David Ballester Muñoz - Vides truncades

Com a culminació de tot aquest procés memorístic, que té com a referent clau aconseguir que la mort d’Antonio Ruiz Villalba no caigui en l’oblit, a les darreries de 2016, amb motiu del 45è aniversari dels fets, es va fer un gran pas endavant. El 18 d’octubre, al migdia, es feu una ofrena floral davant la placa que s’hi havia col·locat deu anys abans. Tot seguit, els actes commemoratius prosseguiren, amb el bateig del passatge que permet l’accés a l’escola Seat, amb el nom d’Antonio Ruiz Villalba, a pocs metres d’on fou abatut pels trets dels grisos . Una iniciativa que va comptar amb el suport, tant de l’AMPA del centre educatiu, com del claustre de mestres. Una inauguració que es pot considerar una veritable fita en la lluita del Memorial Democràtic Treballadors de Seat. 43Segons el seu president, Carles Vallejo, «Antonio Ruiz Villalba es un símbolo. Dedicarle una calle a él es reconocer las luchas de Seat», atès que les lluites de l’emblemàtica empresa «marcaron todo el movimiento obrero antifranquista y la lucha por las libertades de esta Ciudad». 44

MORT AL BESÒS. MANUEL FERNÁNDEZ MÁRQUEZ

L’altra víctima mortal com a conseqüència de les actuacions policials relacionades amb la conflictivitat laboral a Catalunya durant les darreries del franquisme, es va produir a Sant Adrià de Besòs el 3 d’abril de 1973: es tracta de Manuel Fernández Márquez. 45Només feia un mes que treballava com a muntador a l’empresa Construcciones Pirenaicas, SA (COPISA), una de les encarregades de l’ampliació de la Central Tèrmica del Besòs, propietat de FECSA. El projecte consistia a construir una tercera torre i el feien de manera conjunta amb la Sociedad Argentina de Electricidad (SADE) i Control y Aplicaciones (CASA), a més d’altres empreses complementàries, totes sota la direcció tècnica de l’empresa alemanya DURR. Les tres principals estaven relacionades entre si i amb FECSA, tant per vincles filials com perquè compartien consellers en la direcció.

2. Manuel Fernández, treballador de la Tèrmica del Besòs va rebre un tret de bala el 3 d’abril de 1973 que li va provocar la mort gairebé de forma immediata, durant els enfrontaments entre membres de la Policia Armada i treballadors, en el context d’un conflicte laboral per la renovació del conveni col·lectiu.

L’empresa en què treballava Manuel Fernández era la que aportava més treballadors, 1.338, del total de més de 1.700 que hi feien feina a un ritme accelerat. Hi havia torns de matí i tarda, i les condicions laborals eren extremadament dures, en alguns casos, eren al límit de la pura explotació, amb jornades laborals que podien arribar a cinquanta-sis hores setmanals. Aquesta situació ja havia obligat a la mobilització de la plantilla el 1971, quan es va fer una vaga de quinze dies, gràcies a la qual s’havia aconseguit un increment del 20 per cent en els salaris, contractes fixos i l’afiliació a l’assegurança obligatòria de malaltia (SOE, en les sigles en castellà), però que també tingué una dura resposta patronal, amb l’acomiadament de 150 treballadors. El 1972, els treballadors de CASA mantingueren un nou conflicte com a conseqüència del qual es reduí la jornada laboral de quaranta-vuit a quaranta-sis hores, la readmissió dels acomiadats i un document signat per l’empresa, en el sentit que no s’hi prendrien represàlies.

Al març de 1973, però, els fets que ara descriurem en el marc de la negociació d’un conveni col.lectiu, tinguerem com a resultat la mort de Manuel Fernández. Aquesta es pretenia impulsar a partir d’una plataforma reivindicativa de deu punts, aprovada en assemblea pels treballadors de les tres empreses implicades en l’ampliació de la Tèrmica. Unes negociacions que es feren a les vigílies d’una veritable onada de renovacions de convenis col·lectius locals i del ram, un dels de més alta capacitat de mobilització i on es patien unes condicions laborals més dures, que s’havien de negociar en el mes de maig. Les reivindicacions principals que s’hi plantejaven consistien a aconseguir una jornada de quaranta hores setmanals, de dilluns a divendres, en lloc de les cinquanta-sis que habitualment s’hi feien; un increment salarial igual per a totes les categories de 4.000 pessetes mensuals; el pagament del cent per cent del salari real en cas de malaltia, accident o jubilació; tres pagues extraordinàries d’acord amb el salari real, i la signatura d’un contracte fix a partir dels quinze dies de treball, fet que havia de comportar la liquidació dels contractes «en blanc» que s’hi empraven. L’empresa, a més, s’havia de fer càrrec de l’impost pel rendiment del treball (IRTP), abonar 500 pessetes mensuals d’ajuda escolar per als fills entre 4 a 16 anys, oferir trenta dies de vacances pagades, a més de proporcionar botes de seguretat, vestuaris i dutxes en condicions. La plataforma reivindicativa acabava reclamant el dret de reunió i d’assemblea a les instal·lacions de l’empresa. 46Tots aquests punts començaren a ser debatuts pels treballadors de les tres empreses en una assemblea celebrada el 14 de març.

Tretze dies més tard, el 27 de març, quan entrava el torn del matí, hi va haver una sembrada de fulls volants a les instal·lacions de l’empresa, signats per CCOO, i que convocaven a una assemblea al menjador, a l’hora de dinar. Hi assistiren uns cinc-cents treballadors. Els esmentats punts hi foren ratificats, i encara s’hi afegiren els que feien referència a l’elecció d’una comissió portaveu entre l’assemblea i l’empresa, a més de la defensa de qualsevol treballador que fos sancionat o acomiadat. Aquest posicionament implicava, òbviament, rebutjar el jurat d’empresa per la seva manca de representativitat. Alhora, es va elegir una comissió obrera comuna per a les tres empreses, formada per catorze treballadors, entre ells, Manuel Pérez Ezquerra, 47Antonio Jiménez i Manuel Guerrero, tots tres militats de CCOO, a més de Francisco Muñoz Morilla. Segons el testimoni d’aquest, en l’assemblea, Pérez Ezquerra, membre de CCOO i del PSUC, va manifestar que «Estamos hasta los cojones de salarios de hambre, hemos de unirnos para conseguir mejoras». I tot seguit es començà a recollir signatures per fer-les arribar a la direcció. A la sortida, el militant comunista es mostrava optimista, i afirmava que si els obrers de la Tèrmica s’unien com els de la Seat, «había posibilidades de conseguir mejoras, en todo o en parte». 48

El dia 29 la plataforma ja estava signada per uns vuit-cents treballadors. A l’hora de dinar es feu una nova assemblea, ara més o menys mil dos-cents empleats de la Tèrmica. Els punts reivindicatius i les signatures corresponents es lliuraren a les respectives direccions, i es donà un termini fins el migdia del 2 d’abril perquè s’hi fes arribar la resposta; en cas contrari, s’hi apuntava la possibilitat de començar una vaga. El dia 30 COPISA, que tal com hem vist era l’empresa amb el nombre més elevat de treballadors del complex, va començar a pressionar els seus treballadors i va difondre un comunicat, signat per altres obrers de la mateixa empresa contraris a les mobilitzacions iniciades. A més, es va convocar els delegats que havien sigut elegits, als despatxos de la direcció, i se’ls va comunicar que es procediria a descomptar de la nòmina les dues hores perdudes en la gestió i lliurament de les signatures. A l’hora de dinar hi hagué una altra assemblea. Els treballadors no arribaren a un acord per a fer front col·lectivament a les sancions econòmiques dels delegats, però sí en portar a terme una aturada de dues hores, com a mesura de protesta i pressió. Assabentats d’aquesta circumstància, els directius van decidir fer-se enrere en l’anunciada sanció. L’endemà, dissabte dia 30 es va treballar amb normalitat a les instal·lacions de FECSA, en espera de la resposta que havia de donar l’empresa dilluns. Durant el matí es van repartir uns fulls volants, «recomendando que todos trabajasen y no forzasen la situación». Segons Pérez Ezquerra, aquests fullets havien eixit de l’empresa, atès que, segons el seu criteri, «el tipo de letra coincide con el de las multicopistas de la misma». 49