David Ballester Muñoz - Vides truncades

En darrer i quart lloc hi trobaríem les cinc víctimes que van morir quan es trobaven sota la custòdia de l’Estat, que formalment havia de ser l’encarregat de tenir cura de la seva integritat física en tots els àmbits: tres d’ells ho foren a les presons i els altres dos a les dependències policials. En aquest darrer cas, una comissaria de Barcelona i una caserna de la Guàrdia Civil a Reus.

També hi hem inclòs un sisè capítol, per tractar un tema que ens sembla especialment significatiu quan es parla de la memòria i les víctimes. Exposem tres casos completament contraris als buits de memòria 18 que han representat la majoria dels protagonistes dels capítols d’aquesta obra. Ens referim a la inclusió en algunes obres i en força relacions de víctimes de la repressió d’unes suposades víctimes que, en realitat, no ho foren mai. És a dir, posar de manifest el perill que en aquest àmbit té la reelaboració d’una memòria de grup, que pot esdevenir memòria col·lectiva en determinats moments, a partir d’esdeveniments factuals que no s’adeqüen de manera fefaent a la realitat que es vol transmetre. Així ens hi trobem davant de narracions respecte a unes suposades víctimes de la repressió que no ho foren. És a dir, casos en els quals la mort dels protagonistes no es va produir com a conseqüència de la violència institucional o parainstitucional que ens ocupa, o bé, quan aquella no va arribar, malgrat haver sofert el militant antifranquista al qual farem referència unes tortures que el van malmetre físicament.

* * * * * * *

Si n’exceptuem el primer dels casos objecte d’estudi, els dinou restants cal emmarcar-los cronològicament en els darrers anys de la dictadura franquista i la Transició. Un període complex respecte al qual Pere Ysàs ja ha posat de manifest tant els avenços que s’han portat a terme en l’àmbit de la recerca, com el perill que representa l’existència d’un «assagisme sovint notablement desinformat i un debat massa condicionat per les posicions polítiques actuals», la qual cosa condueix a «visions simplistes, esbiaixades i políticament interessades» respecte d’aquesta etapa. 19 Així, el nostre treball, Vides truncades, es troba emmacat en els anys finals del règim, caracteritzats tant per l’increment en la capacitat de mobilització dels sectors més dinàmics de la societat, amb un antifranquisme com més anava més estès i transversal, com per l’accentuació d’unes evidents mostres de discrepàncies internes en les instàncies governamentals. Malgrat la voluntat del règim d’intentar limitar els efectes del desarrollismo a un àmbit merament econòmic, fou evident que aquesta evolució també havia de tenir conseqüències de caire social i polític, amb el desvetllament d’uns moviments socials de tipus estudiantil, veïnal o obrer, que de forma gradual i continuada, sense arribar a fer trontollar el règim, sí que van fer evident l’existència d’amplis espais de dissentiment en aquella societat. És a dir, la plasmació d’una societat més conflictiva.

Davant d’aquesta situació, el règim va adoptar una resposta inequívoca, en la línia d’ampliar i reforçar el seu aparell de seguretat amb les mesures legislatives necessàries per a poder dur a terme la seva comesa. Ja fa anys, Diego López Garrido va palesar el creixement exponencial d’efectius de la policia armada, «la fuerza urbana de orden público por excel·lència», durant aquests anys, atès que les seves funcions repressives s’exercien a les ciutats, l’espai on de forma primordial tenien lloc les mobilitzacions contra el règim. 20 Era evident que els canvis estructurals que hi havia hagut al llarg dels anys seixanta, havien impulsat el creixement d’un antifranquisme, fos actiu o passiu, que més enllà dels marcs habituals d’actuació d’aquest, estava assolint unes altes quotes pel que fa referència a la seva capacitat de mobilització. Dues de les víctimes estudiades en aquest treball són de 1971 i 1973 com a resultat d’aquest increment de la mobilització, en aquest cas, la que dugué a terme el moviment obrer. Tal com hem esmentat, aquest fenomen no fou capaç però de portar el règim a la seva fallida. Pere Ysàs, resseguint l’estudi esmentat, posa sobre la taula tres aspectes que van limitar els efectes d’unes mobilitzacions que, sense cap mena de dubte, van contribuir a accentuar la crisi de la dictadura –fer trontollar el règim en dèiem–, però no assoliren «l’extensió i la intensitat per portar-la a la fallida»: l’esmentada fortalesa de l’aparell repressiu, «una por extensa, alimentada per la memòria de la violència extrema del primer franquisme, traduïda en passivitat», i l’efecte placebo que tenien en determinats sectors de la societat els innegables efectes de les millores econòmiques experimentades en els darrers anys. 21

Un cop va desaparèixer el dictador, es va posar de manifest l’evident incapacitat del règim per a perpetuar-se fent uns canvis mínims, imprescindibles, però de caire merament cosmètic. Descartat el projecte merament continuista per inviable en aquell context de crisi, es va afaiçonar una via reformista, completament allunyada de qualsevol vel·leïtat democràtica. Però foren precisament els alts graus de mobilització política i social que va haver-hi durant el primer semestre de 1976, continuació corregida i augmentada de la dels mesos i anys precedents, el que va dinamitar aquest projecte del govern Arias-Fraga. Unes mobilitzacions que tingueren un alt cost en l’àmbit repressiu i que podríem exemplificar en els fets de Vitòria, i que en el cas de Catalunya es cobrarien dues víctimes mortals, una a Tarragona i una altra a Sabadell, que seran objecte de tractament en les línies que segueixen.

El fracàs del projecte impulsat per l’executiu encapçalat per Carlos Arias Navarro va portar a la presidència del govern Adolfo Suárez, el qual, en arribar al govern, tampoc portava sota el braç un projecte reformista que conduís a l’establiment d’una democràcia plena. Fou la pressió del carrer la que l’acabaria forçant a anar molt més enllà del que planejava fer l’estiu de 1976. L’amnistia concedida no va desactivar les demandes de democratització de l’oposició, que incloïa una «veritable» amnistia, que feia molts anys que havia esdevingut una peça axial de les seves reivindicacions. I si bé Suárez es va apuntar un èxit amb el referèndum de la Llei de reforma política del 15 de desembre, ben aviat es va adonar que sense el concurs de les forces de l’oposició, el seu projecte restava mancat de tota credibilitat, és a dir, de futur. L’executiu tenia a les mans tots els ressorts de l’aparell de l’Estat franquista, però no tenia cap tipus de legitimitat democràtica. Una oposició que, d’altra banda, també es va adonar dels seus límits a partir dels efectes limitats de la vaga general que havia convocat el novembre de 1976. Fou a partir de llavors, malgrat l’obstacle que va representar el «gener sagnant», exemplificat amb la «matança» dels advocats laboralistes del carrer d’Atocha a Madrid, quan la situació va fer un gir. El govern es va adonar que era inevitable pactar amb l’oposició, la qual cosa implicava cedir i avançar fins àmbits on feia uns pocs mesos ni es pensava que es pogués o s’hagués d’arribar, i, de la seva banda, l’oposició va poder copsar com el seu projecte rupturista esdevenia inviable, raó per la qual arribaren a la conclusió que calia negociar amb els franquistes reformistes del govern. A partir d’aquí va començar el que s’ha acabat qualificant com la ruptura pactada . Tal com ha assenyalat Santos Juliá:

La ruptura, que siempre se había entendido como vía pacífica a la democracia con el momento clave de una huelga general, comenzó a entenderse como vía negociada: ruptura dejó por completo de referirse al agente que debía conducir el proceso para designar únicamente su fin, una constitución. Sería, como la había bautizado Carrillo y la saludaron todos los demás, una ruptura pactada. 22 –I afegeix a continuació–, El proyecto de ruptura, tal como fue formulado en declaraciones conjuntas por los diferentes organismos de la oposición, fue en definitiva el que acabó realizándose excepto en un punto: no fue la oposición democrática la que dirigió el proceso a la democracia. 23