AAVV - Nunc dimittis

L’autor, el professor Ferrando, ha estat des de 1983 el guia que ha conduït la filologia valenciana cap la posició que hui té dins del món català i romànic:

–Va consolidar un departament, que va dirigir fins 1992, model i referència en investigació i docència dins del nostre àmbit lingüístic, dotant-lo de professorat especialitzat i punter, i el va situar en el mapa del món catalanoparlant proposant doctors honoris causae a Colón, Moll, Coromines –que fins i tot vingué a València–, Valor o Badia i Margarit, amb qui tant va congeniar; proposant medalles de la UV per a Francesc de Paula Burguera, Joan Fuster i Ferrer Pastor; incorporant-hi Joan Fuster i Albert Hauf, a més de figures actuals com Pérez Saldanya, Maria Josep Cuenca, Miquel Nicolás, Joaquim Martí, Joan Rafel Ramos, Abelard Saragossà, Vicent Escartí i altres. I més encara, ha fet sentir la veu valenciana en els àmbits de decisió de l’iec, en temes clau com els criteris per als mitjans de comunicació orals.

–Va refundar l’actual IIFV l’any 1994, on a més de dirigir fins ara la collecció Biblioteca Sanchis Guarner, va crear i dirigir la prestigiosa revista Caplletra , i ha organitzat i presidit activitats clau per a València, com el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1986, el congrés de l’AILLC d’Alacant-Elx de 1991, i el congrés sobre la configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina el 2003.

–Va obrir el Departament a la societat, col·laborant quan hi era requerit, amb informes de tot tipus: de llibres escolars, de criteris lingüístics, d’informes toponímics...; oferint les propostes científiques adients davant de la posada en marxa de la RTVV el 1989; lluitant amb arguments i documents per la dignitat i prestigi del valencià davant d’una societat desinformada i dels atacs continuats de gent que no estima la llengua, sempre mantenint la independència política i partidista del Departament en moments difícils.

–Ha fet des de la UV el paper de pare i mentor de les universitats jóvens de la UA i de la UJI, on ha presidit desenes de tribunals d’oposicions i de tesis doctorals, exactament igual que en la resta del territori catalanoparlant.

El doctor Ferrando és, a més d’una dedicació cívica constant, autor d’una obra ampla, intensa i extensa que abraça totes les èpoques amb aportacions de primeríssim nivell i innovadores, tant de llengua com de literatura –per exemple, acaba de publicar un altre llibre, Aportacions a l’estudi del català literari medieval (2018), amb una introducció i onze capítols. En un cas com en l’altre, les seues obres sempre són redactades a partir de la lectura d’una ampla bibliografia, complementada per la seua experiència acadèmica; sempre són fruit d’una anàlisi minuciosa; sempre van presentades amb un estil clar i directe, verdader model de prosa concisa i dinàmica, amb una anàlisi total des de totes les perspectives possibles, combinant ciència, experiència i passió per la filologia i per la temàtica. I tot, fet amb un model lingüístic molt acostat al proposat pels tres homenots recordats en el llibre, un model semblant al descrit per ell mateix en l’article «L’ideal idiomàtic de Sanchis Guarner», model de registre culte per als valencians i semblant al que proposa el llibre d’estil de la nostra universitat.

Tot, tant la seua extensa obra científica com la seua activitat com a capdavanter i obridor de camins, ho ha aconseguit amb un treball incansable, total, continuat, pacient, prudent, sense enfrontaments directes, sempre pensant en el futur de la llengua i no en guanyar la batalla concreta, actuant a la manera sanchisguarneriana, de la qual s’amerà en tots els aspectes: en dedicació a la història de la llengua i a la consolidació d’una normativa i un estàndard viables per al País Valencià, fent estudis literaris, en formes d’actuació i en l’ideal idiomàtic. He de confessar que en molts moments de la nostra relació no he comprés certes decisions seues, però ara, vistes en perspectiva, des de l’atalaia de l’edat, crec que en una gran majoria va prendre la decisió encertada, va actuar raonadament. Per tot això, podem aplicar-li les mateixes paraules que ell aplica a Sanchis, en el llibre que ara presentem: «conciliador en les formes i ferm en les convic cions, amb un tarannà humanista i un valencianisme integrador» (p. 339).

Amb estes credencials, ja podran comprendre que els deu capítols de què consta el llibre són d’obligada lectura per a tot historiador de la llengua i per a tot interessat en saber com i per què s’ha anat creant el model de llengua que usem hui; quin era el context i la situació sociolingüística de cada moment, on ha nascut, ha evolucionat o ha arrelat; quins han estat els personatges que hi han intervingut; com s’han encaixat en la normativa realitats i punts de partida diferents en els tres territoris de parla catalana analitzats, i com s’ha arribat a un punt que funciona prou bé i on ens reflectim tots els catalanoparlants, de manera que en les pàgines de presentació del llibre editat els directors generals dels tres territoris poden afirmar que «l’obra de Fabra, Moll i Sanchis Guarner és una excel·lent expressió de la voluntat irrenunciable de tota la comunitat catalanoparlant de fer de la llengua compartida el nostre signe d’identitat més visible i estimat» (p. 12).

El llibre, organitzat de manera cronològica i temàtica, presenta una gran unitat, no sempre fàcil d’aconseguir, a pesar que –com és habitual en la nostra especialitat– es tracta d’un recull d’articles publicats anteriorment amb motiu de congressos i en revistes de difícil abast, relacionats entre ells perquè tots tracten el mateix tema: «la construcció d’una llengua de cultura des de la diversitat» territorial, sociolingüística i nacional. I això ha estat possible perquè:

–són com episodis i aspectes de la creació d’una llengua literària i una normativa a València dins del món lingüístic català;

–han estat posats al dia a la llum de la nova bibliografia, retocats i reescrits intentant evitar repeticions i punts contradictoris;

–tot s’organitza al voltant de dos eixos: la codificació fabriana i el País Valencià. Des de l’estudi dels precedents de Fabra (Alcover, Aguiló, Llorente, Llombart, Verdaguer, el Congrés internacional de la llengua catalana de 1906) i l’anàlisi de la seua proposta normativitzadora fins a la realitat sociolingüística i política valenciana que emmarca les idees, propostes, temptatives i resultats de l’evolució de la nostra codificació: les Normes de Castelló i Carles Salvador, la irrupció del seny ordenador de Sanchis contrastat amb la vehiculació del fabrisme a Mallorca i el decidit impuls de Fuster sota el franquisme, qui feu també un canvi de perspectiva quan s’enfrontà a la realitat concreta de la incorporació de la llengua a l’administració, a l’escola i als MMCC orals a mitjans 1980 (pp. 400-401).

El llibre tracta de l’adquisició de la norma lingüística des de l’edat mitjana i de l’ús i concepte de llemosí-occità fins ara, en dos llargs capítols, però sobretot aprofundix en el període que comença en la Renaixença i acaba en els anys 1990. Per tal motiu demanaria a l’autor que continue la temàtica tractada amb un segon volum on trobem la seua visió sobre l’evolució de la llengua literària i de la normativa fins a l’actualitat i la seua recepció, ell que ha viscut en primera persona tots els moviments i accions relacionades, com la creació i funcionament de l’AVL, l’ampliació de la visió fabriana de l’iec que l’ha portat a fer un nou diccionari, el DIEC 1995-2007, una nova gramàtica, la Gramàtica de la llengua catalana (2016) i a fer propostes per a la llengua oral en fonètica, morfologia i lèxic, amb una obertura en la línia de Sanchis i Moll.