tendix a afeblir els lligams entre catalans, valencians i balears perquè no s’ha trobat el punt dolç del discurs cultural i polític, i fins i tot planteja el paper de l’AVL:

És encara massa aviat per a preveure si la recent creació d’una AVL podrà servir per a superar l’artificial però molt interessada guerra de normatives al País Valencià, però en tot cas és una iniciativa que pot diluir el sentit últim de la codificació i de l’ideari fabristes (p. 75).