David Ballester Muñoz - Vides truncades

16 En conjunt, les relacions aportades a la xarxa tenen una vàlua molt desigual. Algunes són meres còpies d’altres, errors inclosos, i no aporten cap voluntat de categorització, i esdevenen en ocasions un totum revolutum poc útil. En altres, malgrat que es pugui valorar el seu contingut reivindicatiu i memorialístic, pesa massa un enfocament excessivament ideologitzat. Entre moltes d’altres, podem fer esment de «La represión policial en el fraquismo tardío», ; «Lista de personas fallecidas en manifestaciones», ; «Todos los rostros», ; «Terrorismo de Estado 19701987 (cronología de víctimas incompleta)», ; igualment les relacions que es troben en ; ; «Informe sobre los crímenes del franquismo entre 1952-1978: verdad y justícia», ; «Euskal Herria (1961-1977) Txostena [Informe]», ; «Asesinados por el terrorismo de Estado y la guerra sucia de 1975 a 1987», ; «La modélica transición española ha muerto su hacedor», ; «Terrorismo tardofranquista», ; «La sangrienta transición», .

17 Amb aquesta recerca, s’ha intentat, en la mesura que ha estat possible, polir les relacions confeccionades consultades i les seves xifres resultants dels errors més habituals que es troben en els estudis d’aquest àmbit. Els més comuns serien l’omissió d’alguna víctima o, en el cas contrari, la seva inclusió en dues ocasions, o bé incloure en les relacions casos que no es corresponen a la tipologia objecte d’estudi. També la no ubicació de les víctimes en l’apartat corresponent i, igualment, citar incorrectament el seu nom i/o cognom, i confondre la data dels fets, quan la víctima és ferida, amb la posterior de la seva mort. Igualment, en el cas de la Transició, es fa esment a ciutadans morts per la repressió policial, que, o bé no havien mort o, si aquesta s’havia produït, no havia estat com a conseqüència d’una actuació policial. Al respecte vegeu el capítol 6.

18 Idea conceptualitzada per Javier Tébar a partir de la relectura del plantejament fet en un altre àmbit per Stefano Pivato [Stefano Pivato: «Buits de memòria. Usos i abusos de la història en la Itàlia del present», Segle XX. Revista Catalana d’Història , 1 (2008), pp. 13-22], en Javier Tébar: «Lo que la memoria olvida. La auto-representación de la militancia obrera a través de sus otros protagonistas», Estudios de la Fundación , 9-7-2009, p. 20.

19 Pere Ysàs: «Ni modèlica ni immodèlica. La Transició des de la historiografia», Franquisme y Transició , 1 (2013), pp. 273-287. Al costat d’una anàlisi i un estat de la qüestió, que compartim, el treball aporta una relació d’àmbits de recerca i de la seva bibliografia resultant.

20 Diego López Garrido: El aparato policial en España: historia, sociología e ideologia , Barcelona, Ariel, 1987, p. 12.

21 Pere Ysàs: «Ni modèlica…», p. 276.

22 Santos Juliá: «En torno a los proyectos de transición y sus imprevistos resultados», en Carme Molinero (ed.): La Transición, treinta años después , Barcelona, Ediciones Península, 2006, p 70.

23 Ibid. , p. 73

24 Abc , 14-11-1978.

25 Cambio 16 , 18-6-1978, p. 36.

26 «La policía política se desp.i.d.e.», Cambio 16 , 16-11-1976. La publicació, en fer referència a la possible desaparició de la BPS, feia un joc de paraules en relació al cas portuguès, quan després de la «Revolució dels clavells» i la caiguda de la dictadura (abril de 1974), també fou suprimida la seva policia política, la PIDE (Policia Internacional i de Defensa de l’Estat).

27 Pel que fa als morts en el decurs de manifestacions arreu de l’Estat, es va produir una davallada molt notable després del tràgic 1979 (8 víctimes), però encara es van seguir produint morts el 1981 (1), 1982 (1), 1984 (2) i 1986 (1). I després de l’aprovació de la llei, es va tornar a produir una nova víctima el maig de 1987. Pel que fa referència als morts com a conseqüència de la pràctica del «gallet fàcil» per part dels membres dels cossos policials, el punt d’inflexió fou el 1983, a partir del que fou conegut com «la tragedia de Valmojado», tal com s’explicitarà en el capítol corresponent.

28 Óscar Jaime-Jiménez: The policing of social prbotest in Spain: from dictatorship to democracy, San Domenico, European Institute Working Papers, 1997; Donatella della Porta i Herbert Reiter (eds.): Policing protest. The control of mass demostrations in western democràcies , Minnesota, University of Minnesota Press, 1998; Olivier Fillieule i Donatella della Porta: Police et manifestants. Maintien l’ordre et gestion des conflits , París, Presses de la Fondation Nationale des Sciences Polítiques, 2006.

29 Eduardo González Calleja: «La represión estatal…», p. 9.

30 El Mundo , 5-12-1999.

2. LA DEMOCRÀCIA ES GUANYÀ AL CARRER. LES VÍCTIMES A LES MANIFESTACIONS

El dret a manifestar-se, en les seves diverses vessants, és un apartat fonamental de les llibertats col·lectives que es poden exercir en un estat de dret. De forma contrària i òbvia, és una de les mostres d’oposició més perseguides i objecte d’una repressió més contundent per part dels règims dictatorials. Com a resultat dels canvis econòmics, socials i generacionals que experimentà la societat espanyola al llarg dels anys seixanta del segle passat, aquesta va començar a ser una mostra del descontentament dels sectors més dinàmics de la societat, especialment el dels obrers i el dels estudiants, contra el règim. El desarrollismo comportà uns clars avenços econòmics, amb els consubstancials canvis socials en paral·lel, davant dels quals la dictadura no disposava de cap agenda. No hi havia cap disposició a donar resposta a les inquietuds d’una part significativa de la societat, que es trobava immersa en un procés de profunds canvis, en un termini relativament curt. Així, la societat va esdevenir més conflictiva i el règim va haver de fer front a nous reptes. Com per exemple la proliferació de manifestacions, sempre prohibides i reprimides, com a mostra de l’esmentat dissentiment. No és casualitat que fos precisament el 1969 quan es creessin les Compañías de Reserva General (CRG), en el marc de la Policia Armada, amb un objectiu molt clar i específic: reprimir les mobilitzacions al carrer de les ciutats espanyoles, on es concentrava la més alta conflictivitat i era on aquell cos policial exercia les competències d’ordre públic. 1

Aquesta major capacitat de mobilització no posà en perill l’estabilitat del règim, tal com hem explicitat en el capítol anterior, però sí que és cert que la creixent presència al carrer de les forces de l’oposició de forma sostinguda i continuada, esdevingué un element fonamental per a forçar els antics franquistes, ara transvestits de demòcrates, perquè avançaren en les reformes molt més enllà del que es plantejaven quan el canvi es trobava a les beceroles. Segons el nostre criteri, és evident que sense mobilitzacions no s’aconsegueixen canvis polítics. I seguint Josep Fontana, convenim que «les mobilitzacions obligaren els hereus del franquisme a pactar», circumstància que ens permet afirmar, tal com han assenyalat Nicolás Sartorius i Alberto Sabio que «La dictadura murió en la calle». 2

Com a resultat d’aquests aspectes, no ens ha de resultar estrany que la major mobilització a partir de les darreries del franquisme, anés acompanyada de forma paral·lela d’un reguitzell de morts, atès que la repressió era l’únic instrument que estaven disposats a emprar les autoritats, per donar resposta al repte que els plantejaven els opositors. Les víctimes eren la conseqüència de la repressió que practicava la policia a les manifestacions, concentracions i en qualsevol altre tipus de protesta i reivindicació en general. Entre 1969 i 1975 hem localitzat catorze víctimes d’aquestes característiques arreu de l’Estat. Dues d’elles perderen la vida a Catalunya. Tots ells van morir per l’impacte d’una bala, un tipus de munició que, formalment, no s’hauria d’emprar en actuacions en aquest àmbit. L’ús d’aquestes és alhora una mala praxi policial i una manca de professionalitat dels cossos encarregats de gestionar la conflictivitat al carrer. Es tractaria d’una propensió exagerada dels policies a emprar la brutalitat, ara en forma d’arma de foc, durant les seves actuacions. Uns aspectes aquests que no ens han de cridar excessivament l’atenció, atès que malgrat l’esmentada creació de les CRG, la pauta que seguia la policia franquista a l’hora de fer front a les mobilitzacions es basava més en la topada frontal amb els protestataris, emprant-hi una brutalitat indiscriminada per a dissoldre els manifestants, que en unes pràctiques específiques per fer front a aquests tipus d’esdeveniments.