AAVV - Colligite Fragmenta

Per a concloure aquest primer bloc temàtic, tres sociòlegs aporten una descripció fàctica de la rellevància de la religió en la realitat social actual. D’una banda, Javier Elzo traça l’evolució que està patint el fet religiós en el nostre context europeu. Constata, primer que res, l’extensió de la secularització a tot Occident, lligada a la crisi de les religions tradicionals. Tot i que, amb dades estadístiques a la mà, es detecta ja el pas a un període «postsecular» amb una potent emergència de noves sacralitats com a expressió de variades formes d’espiritualitat. Nogensmenys, aquesta realitat xoca amb el fenomen contrari a l’Est europeu, a Rússia sobretot, ço és, el sorgiment d’un «postateisme» o retorn creixent del sentiment i de les manifestacions tradicionals (i encara tradicionalistes) del cristianisme ortodox.

D’altra banda, en un àmbit més pròxim, Clara Fons i Josep Buades efectuen una anàlisi de sociologia de la religió, aplicada, respectivament, a les societats catalana i valenciana. S’hi col·legeix un mapa plural i canviant de les minories religioses al si de dos territoris limítrofs dins l’arc mediterrani, tot i el grau divers de secularització social que els defineix, més profundament marcat i alhora paradoxalment farcit de nous i més oberts enfocaments sobre l’espiritualitat humana en el cas de Catalunya.

*

La segona part del llibre presenta les diferents propostes de diàleg intercultural i interreligiós que, ara mateix, tant a nivell de paradigma general de categories ideals com d’iniciatives concretes, malden per evitar el «xoc de civilitzacions» (S. P. Huntington), ocasionat i/o agreujat per les lectures closes o indiscutibles (fonamentalistes) de les tradicions religioses. És ben simptomàtic el títol de la contribució de Jean-Louis Schlegel, membre del consell de redacció de la revista Esprit: «Les grandes religions avec, après ou contre la modernité». Marilda Azulay, des d’una òptica jueua, llança una invitació al diàleg enfront dels fonamentalismes religiosos i Mohammad Hosseiní, des de l’Islam xiïta, remarca el lloc central de Jesús de Natzaret dins la «cadena profètica» de la revelació. Ignasi Boada analitza les coordenades de la filosofia de Raimon Panikkar a l’hora de convidar a un canvi de mentalitats –de paradigma, en definitiva– que faça possible, no sols el diàleg interreligiós, sinó també el «diàleg intrareligiós», a partir d’una visió «cosmoteàndrica» de la realitat. Per últim, Montserrat Escribano, des de la teologia política feminista, subratlla el paper de la religió cristiana com a instància crítica en l’espai públic de les societats democràtiques.

*

La tercera part del volum s’ocupa de l’ecumenisme, actitud de fraternitat i diàleg –inèdita fins al s. XX– entre els cristians dividits en Esglésies confessionals separades, amb vista a assolir la unitat visible. Així, Sergei Prosandèiev parla dels avanços aconseguits en la superació del cisma entre Roma i Constantinoble, però també dels entrebancs que encara persisteixen. Pel que fa a eixa tasca d’aproximació ecumènica entre l’Orient i l’Occident cristians, d’un costat, Michel Stavrou presenta l’antropologia de l’ortodox francés Olivier Clément, i d’altre, Jaime Bonet i Mª José Redondo abunden en la labor en favor de la pau i el diàleg amb les Esglésies orientals realitzada durant el pontificat de Benet XVI (2005-2013). En continuïtat amb aquests dos treballs, Mª Cruz Musoles s’ocupa de la manca de llibertat religiosa, quan no de l’assetjament social i de vegades institucional, que sofreixen les Esglésies catòliques autònomes (sui iuris) a l’Orient Mitjà. Per altra part, publiquem un text pòstum del teòleg i politicòleg anglés David Nicholls –del qual August Monzon ofereix una semblança– sobre la singular connexió de l’anglicanisme amb el moviment ecumènic i, finalment, les notes i reflexions de Joan Botam, Carmen Sarmiento i August Monzon al voltant dels seixanta anys d’acció ecumènica a Catalunya i el País Valencià (1954-2014).

*

El quart bloc temàtic versa sobre el lloc de l’herència cristiana en la postmodernitat i comença amb les reflexions complementàries dels teòlegs Juan José Garrido i Josep Vidal Talens: el primer aposta pel diàleg de la tradició cristiana amb el pensament postil·lustrat ja madur (transmodern), i el segon es pregunta si la sensibilitat postmoderna inicial, al fil dels sotracs patits per la realitat social actual, no està evolucionant ja cap a una mentalitat més equilibrada. A continuació, el filòsof Jesús Conill, donant oportunament el relleu a les dues anteriors reflexions, aborda els canvis esdevinguts en els darrers temps en l’obra de J. Habermas, en la línia d’afavorir aquells que han defensat una articulació hermenèutica entre raó i religió des de fa temps. És així que, amb ell, critica la posició excessivament restrictiva de J. Rawls pel que fa a l’ús públic de la raó i l’ètica ciutadana i, en conseqüència, advoca per una ciutadania postsecular, ço és, per no tallar l’accés a doctrines de fundació de sentit, bé religioses bé no religioses (identitàries...), que, de forma raonable, puguen incidir en la discussió pública, no estatal, de la societat civil. La contribució de Marco Bottacchiari sobre el paper dels laics a la llum del Concili Vaticà II, entés com a brúixola al bell mig del món postmodern, posa en valor un substrat adequat que connecta amb eixe recent canvi de perspectiva habermasiana.

El relativisme ètic queda descartat des del principi, no sols pel fet que no serveix de fonament a la cultura dels drets humans i els posa en perill, segons Habermas, sinó també perquè fractura sense remei el valor incondicional de la veritat i del bé moral com a perfecció de l’home, d’acord amb la visió de Joseph Ratzinger / Benet XVI detallada per Jesús Ballesteros. Encara, en clau pedagògica, Xavier Quinzà presenta algunes dinàmiques vitals d’espiritualitat enfocades a ordenar el caos interior davant la incertesa postmoderna. I Alfonso Martínez-Carbonell ofereix un model d’educació per a la postmodernitat que, amb la clara voluntat de confrontar-se amb el relativisme moral i la primacia de la modernitat tecnoeconòmica, opta per un «humanisme cívic» de base aristotèlica. Sens dubte, al voltant de la idea aristotèlica clàssica de «virtut cívica» com articuladora de la comunitat política, l’humanisme cristià i el republicanisme modern tenen ara mateix el repte de trobar conjuntament una ètica pública de la societat civil, la qual, per mitjà de l’ús de la raó pràctica, ha d’acollir plenament la pluralitat social i buscar una universalitat de la veritat i del discurs moral de caire inductiu i crític, a partir d’allò singular i concret emanat de l’experiència històrica de la humanitat. Sembla que iniciatives com la del suís Hans Küng a favor d’una ètica mundial, que parteix del diàleg interreligiós i cerca, en últim terme, la garantia de la pau, van encaminades en eixe sentit.

*

La cinquena part del llibre arreplega una sèrie d’assaigs de filosofia moral i política. La inicia Josep Rafael Moncho, suggerint que el cristianisme, amb les seues notes de foment de l’autonomia i caritat, constitueix l’antídot del pensament únic neoliberal, caracteritzat per les notes de coacció i heteronomia. Seguidament, el professor Ernest Vidal assaja un acostament a la figura històrica de don Luigi Sturzo, un dels pares intel·lectuals del pensament democratacristià, esbossant els paràmetres que, des d’un personalisme comunitari actualitzat, articularien els vincles adients entre persona, societat i Estat. En eixa mateixa tasca de redescobriment de la trajectòria històrica de les idees socialcristianes se situen l’article d’Ernesto Preziosi sobre el Codice di Camaldoli (1943), text polític que va influir a bastança en la Constitució italiana del 1947, i l’estudi de Marco Antonio Cruz sobre les nocions de pluralisme i sobirania en l’obra de David Nicholls.