David Ballester Muñoz - Vides truncades

Passem ara a veure de forma detallada les sis víctimes catalanes que hi hagué en manifestacions que tingueren lloc a Espanya entre 1969 i 1982. El total de víctimes d’aquests anys fou de cinquanta-cinc, per tant els sis catalans objecte d’estudi en aquest capítol hi representarien un 11 per cent.

‘L’OBRER DE LA SEAT’, ANTONIO RUIZ VILLALBA

El primer mort com a conseqüència de la conflictivitat laboral a Catalunya del tardofranquisme es va produir el 1971. La víctima fou Antonio Ruiz Villalba, treballador de la Seat, empresa on treballava des de feia sis anys. Concretament com a soldador de segona, a la secció 33 del taller número 1. Havia nascut a Jerez del Marquesado (Granada), tenia 33 anys i estava casat. Fou ferit per trets de bala durant els greus enfrontaments que tingueren lloc dins de les instal·lacions de la fàbrica el 18 d’octubre, quan la policia intentà desallotjar la factoria. Com a resultat de les ferides va patir diverses perforacions als intestins, però tot i les intervencions quirúrgiques que li feren a la clínica Provenza, va morir el primer de novembre al vespre. Al certificat de defunció consta «peritonitis traumàtica». L’endemà mateix, a primera hora de la tarda, fou enterrat al cementiri de les Corts, amb una discreció total i una important presència de policia. 13La premsa no informà del succés o la que ho va fer restringí la notícia a una notra breu i marginal en què indicava que havien sorgit complicacions intestinals i renals. 14

1.Full volant amb la imatge d’Antonio Ruiz, de 33 anys, treballador de la Seat, que va rebre l’impacte de vuit trets per part de la Policia Armada, en el decurs de l’intent de desallotjament de l’empresa el 18 d’octubre de 1971. Com a conseqüència d’aquestes ferides, moriria el primer de novembre següent

L’any 1971 va marcar un punt d’inflexió en l’evolució de la conflictivitat a l’empresa Seat, ja que s’hi va passar, segons Andrea Tappi, d’una tradició d’absència de conflictes importants a una situació de mobilització permanent. 15El resultat d’aquest canvi de conjuntura obeïa tant a circumstàncies generals com a la dinàmica interna de l’empresa. Durant la segona meitat de 1969, al voltant de la negociació del conveni col·lectiu es va produir un cert salt qualitatiu en les formes de mobilització, una de les quals va ser la proliferació d’assemblees. A principis de l’any següent s’hi acomiadà deu treballadors, dels quals la Magistratura va ordenar-ne la reincorporació de sis, després d’uns judicis que assoliren una veritable dimensió ciutadana, situació que col·locà l’empresa a l’epicentre de la lluita obrera i de les mobilitzacions del moment. Arribats al 1971, es va obrir un nou escenari de creixent conflictivitat, amb

inusitadas formas de lucha y de represión con la ocupación de la fábrica y el asesinato de un obrero. Desde principios de año la tensión era muy alta, con manifestaciones en los talleres apoyando a cinco trabajadores identificados por la empresa, con razón, como activistas sindicales que habían sido primero detenidos y luego despedidos a finales de 1970. 16

A finals d’abril s’organitzaren les candidatures per a les eleccions sindicals, que havien de celebrar-s’hi un mes després. Aquestes s’articularen al voltant d’una plataforma reivindicativa de set punts, que recollia tant aspectes econòmics (increment lineal de 3.000 pessetes), com laborals (40 hores setmanals) a més de reivindicar els drets de reunió i assemblea, i sollicitar la dimissió de la meitat dels delegats sindicals del Sindicat Vertical que havien de romandre als seus càrrecs després de les eleccions. Un cop celebrades, es va aconseguir l’elecció de cinc candidats de CCOO d’un total de divuit que formaven el jurat d’empresa, en un context que com més anava es feia més tens després que l’empresa hagués augmentat unilateralment el torn nocturn i hagués acomiadat un seguit de treballadors entre els quals hi havia enllaços sindicals i vocals recentment elegits. En aquest context la readmissió de sis dels acomiadats va esdevenir l’epicentre de la reivindicació obrera, mentre que, de forma paral·lela, la policia ja començava a fer detencions. 17El 28 de juliol, la Magistratura es pronunciava en contra dels acomiadaments i els treballadors afectats es van presentar a la porta de l’empresa el 30 d’agost, amb una carta en la qual en sol·licitaven la readmissió immediata. La resposta de l’empresa va ser acollir-se al dret de no readmetre’ls i pagar-los la indemnització corresponent. Poc després, en una reunió de la Comissió Obrera es va acceptar la proposta d’ocupar la fàbrica així com la paralització d’aquesta, fins que l’empresa n’acceptés la readmissió.

Així, durant les dues darreres setmanes de setembre i les primeres d’octubre els acomiadats feien acte de presència a les portes de la fàbrica cada canvi de torn del migdia, per explicitar així la seva actitud i impulsar-ne el debat a les assemblees. Davant d’aquesta situació, el governador civil, Tomás Pelayo Ros, ordenà que hi hagués un servei permanent policial a l’exterior de la fàbrica. I el 5 d’octubre el jurat d’empresa en proposà també la readmissió, i per a això emprà com excusa l’indult que s’havia atorgat per commemorar el 35è aniversari de l’accés de Franco a la Jefatura del Estado .

En la reunió del 17 d’octubre a la tarda, es decidí fer-ne una ocupació l’endemà. L’estratègia consistia en despistar la seguretat de la fàbrica mitjançant aldarulls en una porta, i així aprofitar l’avinentesa i permetre que els acomiadats en les lluites del mes de juny poguessin entrar per les portes dels tallers 1 i 5. A continuació, un darrere l’altre es recolliria els treballadors dels altres tallers per acabar convergint davant les oficines centrals, on una comissió demanaria a la direcció la readmissió immediata dels acomiadats.

Poc després de les cinc de la matinada del 18 d’octubre l’acció es va posar en marxa. 18Els acomiadats aconseguiren entrar a l’empresa, vestits amb granotes que altres companys els hi deixaren. Llavors, a partir del taller número 1, on hi hagué una breu assemblea, es recorregueren les instal·lacions de l’empresa i, al temps que s’hi aturava la producció, s’hi sumaven més treballadors, «después de cortos mítines de explicación»: «del taller 1 al 2, d’aquest al 3, 4, 7, la fundació (sic)…». La majoria del personal d’oficines també s’hi incorporà, tot i que hi hagué situacions «de tensa hostilidad entre trabajadores y oficinistas, pero cuando estos se han sumado a la asamblea, a la marcha, han sido recibidos con aplausos». Jaume Font ho recordava així: «¡Vamos compañeros!, ¡Vamos a las oficinas centrales a exigir la readmisión de los despedidos!, ¡Vamos compañeros!, ¡Vamos! ¡Vamos!». La suma provocà una veritable «marea de granotes blaves», silenciosa, que ocupava l’amplada del carrer interior de la fàbrica: «Allò era inenarrable. Grandiós. Érem milers. No ho he calculat mai, però segur que hi ha prop de dos km de distància entre el principi del taller 1 i el final del 7». 19Quan els milers de treballadors que s’hi havien aplegat arribaren a l’esplanada del davant de les oficines centrals, trobaren que aquestes estaven protegides per un cordó de vigilants. Després d’uns moments de tensió, se’ls informà que es volia negociar amb la direcció, mentre que la resta de congregats, uns vuit mil, seia a terra i començava una gran assemblea en què, al voltant de les deu del matí, es va llegir i aprovar la plataforma del conveni. Aviat, un helicòpter de la policia sobrevolà, ben baix, la concentració dels treballadors. De fet, des de les 7 del matí hi havia un gran desplegament d’efectius policials a la porta principal i als voltants de la fàbrica, sota el comandament del capità Castro. Aquest estava format per dues seccions de la 2a companyia de la 41 bandera, que tenia la seu a la caserna de la plaça d’Espanya, amb un total de setanta-sis efectius. Completaven el desplegament un escamot d’«agressius químics», en la terminologia oficial; és a dir, tretze homes més, dotats de pots de fum i gasos lacrimògens, a més de dues esquadres a cavall procedents de la caserna de la fàbrica Casaramona del carrer de Mèxic (disset policies). Amb un total de cent sis policies. 20