David Ballester Muñoz - Vides truncades

Es tractava d’una policia mal entrenada, deficitàriament equipada i amb uns comandaments que procedien de l’exèrcit, completament aliens a qualsevol tipus de formació de caire pròpiament policial. Els esmentats trets que provocaren les víctimes mortals foren disparats en nou ocasions per la Policia Armada, tres per la Guàrdia Civil i en dues ocasions per membres de la BPS del Cos General de Policia. Les dues víctimes catalanes d’aquest període moriren per trets procedents de membres de la Policia Armada: eren dos treballadors que perderen la vida en el transcurs de mobilitzacions de caire laboral. En el context dels rengles antifranquistes d’aquells anys passaren a ser coneguts com «l’obrer de la Seat» i «l’obrer de la Tèrmica», en referència al lloc on treballaven. Parlem d’Antonio Ruiz Villalba, mort el novembre de 1971, dies després de ser ferit greument en una veritable batalla campal amb la policia, quan aquesta va intentar desallotjar les instal·lacions de l’empresa a la Zona Franca, enmig d’un conflicte laboral que ja feia setmanes que s’arrossegava. Des de l’emblemàtic episodi en la lluita antifranquista de la vaga dels tramvies de 1951, no tenim constància que hi hagués hagut a Catalunya cap víctima mortal en el decurs d’actuacions policials contra manifestacions o mobilitzacions. 3La segona víctima fou Manuel Fernández Márquez, també mort durant una càrrega de la Policia Armada al costat de la Tèrmica del Besòs, on treballava.

Un cop desaparegut el dictador, no s’esgotà el franquisme. I un dels apartats on la seva perpetuació fou més evident i tingué algunes de les conseqüències més greus, fou en el terreny policial. Tal com assenyala un antic oficial de les forces antiavalots,

La Guardia Civil y la Policía Armada llegaron a la democracia sin convicciones democráticas, identificados sus componentes, como sus mandos, con el régimen de Franco. […], aunque la disciplina jugó a favor de la democracia, se dieron comportamientos, generalmente aislados, que causaron un gran daño al proceso democratizador del país. 4

A més, els anhels de canvi que de forma transversal s’estenien en la societat, en clara discordança amb la línia marcada pel govern Arias-Fraga, es traduirien en un increment exponencial de les mobilitzacions, i, conseqüentment, de la repressió. 5Així, el 24 de febrer de 1976 arribava la primera víctima en una mobilització laboral, en la persona del jove treballador del ram del calçat Teófilo del Valle Pérez, de 20 anys, a la localitat alacantina d’Elda. Fou «el primer mort de la monarquia». Tot seguit, el carrer esdevingué un escenari axial en el procés de la Transició, que tot just estava fent els seus primers passos. El governador civil de Barcelona en aquell moment, Salvador Sánchez-Terán, no s’està d’assenyalar a les seves memòries que «La primera batalla de la Transición se da en la calle». 6Aquesta reflexió la va poder fer quan, pocs dies després d’haver pres possessió del càrrec, va haver de fer front a les manifestacions més importants que tenien lloc a Catalunya des del final de la guerra civil: les que es van produir els diumenges 1 i 8 de febrer, i que Le Monde qualificaria com «Le defi catalan» [El desafiament català]. 7Per la seva banda, Mundo Diario , feia referència a l’increment de manifestacions al país en aquest 1976, com l’any «en que resurgió la Cataluña real». 8Només en aquest àmbit geogràfic hem comptabilitzat, des del desembre de 1975 fins el març de 1980, quan se celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya en aquesta nova etapa democràtica, 877 manifestacions de més d’un miler de participants. Si intentem extrapolar aquesta xifra al total de mobilitzacions, incloent-hi les que no arribaven a un miler de participants, assoliríem una xifra propera als tres milers, és a dir, cinquanta-cinc cada mes. 9

Pel que fa a l’actuació policial davant aquest allau de mobilitzacions, és molt significatiu comprovar que hi ha un clar punt d’inflexió en la repressió després de la primera convocatòria electoral del 15-J de 1977. Així, durant el primer semestre de 1976 la policia va carregar contra el 60 per cent de les manifestacions que tingueren lloc a Catalunya, un 40 per cent en el segon, i un 35 per cent en el primer de l’any següent. A partir de la data esmentada, la repressió davallà exponencialment: se situà en un 13 per cent en el segon semestre de 1977, i pel que fa als dos anys següents, i seguint en la seva comptabilització per semestres, en un 11, 2, 14 i 6 per cent, respectivament. 10De tota manera, cal assenyalar que malgrat l’evidència de les xifres, dos dels morts a Catalunya com a conseqüència de la repressió policial tingueren lloc quan les xifres que acabem d’esmentar estaven en una clara línia descendent. Una contradicció que posa sobre la taula una obvietat. Una cosa era que les actuacions policials comencessin a posar de manifest els canvis que s’estaven produint en el context juridicopolític, i l’altra, la perpetuació de les velles pràctiques, incrustades en els usos i formes dels cossos policials.

Així, segons els nostres càlculs la suma arriba a quaranta-una víctimes mortals com a conseqüència d’actuacions policials contra manifestacions durant la Transició. 11D’aquestes, quatre foren a Catalunya, concretament a Tarragona, Sabadell i en dues ocasions a Barcelona, per ser-hi més exactes el capvespre de les diades de 1977 i 1978. En el conjunt de l’Estat el punt àlgid d’aquesta repressió el trobem el 1976 i el 1977, amb dotze i catorze morts respectivament, amb la lluita per l’amnistia i les llibertats com a motiu fonamental de les manifestacions, un 63 per cent del total del període. Pel que fa a les causes principals d’aquestes morts, destaquen les vint-i-quatre víctimes hi hagudes per impacte de bala, i les cinc que moriren com a conseqüència del d’una bala de goma. Si fem esment dels cossos policials que protagonitzaren aquests fets, indicarem que la Policia Armada fou la responsable de la majoria de les morts, amb trenta-dos casos (dos quan ja havia canviat de denominació a Policia Nacional), mentre que la resta correspongué a la Guàrdia Civil (8) i al Cos General de Policia (1). El retrat de l’actuació policial en aquest àmbit que feia en general Sáenz de Santa María és bastant il·lustratiu: «Tanto la policía como la Guardia Civil apretaban el gatillo con bastante facilidad. Las manifestaciones solían ser disueltas a tiro limpio y era muy frecuente que acabasen las calles ensangrentadas. Nadie exigía responsabilidades a los encargados del orden público cuando se producían muertes. Las justificaciones eran siempre las mismas: un disparo fortuito o un disparo al aire». 12

La primera de la víctimes catalanes fou Juan Gabriel Rodrigo Knafo, mort a Tarragona en el transcurs d’una manifestació de condemna dels fets de Vitòria al crit de «!Vitoria hermano, nosotros no olvidamos!». Les circumstàncies dels fets que succeïren a la vora de la Rambla tarragonina encara avui no han estat aclarits. Cert és que el jove impactà contra el terra en caure des d’un terrat, on havia pujat per refugiar-se quan el perseguien dos policies, i també és ben cert que aquests tornaren al carrer després de baixar l’escala i Juan Gabriel no. El segon es produí en algun moment de 1976, com a conseqüència de les ferides que va rebre per l’impacte d’una bala de goma, durant una manifestació per la vaga general sabadellenca del mes de febrer del mateix any. Es tracta de David Wilson, que no participava en la protesta. Tot i les investigacions fetes en diversos registres i arxius, no s’ha pogut certificar la data ni la raó exacta de la seva defunció, que només la informació proporcionada per la família podria aclarir. Però aquesta no ha volgut col·laborar en aquesta recerca. La tercera víctima fou Gustavo Frecher, un treballador gallec que el capvespre de la Diada de 1977 es dirigia a un bar proper al seu domicili a comprar tabac, quan fou sorprès per la contundent actuació policial que alterà la part final de la multitudinària manifestació. Allí rebé una ferida greu per l’impacte d’una bala de goma, i moriria pocs dies després. La darrera de les víctimes, la més jove, l’ubiquem just un any després. Un militant del PCE(i), l’adolescent Gustau Adolf Muñoz Bustillo rebé un tret de bala quan es produiran forts enfrontaments amb la policia, als voltants de la plaça de Sant Jaume. Fet i fet, la meitat d’ells, Wilson i Frecher, no eren manifestants. La seva mort fou el resultat de l’arbitrarietat i la brutalitat amb què les forces policials carregaven contra les manifestacions per dissoldre-les. Un fet molt generalitzat atès que dels quaranta-un morts hi haguts durant la Transició per actuacions policials contra protestes col·lectives d’aquest tipus, deu no hi prenien part, és a dir, un significatiu 24 per cent.