David Ballester Muñoz - Vides truncades

Quan, finalment, es va aprovar la Llei de memòria històrica, 4 aquesta només va preveure la reparació a les víctimes anteriors al 6 d’octubre de 1977, 5 de manera que en deixava desprotegides, per exemple, dues que són objecte d’estudi en aquest treball: Agustín Rueda, mort com a conseqüència de les tortures a què fou sotmès a la presó de Carabanchel el 14 de març de 1978, i Gustau Adolf Muñoz Bustillo, mort en els incidents que es van produir al centre de Barcelona després dels actes de la Diada del mateix any, com a conseqüència de l’impacte d’una bala disparada per un policia. 6 Un incomprensible error dels legisladors, que mostraren una manca de sensibilitat notable, davant d’un grapat de víctimes que quedaven d’aquesta manera condemnades a l’oblit institucional. Serveixi d’exemple d’aquesta circumstància, la resposta que va donar el diputat Manel Silva d’UDC a Marc Muñoz, germà de l’esmentada víctima de la Diada de 1978, quan aquest li va voler fer veure al parlamentari que amb la decisió presa s’hi cometia una injustícia. Com a resposta va aconseguir un lamentable «M’has de dir tu a mi quan es va acabar la Transició?». 7 Seguint en aquesta línia de manca de sensibilitat institucional, força exemples serien possibles. Esmentem-ne un altre, que afecta també les víctimes, en aquest cas del terrorisme, i que té cabuda en el present treball per la violència parainstitucional portada a terme per membres de l’extrema dreta. Robert Manrique, cap visible de les víctimes d’aquesta xacra a Catalunya durant força anys, va informar el 6 de març de 2014 a Sonia Ramos, directora general de Apoyo a Víctimas del Terrorismo, de l’existència d’un bon nombre de víctimes que es podrien acollir a la legislació de suport a la seva condició i que no ho feien per desconeixement. I, en conseqüència, proposava esmerçar esforços a localitzar i informar les víctimes. En aquesta circumstància es trobarien dues de les referenciades en aquest treball, Juana Caso i José Muñoz, morts per un membre de l’extrema dreta a Cabrera de Mar el 20-N de 1980. Davant de la iniciativa plantejada per Manrique, aquest va rebre com a resposta un fred i lacònic «Si quieren algo, que lo vengan a pedir». 8

Tal com hem esmentat adés, aquest treball també té la voluntat de posar de manifest que ni el franquisme en la seva etapa final desarrollista ni la tantes vegades edulcorada Transició foren períodes absents de violència, tal com es tracta vendre , tant en determinats àmbits historiogràfics, com en altres de mediàtics i polítics. La dictadura, malgrat els evidents canvis que hi va experimentar, fou un règim repressiu fins el seu darrer moment. Aquí només presentem les víctimes mortals que compleixen els paràmetres objecte d’estudi, però la transversalitat de la repressió anava molt més enllà, amb multitud d’àmbits que arribaven a condicionar en molts casos la mateixa vida quotidiana de la ciutadania i que tindria, per esmentar-ne només una, en la pràctica de la tortura, la més execrable de les conseqüències. Un exercici continuat de la tortura, que esdevé la veritable mostra que el règim va fer de la pràctica repressiva, una de les senyes d’identitat més evidents. Per altra banda, trobem que, durant la Transició, va haver-hi greus problemes en la gestió del trànsit de l’«ordre públic» a la «seguretat ciutadana». Dos conceptes que, per ells mateixos, ja ofereixen una concepció contraposada del que és l’exercici dels drets i les llibertats al carrer, i que ha de canviar en funció del caire que tingui el corresponent sistema polític vigent. És a dir, del pas de la repressió a la pedagogia de la moderació i la gestió controlada dels conflictes.

També cal incidir en el fet que en aquest treball es deixen de banda les víctimes que tenen relació amb una actuació de caire terrorista o de les seves conseqüències, a excepció dels tres casos que situem en l’àmbit de la violència parainstitucional. La immensa majoria de les que són objecte del nostre estudi no tenien cap militància política o sindical. El rerefons dels fets relatats no és la seva actuació en aquests àmbits, sinó l’exercici d’algun dret inalienable en els sistemes democràtics, com el de manifestació, o bé, senzillament, l’arbitrarietat del poder en la pràctica d’abusos i tortures. Ens centrem en una vintena d’episodis de violència institucional i parainstitucional amb el resultat de mort, que tingueren lloc a Catalunya des de 1964 fins 1980. 9 En aquestes línies no es parla d’homes capdavanters en la lluita antifranquista o bé de líders de cap tipus de moviment polític, sindical o veïnal durant la Transició. D’ells, només set tenien una militància política o sindical, Luis Martínez Delso, militava en el PCE(i) o hi simpatitzava; Cipriano Martos, militava en el PCE(m-l); Diego Navarro, a les CCOO; Carlos Gustavo Frecher a la CSUT; Gustau A. Muñoz, a les joventuts del PCE(i); Martí Marcó, en els rengles independentistes, i, Agustín Rueda, que actuava en el marc d’organitzacions anarquistes. Però tot just cinc, una quarta part del total, perderen la vida en circumstàncies relacionades amb la seva militància: Martínez, Martos, Navarro i Rueda, que foren detinguts com a activistes de les respectives organitzacions on militaven, i Gustau Muñoz que va morir en el decurs d’una manifestació organitzada pel seu partit. Però, Marcó fou víctima d’un cas de «gallet fàcil», en què la militància no va jugar cap paper en el desenvolupament dels fets i, Frecher, que es va veure afectat per una actuació policial contra una manifestació, en la qual no havia pres part. Així, tal com demostren les dades, més enllà d’aquesta tercera part de víctimes, amb militància política o sindical, tots ells poden caure sota la consideració de ciutadans anònims. Ells perderen la vida en plena joventut, fins i tot en l’adolescència en alguns casos: la mitjana d’edat en el moment de morir era de 28 anys. I foren morts sovint de forma absurda i inversemblant. En circumstàncies que mai haurien d’haver succeït.

Pel que fa al lloc de naixement del conjunt de les víctimes estudiades, s’hi poden fer dues consideracions inicials respecte els disset casos en els quals en coneixem la procedència. En primer lloc, el fet que només tres d’ells naixessin a Catalunya i, en segon lloc, que el mosaic de procedències reflecteix perfectament els grans canvis demogràfics que s’havien produït a la societat catalana. En no tractar-se d’un conjunt de víctimes relacionades totes elles, de forma directa, amb la lluita política, i ser la seva mort, sovint, casual, no s’hi poden treure conclusions, més enllà de les que ja s’hi ha apuntat. Només esmentant la toponímia de les localitats de naixement d’alguns d’ells, ja es posa de manifest l’allau migratori que, procedent de zones rurals deprimides, s’havia produït en el decurs dels darrers decennis: Ciruelos de Cervera, Jerez del Marquesado, Loja, Andújar, La Roda de Andalucía, Herreros, Villanueva de Alcorcón… Així, cinc de les víctimes serien d’origen andalús, dues d’extremeny i quatre castellanes. Malgrat que va néixer a Sevilla, no incloem en aquestes xifres a Gustau Muñoz, atès que als vuit mesos ja es va traslladar a Barcelona. Igualment, cal fer-hi esment de dues víctimes estrangeres, un ciutadà francès i el veí de Terrassa, mort a Sabadell, David Wilson, de qui desconeixem l’origen concret. Juan Gabriel Rodrigo va néixer al Marroc, on es va exiliar el seu pare, però va abandonar el Magrib quan era petit i va passar la major part de la infància a Cifuentes (Conca), per la qual cosa, l’hem adscrit a la suma de víctimes d’origen castellà. Així doncs, els tres únics casos estudiats que havien nascut Catalunya són el de Lluís Benito, nascut al Masnou; Martí Marcó, a Barcelona, i Agustín Rueda, a Sallent, però en aquest cas com a fill d’una família que procedia de l’emigració d’origen peninsular.