AAVV - Colligite Fragmenta

Al seu torn, Joan Alfred Martínez es proposa esbrinar com afrontar la crisi de l’Occident postmodern a partir del debat mantingut durant les últimes dues dècades entre J. B. Metz i J. Habermas, el qual ha versat, d’una banda, al voltant de la interrelació de les principals fonts culturals occidentals –simbòlicament, Atenes i Israel– i, d’altra banda, sobre la forma d’entendre la raó pràctica intersubjectiva i el seu ús legítim per part de la religió com a part de la societat civil. Aquest últim punt el perllonga Pedro Jesús Pérez Zafrilla pel que fa a la posició del nord-americà Christopher Eberle en la polèmica sobre la utilització d’arguments religiosos en l’esfera publicosocial. Raúl Francisco Sebastián clou aquest bloc temàtic amb la seua contribució sobre la relació entre ètica de l’esport i religió.

*

La sisena part se centra en les perspectives de filosofia jurídica i social. Hi trobem primerament un escrit d’Emilia Bea que parteix de Simone Weil i s’ocupa de l’oblit dels vençuts de la història i de la consegüent necessitat de vertebrar una justícia anamnètica que rescate les víctimes, recobrant-les per a la memòria col·lectiva. Seguidament, pel que fa a la manipulació de la religió com a títol legitimador de la violència, Cristina García Pascual llança el crit d’alerta, reclama vigilància preventiva i exigeix accions processals per a evitar la impunitat dels crims regulats pel dret penal internacional o pel dret internacional humanitari. Per la seua part, Xabier Etxeberria tracta el punt no menys important de la fonamentació dels drets de la persona humana, i ho fa identificant les raons que el cristianisme pot aportar a favor de la cultura dels drets humans, per mitjà de l’instrument metodològic de la filosofia hermenèutica.

Tanquen aquest apartat tres contribucions que palesen autèntics reptes al model neoliberal de globalització. En primer lloc, Joaquín García Roca posa damunt la taula la inquietud sobre els perills de fractura social que provoca la creixent desigualtat, així com la urgència de recrear espais de convivència comunitària per a desvetlar i alimentar el valor de solidaritat/fraternitat. A continuació, Catia Eliana Gentilucci cerca en les categories franciscanes de do i caritat una base axiològica que ajude a reforçar la legitimitat ètica de l’economia social i cooperativa. I, en darrer lloc, Marco Moroni, pel que respecta al valor del treball en les nostres societats de lliure mercat, on el capital té un rol hegemònic, presenta l’estat de la qüestió i fixa els desafiaments a futur més immediats, amb l’objectiu de dignificar la labor dels treballadors i reubicar-los en el centre de l’activitat econòmica.

*

La setena i última part del llibre recull les contribucions que tenen com a objecte l’estudi del personalisme comunitari. Així, Luigi Alici retorna a un tema no per clàssic menys necessari de revisar a hores d’ara: el concepte de bé comú –feliçment recuperat hui per l’economista Christian Felber– i l’ús que se n’ha fet en el pensament personalista a la llum dels escrits de Jacques Maritain i Emmanuel Mounier. Álvaro Garrido, cercant l’ànima d’Europa –el sentit últim de la cultura europea–, a l’estil d’Ortega y Gasset o Denis de Rougemont, escruta la idea d’Europa a través de María Zambrano, que va sentenciar a mitjan s. XX: «Si se hubiera de definir la democracia podría hacerse diciendo que es la sociedad en la cual no sólo es permitido, sino exigido, el ser persona». Francisco Roger, per la seua part, trau de l’oblit la poc coneguda figura del filòsof personalista i jesuïta valencià Ismael Quiles –citat però pel papa Francesc en l’Evangelii gaudium (n. 229)–, que, influït pel tomisme i alhora per pensadors contemporanis com Blondel, Marcel, Jaspers i, sobretot, Heidegger, va cultivar un pensament pioner en el diàleg amb les cultures orientals.

Giancarlo Galeazzi subratlla els grans reptes del personalisme filosòfic en l’actualitat: la defensa de la dignitat i la llibertat de tota persona enfront de l’individualisme i del seu contrari, la massificació; el treball per la pau i per una convivència democràtica dialogant, oposat a qualsevol actitud bel·licista, però també a posicionaments pretesament pacifistes que es neguen a assumir el caràcter estructural de la conflictivitat humana; l’aposta, davant societats cada vegada més diverses ètnicament i religiosament, en favor del pas que va de la multiculturalitat (constatació sociològica) a la interculturalitat (ideal regulatiu); i, per últim, lluny del clericalisme confessional i del laïcisme del vell model republicà francés, l’articulació d’un model de laïcitat positiva que permeta integrar les religions en la societat civil democràtica. En la línia d’eixe darrer desafiament personalista, Víctor Páramo proposa una ètica personalista de l’acció voluntària en un context religiós plural.

Mª Carmen Montaner, des de l’àmbit de la psicologia humanista, aborda la qüestió d’una autoestima personal equilibrada en relació a la dimensió social inherent a tot ésser humà. I Albert Piñero, quan afirma que l’home és l’únic animal capaç de mirar-se a l’espill i reconéixer-se a si mateix –ço és, és capaç d’autoidentificar-se–, constata aquella reeixida definició de la dignitat única i absoluta de cada ésser humà plasmada pel teòleg ortodox Vladímir Losski quan afirma que la persona és «la irreductibilitat de l’home a la seua naturalesa». Aquest sociòleg, reflexionant sobre la condició humana –sobre les seues imperfeccions, contradiccions i cerques d’una harmonia perduda–, palesa també la incapacitat de l’home per a tindre de si mateix una imatge fidel, és a dir, evidencia la distància percebuda a cada instant entre el «jo profund» i el «jo ideal», d’on naix la dinàmica de l’acció o «de l’espill», que, per tridimensional, anomena també «trinitària». Si aquest procés de diàleg interior l’obrírem a la interacció amb les diferents referències culturals, simbòliques i metafòriques que tota persona té a l’abast en el seu medi social, trobaríem la connexió, no tractada per Piñero, pel que fa a la conformació de les identitats humanes, amb el punt de vista hermenèutic contemporani d’autors com Paul Ricoeur.

Clouen aquest darrer bloc temàtic dos textos que mostren la rellevància dels estudis personalistes en la Universitat de València. D’un costat, Manuel Lanusse i August Monzon enumeren i detallen les quaranta-set dissertacions o treballs acadèmics sobre la tradició personalista, defeses i aprovades en la Universitat de València, des de 1959 a 2014, per a l’obtenció dels títols de llicenciat, magister o doctor. Per altra banda, el mateix August Monzon esbossa el projecte d’una Escola Europea de Cultura Política inspirada en el lema Ex sapientia concordia.

***

A tall de recapitulació, un breu epíleg titulat «Del fragment al mosaic» convida el lector a participar en la construcció d’una postmodernitat regeneradora de sentit, que redescobreix, des de la llibertat i la responsabilitat personals, la dimensió comunitària, respectuosa de la multiculturalitat i amb l’horitzó d’una universalitat inductiva, punt de trobada a partir d’allò particular i local. Una postmodernitat, que, en diàleg exigent amb la multiforme tradició cristiana que es troba en la seua matriu cultural, integre les grans aportacions de la modernitat, com ara la filosofia dels drets humans, el sentit crític i el neguit pel sapere aude, i s’òbriga a una nova època postsecular en la qual totes les religions i visions del món puguen interactuar creativament i lleialment en el marc plural d’una societat civil més activa i participativa, enfortidora en definitiva de les nostres democràcies avançades.