David Ballester Muñoz - Vides truncades

1 Aquest llibre ha estat elaborat en el marc del projecte HAR2015-63657-P (MINECO/FEDER, UE).

2 Compartim la definició de repressió feta per R. Goldstein, que seria «la acción del gobierno que discrimina brutalmente a personas o a organizaciones que se considera que presentan un desafío fundametal a las relaciones de poder existentes o las políticas clave del gobierno», en Robert Goldstein: Political Repression in Modern America: From 1870 to the Present , Boston, Schenckman / G.K. Hall, 1978, p. XVI, en Eduardo González Calleja: «La represión estatal como proceso de violencia política», Hispania Nova. Revista de Historia Contemporánea, 10 (2012), p. 2.

3 Ricard Vinyes: «L’esforç associatiu en les vindicacions memorials democràtiques a Catalunya (1980-2002)», en Carme Molinero, Manel Risques, i Francesc Vilanova (coord.): Sobre el franquisme i Catalunya. Homenatge a Borja de Riquer i Permanyer , el Papiol, Efadós, 2015, pp. 220-239.

4 Es tracta de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, mitjançant la qual es reconeix el dret a la reparació per part d’aquells que van patir «persecució o violència» durant la guerra civil o la dictadura franquista. Fou aprovada pel Congrés dels Diputats el 31 d’octubre de 2007, a partir d’un projecte de llei del govern que encapçalava José Luis Rodríguez Zapatero.

5 La llei fa esment de les «persones mortes en defensa de la democràcia entre l’1 de gener de 1968 i el 6 d’octubre de 1977».

6 El 2011, ERC, mitjançant el diputat Joan Tardà, va presentar al Congrés dels Diputats una proposició no de llei per intentar esmenar aquesta circumstància, sense aconseguir-hi el suficient suport parlamentari. La seva intenció era que també fossin reconegudes les víctimes que hi havia hagut fins l’entrada en vigor de la Constitució, el gener de 1979. Les famílies d’Agustín Rueda i Gustau Muñoz van donar suport a aquesta iniciativa.

7 Conversa amb Marc Muñoz. Manel Silva és advocat de l’Estat. Començà a militar en UDC el 1989, i va entrar a formar part del seu comitè de govern el 1994. Entre d’altres càrrecs, ha exercit com a diputat al Congrés (1995-2004), on ha estat portaveu adjunt del Grup Parlamentari Català (CiU), des de 1999 fins a 2004, portaveu de la Comissió de Justícia i Interior (1996-2004) i membre de la Subcomissió sobre les Víctimes del Terrorisme (2003).

8 Conversa amb Robert Manrique. S. Ramos és membre del cos superior de l’administració civil; l’any 2000 fou nomenada pel segon govern Aznar sotsdirectora general de la Funció Pública Local. El 2004, amb l’arribada al poder del PSOE, amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president, passaria a exercir com a sotsdirectora general d’Ajudes a les Víctimes del Terrorisme i d’Atenció Ciutadana. En el moment de fer l’esmentat comentari, formava part de l’equip del ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz (PP).

9 Vegeu l’annex I per a una relació cronològica de les víctimes.

10 Equipo Cinco: Las víctimas del post-franquismo , Madrid, Sedmay Ediciones, 1977.

11 Ramón Adell: La Transición política en la calle. Manifestaciones políticas de grupos y masas, 1967- 1987, Madrid, Colección Tesis Doctorales Universidad Complutense, núm, 283, 1989; Juan Manuel Olarieta Alberdi: «Transición y represión política», Revista de Estudios Políticos (Nueva Época) , 70 (octubre-desembre, 1990), pp. 225-262.

12 Mariano Sánchez Soler: La Transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983) , Barcelona, Península, 2010; respecte a la segona autora citada, de la seva documentada tesi doctoral va emanar, entre d’altres, Sophie Baby: Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1992 , Madrid, Casa Velázquez, 2012. La primera aportació al respecte del darrer investigador esmentat fou Gonzalo Wilhelmi: «Las otras víctimas de una transición nada pacífica», presentada al I Congreso de Víctimas del franquismo. Rivas-Vaciamadrid, 20-22 d’abril de 2012 , que fou completada pel «Listado de víctimas de la violencia política estatal entre 1975 i 1982», a la seva obra Romper el consenso. La izquierda radical en la Transición española (1975-1982) , Madrid, Siglo XXI, 2016, pp. 395-406. També cal fer-hi esment a la base de dades elaborada per Ignacio Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar: «La violencia terrorista en la Transición española a la democràcia», Historia del presente , 14 (2009), pp. 9-24; Ignacio Sánchez-Cuenca i Paloma Aguilar Fernández: «Violencia política y movilización social en la transición espanyola», en Sophie Baby, Olivier Compagnon, i Eduardo González Calleja (eds.): Violencia y transiciones poíticas a finales del siglo XX , Madrid, Casa de Velázquez, 2009, pp. 95-112.

13 Entre els altres treballs que també s’han ocupat del tema, sense oferir relacions de víctimes, cal fer esment a Eduardo Pons Prades: Crónica negra de la transición española (1976-1985) , Barcelona, Plaza & Janés, 1987; Alfredo Grimaldos: La sombra de Franco en la Transición , Fuenlabrada, Oberón, 2004; Bernat Muniesa: Dictadura y Transición. II La monarquía parlamentaria , Barcelona, Universitat de Barcelona, 2005; Eduardo Pons Prades: Los años oscuros de la Transición espanyola , Barcelona, Belaqua, 2005; Nicolás Sartorius i Alberto Sabio: El final de la dictadura: la conquista de la democracia en España (noviembre de 1975 - junio de 1977) , Madrid, Temas de Hoy, 2007; Julián Delgado: «Las Fuerzas Armadas y el terrorismo durante la Transición», en Gutmaro Gómez Bravo (coord.): Conflicto y consenso en la Transición espanyola , Madrid, Pablo Iglesias, 2009; Alfredo Grimaldos: Claves de la Transición, 1973-1986 (para adultos) , Barcelona, Península, 2013; Pau Casanellas: Morir matando. El franquismo ante la práctica armada, 1968-1977 , Madrid, Los Libros de la Catarata, 2014; Alfredo Grimaldos: Los muertos de Martí Villa hasta junio del 77. Investigación incorporada a la Queralla Argentina contra crímenes del franquismo el 27 de febrero de 2015 , . Pel que fa al cas del País Basc, és exemplar el treball de Jon Mirena Landa Gorostiza: Informe sobre víctimas de vulneraciones de derechos humanos derivadas de la violencia de motivación política , Vitòria, Departament de Jutícia, Ocupació i Seguretat Social – Govern Basc, 2008.

14 La qual cosa no implica que no hàgim de tenir present el fet que el període de la Transició estigué caracteritzat per un alt grau de violència política: «Exceptuando la transición rumana a la democracia, la española, ha sido la más sangrienta de Europa», Ignacio Sánchez-Cuenca: «La violencia terrorista…», pp. 9-10. Aquest autor quantifica en 665 les víctimes mortals del període, de les quals 485 correspondrien a accions terroristes i 162 a l’actuació repressiva de l’Estat. Per la seva banda, en Mariano Sánchez Soler: La Transición sangrienta…, p. 304, es comptabilitzen entre el 20 de novembre de 1975 i el 31 de desembre de 1983, 581 víctimes de la violència política, 403 atribuïbles a actuacions terroristes, 51 en enfrontaments de membres d’aquests grups amb la policia i 127 en l’àmbit de la violència institucional; i Sophie Baby: Le mythe de la transition pacifique… , p. 54, dona un total de 714 víctimes mortals, de les quals 536 cauen sota l’epígraf de «violència contestatària» i les 178 restants com a resultat de la violència de l’Estat.

15 Especialment a partir de l’ Abc , El País , El Periódico i La Vanguardia . En ocasions la mateixa premsa ofereix relacions de víctimes, per exemple, «Cuarenta muerto [sic] en manifestación en los últimos cuatro años”, El País , 14-12-1979; «Numerosas víctimas en controles policiales y de la Guardia Civil», El País , 27-2-1983.