David Ballester Muñoz - Vides truncades

3 Aquesta obra iniciadora del gènere, novel·la ambientada en la investigació judicial, de la qual Sciascia fou un destacat continuador, la va publicar Manzoni per primera vegada com apèndix als I promessi sposi , la gran novel·la de l’italià modern i per la qual va ser més conegut l’autor, en la seva versió inicial el 1840 i després en 1842. Una traducció al castellà va ser publicada el 1984 per l’editorial barcelonesa Bruguera, una icona cultural que va acollir laboralment a grups d’expresos antifranquistes i que desapareixeria en aquella mateixa dècada. La seva publicació en català va aparèixer dins Els promesos . Barcelona: Edicions 62, 1981.

4 Julio CORTÁZAR: «Negación del Olvido», a Julio CORTÁZAR: Argentina: años de alambradas culturales . Barcelona, Muchnik, 1984, p. 20.

5 Rodolfo MARTÍN VILLA: Al servicio del Estado . Barcelona, Planeta, 1987, pp. 150 i seg.

6 Manuel VÁZQUEZ MONTALBÁN: «Los Creix», El País , 28-3-1985.

1. INTRODUCCIÓ. DE VÍCTIMES I IMPUNITATS 1

Portar a terme aquest treball no ha estat fàcil. I no només per les dificultats habituals en què ens trobem els historiadors a l’hora d’accedir a fons de caire policial i judicial. Reconstruir trajectòries vitals i contextos sociopolítics que acaben conduint a unes vides truncades, la major part d’elles en plena joventut, no és un plat de gust. És endinsar-se en la part més fosca de la nostra Història recent. Mort, vexacions, tortures, arbitrarietat, impunitat… I unes víctimes innocents. Unes, les estudiades en aquestes pàgines, entre les moltes que conformen el fosc bagatge de la dictadura i les seves conseqüències. Aquest llibre voldria ser també un modest homenatge a tots aquells que perderen la vida i patiren els estralls repressius de la dictadura, en aquells decennis «de plom», i els poc idíl·lics anys de la Transició.

Moltes persones han acompanyat aquest projecte en el decurs dels anys que ha durat la seva elaboració. A totes elles el meu sincer agraïment. La seva aportació ha estat fonamental per a reconstruir aquestes pàgines, on, sovint, els petits detalls són fonamentals. Així doncs, gràcies a Sophie Baby, Marc Bayón, Jaume Busquets, Pau Casanellas, Fina Castellà, Xavier Collet, Chema Corral, José Chamorro, Quim Forns, Carles i Josep Maria García Solé, Pau Gomis, Isabel Juncosa, Marta Lleonart, Robert Manrique, Elvira Mármol, Cristina Méndez, Genís Ribé, Marcel·lí Salazar Tarruella, Josep Sallent, Laura Santamaria, Joan Tardà, Carles Vallejo (Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat), Marc Viader i Gonzalo Wilhelmi. Igualment voldria agrair la professionalitat de Fonsanta Marmolejo i Lídia Martínez, de l’equip de la Fundació Figueres; a Juan Manuel García, de la Fundació Cipriano García, i a Rosa Codina, del Centre de Coneixement de la Seguretat de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, sempre amb la millor disposició per a donar suport als investigadors. I a Fèlix González del Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra i a l’Oficina de Premsa de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona.

També vull fer esment a dos col·legues, però sobretot amics, pel paper que han tingut en l’elaboració d’aquest treball. A Javier Tébar, per creure en el projecte, fer costat en tot el seu procés, aportant opinions que, sense cap mena de dubte, l’han enriquit, i per voler contribuir-hi directament, escrivint-ne el pròleg. I a Manel Vicente, per haver-me permès accedir a una cúmul d’informació cabdal per elaborar els capítols referents a les mobilitzacions que tingueren lloc a la Rambla barcelonina els anys 1977-1978.

I, en darrer lloc, però al capdavant de qualsevol altra consideració, mostrar el meu respecte i agraïment, a tots aquells familiars, testimonis i persones properes de les víctimes esmentades en aquest treball, que han volgut implicar-s’hi. La seva aportació documental i testimonial ha estat imprescindible per a donar contingut a aquest llibre. Sóc conscient que, en força ocasions, no els hi ha estat fàcil remoure un passat, forçosament dolorós. Així doncs, moltes gràcies a Montserrat i Pilar Benito Piedrafita, José Antonio Giménez, Faustí Maestre Velilla, Marc Muñoz, Vicente, Matilde i María Teresa Rodrigo Knafo, i Pilar Torres. Aquestes pàgines que segueixen són també seves.

* * * * * * *

Aquesta obra és un estudi de casos de víctimes mortals a Catalunya d’un tipus de violència política, com és la repressió estatal. 2 És a dir, de caire institucional i parainstitucional, entesa aquesta concretament com el conjunt de les accions de l’extrema dreta i per les raons que hi seran degudament explicitades. Comprèn un cicle ampli, des del 1964, als inicis de la darrera fase del franquisme, fins el 1980, dos anys abans que es pugui donar per acabada la Transició en el conjunt de l’Estat, i quan ja feia vuit mesos que s’havien celebrat les primeres eleccions al Parlament de Catalunya des de 1932. Aquesta cronologia està determinada per les dates en les quals hem localitzat el primer i el darrer dels casos que responen a la tipologia esmentada, i que s’ubiquen en el període històric que ha centrat el nostre interès, amb la voluntat de posar de manifest que la darrera etapa del franquisme no fou tant suau o tova com des de determinats àmbits s’intenta maquillar, així com posar en relleu l’alt cost que tingué la lluita per les llibertats durant la Transició, que hauria tingut, des del nostre punt de vista, bastant poc de modèlica . Els protagonistes són ciutadans catalans, que només en una ocasió trobaren la mort fora de Catalunya. La tipologia dels vint casos analitzats és variada i diversa, però com a norma general trobem dues coordenades que són presents de forma transversal en tots ells: es tracta de ciutadans anònims i, en segon lloc, encara avui dia es poden considerar, malauradament, com unes víctimes oblidades.

És pública i notòria la manca de polítiques de memòria de forma activa, generalitzada i continuada des que es va posar punt final a la dictadura i es va bastir un règim democràtic. També és cert que la inacció dels governants es va poder recolzar en la manca d’una àmplia demanda social al respecte fins a les darreries del segle passat. 3 No és aquí el lloc ni el moment per a valorar les que s’han portat a terme i les que es troben en marxa, però la lectura clara i succinta que es pot fer en conjunt és evident: vergonyosament tardanes i insuficients. Ni la cultura democràtica ni les forces polítiques d’esquerra, que haurien d’haver estat les més reivindicatives en aquest àmbit, han esmerçat suficient valentia i esforços per evitar que, ben entrat el segle XXI, aquesta continue essent una assignatura pendent en la nostra societat. I quan s’hi ha portat a terme alguna iniciativa, aquesta ha estat notòriament incomplerta. Davant del buit institucional han hagut de ser, en els casos que s’han dut a terme, els familiars i les organitzacions on militaven o les de caire memorístic, els que prenguessin el protagonisme en aquest àmbit, per complir els rituals d’homenatjar els difunts. Mentre que altres romanien completament postrats en l’oblit. Podrem veure com en alguns casos, pocs, les víctimes són recordades amb una placa, un acte anual, o fins i tot de forma excepcional amb un carrer. Malgrat això, podem afirmar que només set de les vint víctimes estudiades han rebut, a hores d’ara, algun tipus de reconeixement, totes elles per iniciatives no institucionals, i, fins i tot, en alguns casos, com el de Juan Gabriel Rodrigo a Tarragona, amb tot un cúmul d’obstacles per part del consistori, quan el març de 2016, en el quarantè aniversari de la seva mort, es va col·locar un modest plafó a l’indret on va caure mort. En el decurs dels darrers anys, alguns familiars de les víctimes han trobat una porta oberta en l’anomenada «Querella Argentina», com a forma de trobar un reconeixement als seus morts encara que siga a milers de quilòmetres de casa.