David Ballester Muñoz - Vides truncades

A partir d’aquí el procés avançà, amb sobresalts, però de forma irreversible. Hi hagué les primeres eleccions democràtiques el 15-J, es va obrir tot seguit un no previst període constituent i s’assolí l’anhelada amnistia per a tots , amb el llast d’incloure en la seua redacció una veritable llei de «punt final», per emprar la terminologia emanada de les dictadures australs. Però tot aquest període anà acompanyat, en referència a l’àmbit que ens ocupa, de les dificultats que va representar adequar l’aparell repressiu de la dictadura al nou escenari que s’estava construint. Una circumstància que cal valorar com una de les taques negres de la Transició, atès que significà la pèrdua de la vida de desenes de ciutadans com a resultat de la repressió policial a les mobilitzacions organitzades per aconseguir un règim de llibertats, així com per la pràctica del «gallet fàcil» per part dels membres d’aquests cossos o bé per la manca de garanties dels mateixos ciutadans quan es trobaven sota la custòdia de l’Estat, ja fos als establiments policials o bé als centres penitenciaris. Precisament, en aquest treball i en referència al que acabem d’exposar, s’analitzen els casos de dues víctimes de la repressió policial en el transcurs de manifestacions de 1977 i 1978, concretament durant la Diada, quatre casos de «gallet fàcil» entre els anys 1977 i 1980, a més d’una víctima com a conseqüència de les tortures quan es trobava en un centre penitenciari el març de 1978.

L’eminent natura repressiva del franquisme es va perllongar durant força temps, en bona part per la resistència d’aquests àmbits policials a qualsevol tipus de transformació profunda de les seves estructures. El mateix Rodolfo Martín Villa deia a finals de 1978 que «Hay que romper el hielo entre la población y la policía». 24 Un aspecte que no es pot deslligar de la seva clara imbricació amb l’estament militar, resultat de la tradicional militarització dels cossos policials i de l’ordre públic en la història d’Espanya, i que durant la dictadura va assolir un dels seus més alts graus. En conseqüència, els canvis en els rengles policials en el trànsit del règim dictatorial a un altre de democràtic, foren especialment lents. Els punts del Pactes de la Moncloa que feien referència a aquest àmbit quedaren en una anecdòtica declaració d’intencions. La reforma empresa pel govern de la UCD el 1978, amb l’esmentat Martín Villa al capdavant del ministeri, fou clarament limitada, a més de ser preconstitucional, i malgrat els lleus canvis hi haguts, va reeixir com el tret més distintiu el canvi de denominació en la fins llavors Policia Armada, que va passar a anomenar-se Policia Nacional, i d’uniforme, en abandonar el gris i passar a una uniformitat de color marró. De «chocolate con porras» el va qualificar Cambio 16. 25 Però en conjunt, l’abast de les reformes fou molt insuficient, si el que es pretenia era aconseguir una democratització estructural i pràctica dels cossos policials que els fessin adequats a un estat de dret.

En conseqüència, caldria esperar fins el 1986, a les darreries de la primera legislatura socialista, quan, finalment, i després de no pocs problemes, es va posar fil a l’agulla en la voluntat de fer una veritable reforma de les estructures policials espanyoles en un nou escenari democràtic. A aquesta lentitud en els canvis, l’acompanyava una total manca de voluntat dels homes que pilotaren la nau durant la Transició per fer la més mínima depuració en els rengles policials. Una reivindicació que ben aviat restà associada només a les forces de l’extrema esquerra extraparlamentària, atès que per al PSOE i el PCE aquesta aviat deixà de ser una qüestió cabdal en les seves agendes. La inexistència d’una depuració va permetre la perpetuació en els cossos policials d’antics servidors de l’aparell repressiu franquista, en els més foscos racons del seu magma repressiu. I amb ells, també els seus mètodes, per la qual cosa, per exemple, la xacra de les tortures i els maltractes a les dependències policials es va perllongar molt més enllà del que s’hauria desitjat en el nou projecte polític que s’estava bastint. La Brigada Político-Social (BPS) fou suprimida l’octubre de 1976, 26 però els seus homes romangueren a les regnes policials, la majoria en la unitat que de facto va substituir a aquella, encara que amb funcions diferents, la Brigada Central de Información. Ja hem pogut llegir al pròleg d’aquestes pàgines la valoració que feia Martín Villa, ministre d’Interior entre 1976 i 1979, respecte a la seva negativa de fer cap tipus de depuració als rengles policials.

Les paraules de l’home clau de la Transició en l’àmbit policial són prou significatives. No hi hauria cap procés de neteja en els rengles policials, per limitat que fos. Així el pas d’unes estructures policials, on es prioritzava el control de l’anomenat ordre públic a unes altres de renovades basades en el nou concepte de seguretat ciutadana , esdevindria un procés lent, esquitxat d’excessos policials, violència i víctimes. Igualment, una d’aquestes evidents insuficiències en la gestió dels temes relacionats amb la seguretat durant aquests anys, va procedir de la gestió de la conflictivitat al carrer, on les Compañías de la Reserva General, els antiavalots del franquisme, seguiren actuant en moltes ocasions com si res no hi hagués canviat. En aquest sentit, creiem que és molt significatiu que aquestes forces de xoc policial, estretament lligades a la repressió a les darreries de la dictadura i en els durs moments que es van viure als carrers durant la Transició, no fossin substituïdes per les Unidades de Intervención Policial fins el 1989.

Així doncs, es va haver d’esperar a la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat, sis anys després del límit cronològic quan acaba aquest treball, per establir nous paràmetres en l’adequació definitiva de les diferents policies a la nova realitat democràtica, i culminar així els petits canvis que s’havien dut a terme fins aquell moment. De tota manera, cal assenyalar que la promulgació de la llei no va implicar la immediata postergació de les velles pràctiques, que en determinades ocasions s’hi van continuar produint. I és que l’ombra del franquisme en aquest àmbit fou molt allargada. Del que es tractava era d’establir de manera definitiva i consolidada nous paràmetres d’actuació en tots els nivells, especialment pel que feia a la gestió de la conflictivitat al carrer i a la utilització de les armes de foc per part dels policies, a més d’erradicar la pràctica de maltractes als detinguts, tal com denunciaven any rere any els anuaris d’Amnistia Internacional. 27 En definitiva, es tractava de fer un canvi profund de model respecte la protest policing , de forma paral·lela al que feia anys que s’estava produint en altres estats europeus, i passar del que s’anomenava una hard policy a una soft policy en la gestió de la conflictivitat al carrer, 28 en un marc enfocat cap a una actuació policial preventiva, selectiva i legal, pròpia dels règims democràtics. 29

Per cloure aquest apartat introductori, emprem les paraules d’un polític gens sospitós de cap tipus de radicalisme, el monàrquic i democratacristià Fernando Álvarez de Miranda, el qual fou diputat per la UCD, president del Congrés dels Diputats (1977-79) i Defensor del Poble (1994-99). En les seves paraules trobem un clar al·legat sobre la violència institucional, tant durant el franquisme com en la Transició, els dos períodes que emmarquen les vint víctimes objecte d’estudi en aquest treball:

En la transición se pagó un precio muy duro […]. En este país hubo gente que sufrió tantas injusticias, que pasó tanto, tanto, sin darles la satisfacción del reconocimiento de lo que habían sido esos crímenes y abusos. […] ¿Por qué se niega a los españoles el conocer muchas de las atrocidades que se cometieron durante el franquismo? […]: ni la magistratura, ni el Ejército, ni las Fuerzas de Seguridad sufrieron una transformación democrática como el resto de la sociedad. 30