AAVV - Colligite Fragmenta

La pregunta sobre el futur del cristianisme i, en un sentit més ampli, de les religions en el seu conjunt, sobretot a partir de la Il·lustració, ha esdevingut una mena de lloc comú en el pensament occidental. Va haver-hi l’ateisme militant d’un Holbach o d’un Voltaire, crítics acèrrims del caràcter alienador d’una religió emparada en la superstició, la ignorància i la legitimació del poder despòtic. I tant les «filosofies de sistema» derivades de l’idealisme alemany, com el positivisme filosòfic, de Comte a Ayer, condemnaren les religions, per atàviques i anacròniques, a la desaparició, conforme la humanitat avançava inexorablement cap a estadis superiors en l’evolució sociocultural. A més a més, els primers sociòlegs de la religió, com Durkheim o Weber, tot i ser conscients de la decisiva ascendència cristiana sobre la gènesi de l’esperit i la cultura moderna, van difondre, amb molt d’èxit, la tesi segons la qual el desenvolupament de la modernitat comportava, de manera necessària, la secularització o marginació progressiva del fet religiós.

En l’Església catòlica –primera oponent a «l’esperit dels nous temps» ja al s. XVIII–, el pontificat de Joan XXIII (1958-1963) i el Concili Vaticà II (1962-1965) convocat per ell suposaren un intent seriós, sincer i lleial de diàleg amb el món modern. Els sectors més conservadors, però, van recuperar l’hegemonia en les dècades del postconcili. Cap a 1970, després de la revolució cultural que va suposar el maig del 1968, va semblar per un moment que la teoria d’una modernització antireligiosa, a la fi, es plasmava en la realitat social. El Concili, doncs, no hauria donat els fruits esperats. Sens dubte, el dilatat pontificat de Joan Pau II (1978-2005) –més complex del que podria paréixer a primer colp d’ull– ha de ser situat en aquest context. D’altre cantó, el 1979, amb la revolució islàmica d’Iran, irromp amb força, en una escena mundial fins llavors escindida per la Guerra freda, l’islamisme, tendència no sols antimoderna, sinó radicalment antioccidental (en bona part perquè l’Islam s’autocomprén com a postcristià).

Però, ¿què ha passat, des de la caiguda del mur de Berlín en 1989 fins a hui, perquè un pensador crític i progressista com Jürgen Habermas haja afirmat, a l’alba del s. XXI, que el punt de vista secularitzador a ultrança anava errat, que l’avanç de la modernització social no té per què estar unit necessàriament a la secularització cultural i que, per tant, cal assumir un model de «societat postsecular», que reconega plenament el factor religiós com a conformador de la realitat social, sobretot pel que fa al seu paper de promotor de solidaritat? A hores d’ara, en plena postmodernitat cultural a Occident, davant la persistència i fins i tot la nova emergència de la qüestió religiosa en el panorama de la globalització, no sols com a dimensió de la persona, sinó també com a element decisiu en la geopolítica, toca replantejar-se, en concret, el paper de la tradició cristiana des d’una òptica interdisciplinar, plural i crítica.

Aquestes problemàtiques –ineludibles per a les esglésies, però també per a les nostres societats complexes– resulten indestriables de la globalització, configurada per un enorme impacte dels fluxos migratoris i pel correlatiu creixement del pluralisme religiós en regions fins ara sotmeses a un ràpid procés de secularització. En una època de perplexitats i incerteses, esperonades pel «repte del fragment» (José María Mardones), s’obrin noves vies que malden per integrar experiència espiritual i compromís social, mística i política, contemplació i acció, profecia i diàleg. Heus ací el transfons postmodern que permet entendre la impactant exhortació apostòlica del papa Francesc Evangelii gaudium (2013).

És en aquest marc on es plantegen les preguntes clau. ¿Com avaluar el cristianisme crític i progressista, amb una notòria influència des del decenni de 1960 i certament lleial als valors moderns, però potser no prou arrelat en la tradició i el simbolisme del gran relat cristià? El neoconservadorisme restauracionista, per la seua part, amb l’èmfasi en allò institucional i en la pretensió d’oferir una lectura única de la tradició, ¿no constitueix una posició difícil de deslligar de la temptació fonamentalista i de les seues derivacions sectàries? Els plantejaments d’uns i altres en aquesta controvèrsia ens recondueixen a un eix central: la forma d’interpretar i comprendre la postmodernitat. Ja que uns interpreten els temps postmoderns com a derivació o autoregeneració de la modernitat (tardomodernitat), altres com a oposició dissolvent i agressiva en contra d’ella (antimodernitat), i encara uns altres, entre els quals ens comptem, com a esmena dels dèficits moderns sense renunciar als guanys de les Llums (transmodernitat).

***

Publicats en diverses llengües, la major part dels articles d’aquest llibre corresponen a les ponències i comunicacions presentades al IV Congrés d’Estudis Personalistes, organitzat pel Grup d’Investigació sobre Personalisme i Cosmopolitisme del Departament de Filosofia del Dret, Moral i Política de la Universitat de València i titulat «Colligite Fragmenta. Repensar la tradició cristiana en el món postmodern» (València, 18-20 d’octubre de 2011); la resta són fruit de col·laboracions que es proposen oferir una aproximació a aquests problemes i interrogants –a aquests fragments– al llindar del tercer mil·lenni de l’era cristiana. I això, tant «des de dins» com «des de fora» de les distintes confessions.

Sense ànim d’exhaustivitat i acceptant d’entrada el caràcter complex i polièdric dels temes tractats i de les seues interrelacions, a l’hora de presentar-los hem cregut convenient dividir el volum en set parts, a tall de tessel·les diferenciades que componen, malgrat tot, un únic mosaic. L’encapçalament de cadascun dels set blocs de continguts orienta doncs la temàtica tractada, a saber: transformacions contemporànies del fet religiós; religions del món i propostes dialògiques; esglésies cristianes i moviment ecumènic; el lloc de l’herència cristiana en la postmodernitat; perspectives de filosofia moral i política; perspectives de filosofia jurídica i social; i, finalment, aportacions personalistes.

*

La primera part, dedicada als canvis patits pel fenomen religiós en els darrers temps, s’enceta amb una apel·lació del pensador llibertari Heleno Saña a una sentència del teòleg francés Henri de Lubac: «es pot ser ateu fent gala de creure en Déu i es pot ser creient declarant-se ateu». L’anarquista espanyol, del qual fa una semblança intel·lectual Alejandro del Río, considera les incomptables derrotes patides per Déu al llarg de la història tostemps com a derrotes de la pròpia persona humana, com a derrotes de l’humanisme, tot tenint en compte les nombroses víctimes llançades als marges de l’oblit que se n’han derivat. A parer seu, la ideologia burgesa de l’èxit, amb el seu profund alé individualista, abandonant qualsevol criteri ètic de conducta solidària, és a hores d’ara una altra derrota de Déu.

Tot seguit, Josep Otón, a manera de negació parcial d’aquell diagnòstic weberià sobre la conseqüència indefugible de desencantament o secularització del procés social modernitzador, mostra com la postmodernitat cultural està duent a terme un reflux de reencantament de la realitat humana, de retorn a allò sagrat, però amb una multiplicitat de manifestacions singulars que sovint trenquen les vies institucionalitzades de les grans religions. En definitiva, es tractaria d’un ressorgiment de la dimensió espiritual de la persona, dins dels paràmetres líquids i fluctuants d’una societat postmoderna sense enquadraments institucionals rígids, on prima la voluntat de la consciència individual, moltes vegades de caire sincrètic, per damunt de qualsevol constricció comunitària.