David Ballester Muñoz - Vides truncades

La recerca que s’ha portat ha terme ha intentat reconstruir episodis que, en la majoria dels casos, estan absents de les pàgines de les obres que tracten el període objecte d’estudi. I en les poques ocasions en les quals s’hi fa esment, és de forma tangencial. Intentem doncs, reconstruir episodis que resten inèdits en una bona part i que, sobretot, mai no han estat tractats amb la profunditat que s’ha volgut fer en aquest treball, amb un tractament monogràfic per a cadascun dels casos estudiats aquí. Cada un d’ells s’ha intentat emmarcar en el seu context immediat i en el període històric en el qual es va produir, a fi i efecte de permetre al lector una major capacitat de comprensió i interpretació d’ambdós àmbits. Aquest grau d’anàlisi i profunditat en la recerca ha estat molt variable, en funció de les fonts, sobretot les primàries, a les quals s’ha tingut accés. Aquestes, en bona part, més enllà dels arxius consultats, han estat responsabilitat de les respectives famílies que, en alguns casos, han aportat una informació cabdal per a portar a terme aquest treball. Com a conseqüència d’aquestes circumstàncies, el conjunt dels capítols i dels respectius epígrafs ha quedat forçosament desequilibrat. No tots els casos estudiats han permès un treball de la mateixa intensitat. Cal tenir present que la major part d’aquests tingueren un tractament epidèrmic en la premsa del moment, mentre que altres ni tan sols van existir a les seves pàgines. Per tot això, també ha estat molt desigual l’accés a les fonts secundàries. No és el mateix fer una recerca disposant de fonts primàries de caire policial i judicial, com hem pogut fer en algunes poques ocasions, que haver-nos de limitar a les fonts secundàries, recolzades en testimonis orals. Així, la casuística en aquest àmbit ha estat molt diversa i ha tingut com a resultat, tal com hem esmentat, relats que hem procurat que fossin tan profunds com fora possible, però sempre hem hagut de subordinar aquesta voluntat a la disponibilitat i accessibilitat de les fonts. El resultat final però, voldríem que acostés el lector a l’entramat repressiu del règim franquista i a la seva perpetuació, en diversos àmbits, durant els anys de la Transició. Això feu que aquesta tingués un alt cost pel que fa referència a la vida de nombrosos ciutadans, que hi continuaren essent víctimes de la violència institucional i parainstitucional.

Respecte als fets que comportaren la mort dels ciutadans objecte d’estudi, van ocórrer tant durant la dictadura, set casos, com en la Transició, entesa aquesta en un sentit molt ampli, atès que només nou dies després de la mort del Caudillo ja es produeix una primera víctima que s’ha inclòs en aquest treball. Així, la resta, tretze, van ocórrer durant la Transició: vuit quan ja s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques i quatre més, fins i tot, quan s’havia aprovat la Constitució. Més enllà de la manca de reconeixement institucional, en conjunt, són víctimes que han caigut en l’oblit, tal com veurem en avançar en el treball. Potser algunes són esmentades en unes poques obres, les que puguin abastar l’àmbit específic en el qual es va produir la seva mort (mobilitzacions i manifestacions de caire polític i/o sindical, repressió política…), però els luctuosos episodis que protagonitzaren han passat a formar part, en general, de la cara oculta de la memòria col·lectiva.

Avui dia, encara no disposem d’una obra que quantifiqui de forma exhaustiva tots els morts per la violència institucional i parainstitucional a Espanya, tant durant les darreries del franquisme com durant la Transició. Sobre això, hi ha un primer treball realitzat per l’Equipo Cinco, en una data tan primerenca com el 1977. 10 A partir d’aquí es va haver d’esperar a la tesi doctoral de Ramón Adell i el treball de Juan Manuel Olarieta. 11 Des de llavors s’hi ha avançat molt, amb els importants treballs realitzats especialment per part de Mariano Sánchez Soler, Sophie Baby i Gonzalo Wihelmi, 12 però sense que les dades aportades puguin ser valorades com a definitives. 13 Cal precisar les xifres i acotar criteris per donar una resposta definitiva a un àmbit de la producció historiogràfica que requereix una efectiva i definitiva quantificació. Un dels aspectes cabdals sobre això és discernir si s’han d’incloure en les relacions de les víctimes les ocasionades per accions de tipus terrorista, siguin les produïdes per les organitzacions d’aquest tipus de diferent signe, com les ocasionades per part del propi Estat. El nostre posicionament al respecte és contrari a fer-ho. Atès que interpretem que incorporar aquest tipus de víctimes en el mateix relat distorsiona l’anàlisi de la violència institucional. Tant pel seu volum com, sobretot, pel diferent caire que s’ha de donar a l’anàlisi d’ambdós àmbits. Creiem que es poden treballar de forma paral·lela, però a efectes quantitatius i interpretatius han de constituir dos espais clarament diferenciats, que poden permetre, evidentment, una posterior anàlisi conjunta. Som conscients que aquest ha de ser un terreny de debat entre els especialistes i que, en ocasions, les fronteres a l’hora de fer una categorització són molt fines. Però aquest és el criteri que hem adoptat en el present estudi, per això no s’hi fa esment a cap víctima que tingui relació amb la violència que pugui caure sota l’epígraf de terrorista en el sentit esmentat amb anterioritat. 14

Per emmarcar el treball s’ha portat a terme de forma paral·lela un intent de quantificació de la violència policial objecte d’estudi, i aquesta s’ha realitzat a partir de les nombroses fonts disponibles. Des del buidatge de l’extensa bibliografia que acabem de citar fins la premsa del període, 15 a més de les nombroses relacions de víctimes que es troben a la xarxa. 16 El resultat és una primera quantificació de les víctimes, tant en el decurs de manifestacions com per «gallet fàcil», perpetrades pels cossos policials en el conjunt de l’Estat. Així, quan a les pàgines que seguiran s’emprin xifres per contextualitzar els vint casos de violència estudiats, aquestes sempre seran d’elaboració pròpia i procediran d’aquesta recerca que s’ha fet. Al mateix temps, en el capítol que ofereix més complexitat –el de «gallet fàcil»–, s’hi explicitaran de forma específica els criteris aplicats. 17

Pel que fa referència concretament a la vintena de víctimes estudiades, en ser que la seva mort respon a una tipologia diversa, n’hem estructurat l’exposició en quatre àmbits (capítols 2 al 5). En primer lloc, cal esmentar els sis ciutadans que perderen la vida en manifestacions i mobilitzacions de caire laboral o polític (30 %). Dues d’elles durant la dictadura i la resta–quatre–, durant la Transició. Un segon contingent equivalent a l’anterior provindria de la pràctica del que anomenem gallet fàcil . És a dir, la utilització abusiva de les armes de foc per part de la policia, sense que les circumstàncies ho requerissin. Un fet lamentable que, tal com especificarem en el capítol corresponent, es cobraria, especialment durant la Transició, desenes de víctimes arreu de l’Estat en controls de carretera o bé com a resultat de discussions entre ciutadans i membres de les forces d’ordre públic, sovint quan aquests es trobaven francs de servei i per motius ben fútils. Com a resultat d’aquestes xifres, les víctimes ocasionades per la repressió exercida durant les mobilitzacions i les que comprenen l’apartat de «gallet fàcil», constitueixen el 60 per cent del total de les estudiades (dotze casos). Els vuit casos restants, els dividiríem en uns altres dos apartats.

En tercer lloc trobaríem les tres víctimes que van perdre la vida durant la Transició, com a resultat de la violència d’una extrema dreta, llavors especialment activa. Unes actuacions que en tenir el suport de membres de l’aparell de seguretat de l’Estat, en unes ocasions per la seva passivitat en altres per disposar de graus diversos de col·laboració directa, poden ser qualificades de parainstitucionals. Una imbricació entre les trames negres , tal com se les coneixia llavors, i algunes instàncies policials que en els tres casos relatats que succeïren a Catalunya foren més que evidents.