David Ballester Muñoz - Vides truncades

Quan el dia 22 es va reincorporar el torn de la tarda, els treballadors romangueren «inactivos al pie de las máquinas», tal com es va poder llegir a la premsa del moment, per la qual cosa la direcció de l’empresa va escometre’n el desallotjament i amplià la sanció fins dilluns següent. D’aquesta manera equiparava la sanció del torn de tarda amb la del torn del matí. Durant les dues setmanes següents es perpetuaren les vagues i les protestes, i el 9 de novembre sis mil treballadors de l’empresa van ocupar el centre de la plaça de Catalunya, tots ells equipats amb les granotes de feina. La policia s’hi desplegà, els va rodejar i els comminà a dissoldre’s, però en lloc d’obeir l’ordre, els concentrats es van dirigir cap els voltants de la plaça de braus de la Monumental, per continuar debatent el document que havien de decidir si era aprovat. Llavors començaren a circular en grups més petits, fins que la policia, amb contundència, els dissolgué. Finalment, el conflicte es resolgué mitjançant un laude d’obligatori compliment del Ministeri de Treball, fet públic a principis de febrer de 1972. També s’hi va aconseguir la readmissió de dos-cents cinquanta treballadors que havien estat acomiadats.

Des de mitjans sindicals i antifranquistes, la lectura que es va fer de la jornada del dilluns 18 d’octubre fou molt positiva, en ser rebuda com el colofó d’un seguit de lluites que s’havien portat a terme en els darrers temps, «de combate reivindicativo, solidario, de luchas por los derechos y libertades de la clase obrera», que passaven per les actuacions dutes a terme contra el Procés de Burgos, la solidaritat amb els companys acomiadats, els resultats aconseguits en les eleccions sindicals, la vaga del mes de juny, les mobilitzacions de l’estiu i l’extensió de la lluita al Baix Llobregat i altres indrets. I tot plegat, feia creure als sectors més conscienciats dels treballadors que, a partir d’aquests fets i la gran onada de solidaritat que s’hi havia produït a continuació, «podemos golpear al enemigo». Fins i tot s’arribava a l’optimista plantejament que la vaga general mitjançant la qual es podria enderrocar al règim era a l’abast: «[Els fets] nos plantean como objetivo inmediato la conquista de la libertad liquidando la dictadura fascista (con Franco o con Juan Carlos)». Igualment es valoraven els successos del dilluns 18 d’octubre com una fita històrica:

Logramos algo que no tenía precedentes en una gran fàbrica de España en estos 35 años de dictadura: ocupar una gran empresa y defender la ocupación contra la agresión policíaca que utilizaría grises a pie, a caballo, bombas de gases lacrimógenos, porras, y dispara contra los trabajadores. 33

Després de la mort d’Antonio Ruiz, diversos líders de CCOO de la fàbrica com era el cas d’Armando Varo, que treballava al mateix taller que el difunt, Rufino Bas i Consuelo Moreno, anaren al barri de Sants, on vivia la vídua. L’objectiu era lliurar-li les quantitats que els companys havien recollit en concepte de solidaritat i esperonar-la perquè presentés una denúncia. Però en arribar-hi es van trobar amb la sorpresa que aquella, atès que el matrimoni professava la fe com a testimonis de Jehovà, no només no acceptava els diners i es negava a fer la pertinent denúncia, sinó que els feia fora «con cajas destempladas, aceptando que la muerte de su marido había sido un designio de Dios en el que creían. […]. Dios me lo ha dado, Dios me lo ha quitado». A més, els va amenaçar «que si fèiem algo nos denunciaria». 34Just sis dies després de la mort del treballador de la Seat, tenia lloc un acte d’enorme transcendència en la lluita antifranquista, la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí Vell. Al principi, i després d’un emotiu parlament de Joan Colominas, els assistents guardaren cinc minuts de silenci en homenatge a Antonio Ruiz Villalva. 35

Mesos després, el 27 de febrer, quan la Guàrdia Civil empri de nou foc real per dissoldre una concentració de treballadors del metall a Vallvidrera, un full volant del PSUC tornava a recordar Ruiz Villalba. Un fullet on es podia llegir que «Esperamos que la Iglesia catalana rompa el silencio cómplice que guardó ante el asesinato del obrero de la Seat». 36Quan es va complir el primer aniversari de l’ocupació de la fàbrica, els companys d’Antonio Ruiz, rememoraren la seva mort amb un minut de silenci. En acabar, algú cridà «Viva la clase obrera». Des de llavors i durant uns anys, la mort d’aquest treballador esdevingué un símbol de l’ocupació de la fàbrica. La seva fotografia fou emprada en fulls volants de manera profusa, en els convulsos mesos posteriors a la lluita i la reivindicació que s’havia portat a terme a la fàbrica. En un d’aquests, un treballador de Lleó, que signava com a «un despedido de 1971», li dedicava un poema a la víctima, que duia per títol «A Antonio Ruiz Villalba. Asesinado por el franquismo y la Seat. 18 de octubre», i començava amb els següents versos: «!Salud! obreros de Seat / del franquismo pesadilla / de la razón defensores / de los valientes envidia. / Sois la valerosa vanguardia / en esta lucha emprendida / contra el gobierno de MATESA / contra Franco y su pandilla». 37

Després d’un llarg parèntesi temporal, es va haver d’esperar fins el nou segle per a recuperar aquest episodi de la lluita obrera, de la mà de l’Associació de Treballadors i Extreballadors de la Seat. Així, el 2006, quan es complien trenta-cinc anys dels fets, es col·locà una placa commemorativa al lloc on caigué Ruiz Villalba, amb la següent llegenda: «Antonio Ruiz Villalba. Obrero de Seat asesinado en Seat por la policía franquista el 18 de octubre de 1971 por defender la dignidad y la libertad de la clase obrera». 38Cal remarcar un fet habitual, tant en aquesta placa com en la bibliografia que fa referència a la mort del treballador, en el sentit que, habitualment, s’hi fa constar la data en què fou ferit i no la de la mort. 39Igualment, en aquesta data el Memorial dels treballadors de Seat va decidir que a partir de llavors, el 18 d’octubre esdevingués «el Dia dels Treballadors i les Treballadores de Seat».

Tres anys després, una vintena de protagonistes d’aquella jornada es congregaren al lloc dels fets, per rememorar la lluita i retre homenatge a Ruiz Villalba. En l’acte reclamaren que la futura estació de la línia 9 a la Zona Franca, davant d’on s’ubicava l’antiga fàbrica Seat, recordés la figura del treballador mort a mans de la policia i la lluita antifranquista que hi protagonitzaren els seus treballadors. Carles Vallejo ho explicava amb les següents paraules: «Nuestro objetivo es reivindicar la presencia en los espacios públicos de la memoria histórica de la lucha antifranquista protagonizada por los obreros y el papel de Seat en la historia económica y social del país». Vallejo, president del Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat, en fou un dels acomiadats per la seva activitat sindical l’any 1970. La lluita per la seva readmissió i dels altres represaliats fou l’origen dels fets que conduïren als enfrontaments la mort de Ruiz. La seva proposta, que fou presentada a l’empresa constructora de la línia de metro GISA, passava per tematitzar la nova parada de metro a la Zona Franca amb panells que posessin de manifest la lluita dels treballadors de Seat. Una altra de les reivindicacions del col·lectiu era que Barcelona Zona Innovació (BZI), que s’havia de construir sobre els terrenys de l’antiga fàbrica, dediqués un museu a la història industrial i social de l’automoció a Catalunya. 40

El 2011, en el quarantè aniversari de l’ocupació de la Seat i la mort de Ruiz Villalba, la col·laboració entre el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i l’Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat va donar com a resultat l’exposició «Seat 1950-1977. L’arquitectura de la repressió», que després del Museu d’Història de Catalunya 41va itinerar. Durant el període d’exhibició, es feren diversos homenatges al treballador mort el 1971. Un d’aquests va ser el que tingué lloc al Museu de l’Hospitalet, l’Harmonia, el 18 d’octubre, sota el títol de «Recordant Ruiz Villalba: el 40 aniversari de l’ocupació de la Seat». 42