AAVV - Nunc dimittis

En tercer lloc, la tensió que sempre es produeix entre l’esperit particularista, que Saussure anomenava l’esperit de campanar , i la força d’«intercourse» , que crea les comunicacions més àmplies entre els homes (Saussure 1990: 267). És a dir, la tensió entre allò que és individual i particular i allò que és col·lectiu i general: «El català nord-occidental i la proposta d’estàndard oral de l’iec» (1992), Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana (1993), Panorama d’història de la llengua , en col·laboració amb Miquel Nicolás (1993), Història de la llengua catalana , I i II, en col·laboració amb Miquel Nicolás (2000) i (2001), «La dialèctica unitat/varietat en la història de la llengua catalana» (1984), «La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra» (2000), «L’orientació diatòpica de les Regles d’esquivar vocables» (2011). Ferrando és de València i parla, lògicament, el català d’allà, és a dir, el valencià. Però també sap que és necessària una llengua compartida en la qual convergeixin totes les varietats, que és el que pot fer que tots la sentin seva. Per això busca aquell equilibri entre el benefici d’escala d’una llengua comuna i la satisfacció de les necessitats locals.

En resum, aquestes qüestions recurrents en l’obra d’Antoni Ferrando parteixen de la idea que totes les llengües (vives) són un conjunt de varietats i del fet que algunes d’aquestes llengües, però no totes, han elaborat una llengua estàndard/normativa. Les varietats i l’estàndard sempre mantenen una relació dinàmica, que explica el canvi lingüístic que, tot i que només es produeix en les varietats, només es percep en l’estàndard; a més, les unes i l’altra mantenen una relació sovint conflictiva perquè les varietats tendeixen a ser ocultades per l’estàndard. De fet, una història de la llengua, que és allò a què Ferrando ha dedicat bona part dels seus esforços, no és més que l’estudi d’aquestes relacions. Deixeu-m’hi, doncs, reflexionar. És la meva manera de retre homenatge a l’amic Antoni Ferrando.

1.INTRODUCCIÓ

Començaré amb la constatació d’una impressió: sembla que la llengua hagi deixat d’interessar els nostres estudiants i, en canvi, també sembla que la llengua interessa més que mai la gent corrent. Amb poc temps les coses han canviat molt. Per què? Deixeu-m’hi reflexionar a partir d’un fet aparentment anecdòtic. Fa més de 40 anys, de tant en tant, anava amb alguns companys a Cambridge a comprar llibres de lingüística. Per a alguns de nosaltres, la llibreria Heffers era un santuari. Després d’entrar, a mitja sala, giràvem a la dreta, baixàvem les escales i en el subsòl, mig amagats, trobàvem els Indiana Papers in Linguistics . Uns papers underground , que ens permetien conèixer, abans que ho fessin els altres col·legues, els treballs que una mica més tard s’havien de publicar formalment. Tenien les cobertes, quan en tenien, d’un color com de llimona. Eren ciclostilats i feien una pudor notable a causa del blue-line amb què s’imprimien. En aquests casos, la lletra, tirant a moradenca, de mica en mica s’anava difuminant fins que el text es feia il·legible. The Case for Case , de Fillmore, el vaig llegir així, però avui ja només és un paperot il·legible. Encara el guardo, però no sé ben bé per què. En aquell temps, a la Herder de Barcelona, també hi havia molts metres de lleixes dedicats a la lingüística i al Passeig de Gràcia hi havia una llibreria, Letteradura, on podíem comprar, l’endemà d’haver-se publicat, llibres com Aspects of the theory of syntax de Chomsky, Irreguraity in Syntax de Lakoff o Introduction à la Grammaire Générative de Nicolas Ruwet –llibre, aquest sí, que vaig acabar entenent. En aquell temps, la lingüística era l’avantguarda de les Ciències Socials i als estudis de filologia teníem, fins i tot, massa alumnes. El bon moment havia començat 50 anys abans amb la publicació del Cours de Linguistique Générale (1916). 1

Però avui, a la Heffers només es venen llibres i jocs infantils, devedès, regals amb pretensions intel·lectuals, o llibres d’autoajuda, al Passeig de Gràcia ja no hi ha Letteradura i a la Herder, que ha canviat de nom, els llibres de lingüística, si n’hi ha, s’han de buscar barrejats amb els d’antropologia, psicologia, història, geografia o, sobretot, amb els de ciència cognitiva. I ara, esclar, als estudis de filologia de la universitat nosaltres tenim, quan en tenim, molt pocs alumnes.

Com podem explicar que les coses hagin canviat tant? Què ha passat? Per què l’estudi del llenguatge i de les llengües sembla interessar tan poca gent, just quan la comunicació està de moda i s’ha convertit en el motor d’un canvi imparable? És que la comunicació i la llengua no tenen res a veure?

Aquest any Antoni Ferrando ha fet 70 anys i el Cours de lingüistique Générale n’ha fet 100. És un bon moment per rellegir-lo i reflexionar sobre la relació entre la llengua estàndard i les varietats que tant preocupa Antoni Ferrando. Ho faré bàsicament en dues parts: en la primera, «Une langue sense parlants», em referiré al Cours i a la langue ; en la segona, «La llengua i els seus parlants: una altra manera d’entendre la llengua», intentaré proposar un concepte més dinàmic de «llengua», que crec que pot ajudar-nos a entendre per què les coses han canviat tant.

2.UNA LANGUE SENSE PARLANTS

Una primera consideració: el context del Cours . El 1916, quan el Cours va ser publicat, feia poc més de cent anys que a Europa s’havia iniciat una vertadera revolució lingüística. Abans de la Revolució Francesa, a Europa el multilingüisme era general en l’espai de l’oralitat però després, des de la fi del segle XVIII fins a començos del XX, Europa va començar a moure’s en un nou paradigma lingüístic (Gramling 2016) definit per dues idees: la primera, que a cada nou estat-nació li havia de correspondre una única llengua (nacional) i, la segona, la convicció que l’alfabetització havia de ser l’instrument fonamental per imposar la llengua nacional i, així, dibuixar els límits del territori. Aquesta era la feina de tots els nous estats-nació, encara que no tots van saber-la fer bé. En una conversa de Pier Paolo Pasolini amb professors de llengua que es va celebrar a la ciutat de Lecce el 21 d’octubre de 1975, Giuseppe Faracco, professor, ho explicava molt bé: «L’escola és el mitjà més subtil i refinat que està utilitzant la cultura dominant italianòfona per estendre les seves fronteres. Es va a l’escola com qui agafa un fusell: cada lletra de l’alfabet és un petit soldat grec que, quan es faci de nit, anorrearà tot un mon cultural, com en la ciutat del setge interminable» (Pasolini 2017: 70). Quan es va publicar el Cours , el procés de construcció dels estats nacionals estava en el moment culminant. Fins a quin punt la consolidació de la idea que les llengües són entitats ben definides, comptables i nominables que, a més, coincideixen amb els límits nacionals, es relaciona amb aquest procés? Dit d’una manera una mica més provocadora: fins a quin punt el nostre concepte de llengua, a partir d’ara la langue , és una invenció supeditada a la construcció dels estats-nació? En tot cas, avui són moltes les veus que proclamen la inaplicabilitat d’aquest concepte de llengua a territoris on la consolidació de l’estat-nació encara és, només, un afer imposat per les potències colonials i, en conseqüència, no duen aparellada cap llengua del territori. És allò de «desinventar» les llengües que avui reclamen Makoni i Pennycook (2006) entre d’altres.