Josep Ivars Pérez - Dénia. La ciutat i el castell

La concessió del títol de Ciutat –l’ombra del marqués sempre present– certifica uns canvis urbans que esborren nombrosos trets medievals alhora que configuren una ciutat que entra formalment en el període barroc. La construcció dels dos convents té un efecte urbanitzador dels entorns. El convent de Loreto, construït en el perímetre de la ciutat, al costat de la Closa Nord, comporta un revulsiu urbanístic, com ho testimonien les nombroses cases amb portalades de mig punt i cantoneres ressaltades, de pedra tosca picada, que prolonguen els actuals carrers de Loreto i de Sant Cristòfol, en el tram conegut com a carrer Nou. El mateix passa amb la construcció del convent de Sant Antoni, que, sens dubte, afavorí la consolidació del raval de la mar i del nou carrer a la sortida del portal de la Mar, sobre el camí homònim; deixava també preparada la urbanització de l’ample terreny agrícola entre la ciutat i el convent, urbanització avortada per la Guerra de Successió i la crisi del segle XVIII.

La fundació dels convents de Sant Antoni i el de la Mare de Déu del Loreto; la construcció dels magatzems de la Mar i de la Sala Nova de la ciutat, la reforma del llenç est de la ciutat (1638); la reconstrucció de l’ermita de Sant Roc (1649); l’obertura d’un nou carrer a la sortida del portal de la Mar; les visites reials; les festes en honor dels reis; l’expulsió dels moriscos, amb l’arribada de vaixells i soldats, etc., feren de Dénia una ciutat pròspera. Ho descriu Lomas Cortés (2009: 28):

Con todo se puede decir que a principios del siglo XVII la villa de Dénia se había configurado como uno de los enclaves de mayor importancia geopolítica del Reino de Valencia, merced a la importancia de su puerto, el aumento progresivo de sus habitantes y el espacio urbano, y sobre todo por la creciente preponderancia del marqués don Francisco.

En el difícil equilibri entre els dos nuclis urbans –vila i raval–, l’expansió i consolidació del raval suposà el decaïment de la vila, més evident a partir de la concessió del títol de Ciutat: els nous edificis administratius i comercials –la seu del Consell, la cort del Justícia, el Delme, les sales del Forment, el Pes– i religiosos –els convents i la nova ermita de Sant Roc– es construiran en el raval. La vila, fins a la seua desaparició, al principi del segle XVIII, rebrà a partir d’ara el nom de vila vella, un espai urbà enquistat en el món medieval, de carrers estrets i difícil accessibilitat, sense possibilitat d’eixample o renovació, que cada dia dificultava més les urgents necessitats de modernitzar les defenses del segon i tercer recinte.

La Guerra de Successió tingué greus conseqüències sobre el passat, present i futur de la ciutat, que trigarà quasi cent anys a superar l’enfonsada econòmica. Seria suficient citar la referència de R. Chabàs (1985: 368) sobre l’estat en què quedà Dénia després de la derrota militar, «un pueblo donde quedaron solo treinta y seis vecinos ancianos y pobres», per a comprendre la forta crisi en la qual se submergí Dénia. L’expatriació i confiscació de béns de gran part dels seus habitants, les fortes i injustes contribucions econòmiques, la destrucció de trams dels tres recintes emmurallats, l’enderrocament de gran part del palau, la destrucció del convent de Sant Antoni, l’assolament de la vila vella –església gòtica inclosa– una vegada finalitzada la guerra, l’enderrocament del nou carrer de la Mar, l’ocupació de la sala com a quarter, etc., confirmen la crisi i li presagien una llarga durada. Però la pèrdua de la guerra i la llarga crisi tenen una altra lectura: amb la pèrdua dels Furs i l’annexió a Castella «por justo derecho de conquista», la ciutat de Dénia passava de ser una de les «claus» del Regne de València, una ciutat i un port importants dintre de la Corona d’Aragó, a quedar totalment desdibuixada dintre dels nous àmbits territorials: el castell mai més recuperarà la passada esplendor i la ciutat haurà d’esperar el ressorgiment que es produeix, a la fi del segle XIX, com a conseqüència de l’exportació de la pansa.

12. Dénia al principi del segle XVIII. Elaboració sobre cartografia actual. (J. Ivars)

La pèrdua de la Guerra de Successió comportà forts canvis urbans. A partir d’ara, la ciutat ja no s’estructura en els tres recintes descrits –primer (raval i posteriorment ciutat), segon (vila o vila vella) i tercer (castell amb el palau)–, sinó en dos departaments: la plaça i el castell, una visió militar del conjunt urbà. 12En el llenguatge del segle XVIII, una plaça és una població fortificada i, en el cas de Dénia, ho és l’antic raval, presidit pel quarter que ocupa la sala acabada de construir a la plaça de la ciutat; el castell el formen els antics segon i tercer recinte, que ara es converteixen en primer –el recinte emmurallat que tancava la vila vella– i segon recinte –l’antic castell amb el palau dels comtes i marquesos de Dénia, ara residència del governador militar.

Pot semblar que la construcció de la nova església parroquial (1734-1756) (Ivars Pérez, 1994a) i la reconstrucció del convent i l’església de Sant Antoni, oberta al culte el 1743, eren conseqüència d’una recuperació econòmica. La realitat era una altra. La descripció que fa en 1766 Venero de Valera (2005), procurador del marqués de Dénia, evidencia encara els efectes de la Guerra de Successió sobre la ciutat, i manifesta de forma rotunda el decaïment militar del castell:

Situazión

Se halla situada la ciudad a pie y falda de un monte entre oriente y norte, en que está el famoso y fuerte Castillo de Denia, mirando la poblazión al mediodía, y distante de la playa del mar, que queda al oriente, cosa de dos tiros de fusil; teniendo enfrente cosa de menos de medio quarto de legua a la parte de mediodía el elevado y nombrado monte de Mongó, conocido en historias por servir de seña a muy larga distancia para conocimiento y rumbo de los navegantes. La fábrica de casas es regularmente dezente, y las calles de proporción correspondiente a ellas, resultando todo mui alegre el pueblo; cercándole enteramente una muralla bastante firme y cuydada a causa de la solizitud, que por ser plaza de armas ponen en ello sus governadores militares. Y para el comercio de la ciudad, tiene dos puertas, nombradas de Valencia y el Mar, con guardia continua, hasta que a las oraciones se cierran para evitar toda contingencia del mar y fraudes (p. 118).

Casas y vezindario de Denia

Y halló que esta ciudad de Denia en lo general se compone de treszientas sesenta y cinco casas; esto es: en el casco o dentro de sus muros, doscentas setenta y siete; en la Marina, que se reputa por arrabal, sesenta y seis; y en el término particular, veinte y dos casas de campo. Y de cuatrocientos y quinze vezinos; esto es: trescientos veinte y siete dentro de la ciudad y sus muros; sesenta y seis en la Marina, reputada por arrabal de la ciudad; y veinte y dos en las casas de campo de su término particular. En cuyo total número de cuatrocientos y quinze vezinos […] (p. 142).

Visita de la casa de la ciudad y su archivo

[…] visitó la casa y sala capitular que se halla en la Plaza Mayor. Y no es de aquella dezencia que corresponde a esta ciudad, por no ser propria, pues la que tiene se incorporó de ella el rey nuestro señor don Phelipe Quinto al ingreso de su Corona, destinandola como en el día se halla para quartel de la tropa de esta plaza de armas y es de fábrica firme y bastante sumptuosa, y se halla en el frontis de dicha Plaza Mayor.