David Ballester Muñoz - Vides truncades

Després d’hores d’enfrontaments la policia havia après la lliçó del taller número 1, i ja no intentava desallotjar els treballadors amb la cavalleria, sinó que aquesta esperava per carregar en el trajecte d’un a l’altre taller, i deixava la tasca de fer els desallotjaments a les unitats llançadores de pots de fum o d’agressius químics, en la terminologia policial. Després d’aquesta veritable batalla campal, només un miler de treballadors aconseguiren entrar al taller 4. En aquells moments, el rellotge marcava les sis de la tarda, i la situació començava a ser insostenible per als obrers. Uns membres de la BPS s’adreçaren a aquests per exigir-los que sortiren i que s’indentificaren, a la qual cosa es negaren. Altres, que de forma paral·lela a la dispersió que s’havia produït, en la dinàmica d’enfrontaments/desallotjaments dels tallers, intentaven sortir de l’empresa, també es trobaven que la policia els hi demanava el DNI. I, en conseqüència, decidien tornar a l’interior de la fàbrica, per por de les possibles represàlies. En l’esmentat taller hi havia pintures inflamables i mentre alguns proposaren calar-hi foc, altres consideraven que pel risc d’aquests materials, la policia no s’atreviria a disparar pots de fum. Els primers foren aturats i els segons s’equivocaren, «Al ver pinturas calculamos que no dispararían porque le das un disparo a un bidón de pintura y aquello explota. Y qué va, siguieron disparando. Les importaba un churro. Si llegan a tocar un tonel de pintura volamos todos». 27Així doncs, la policia tornà a desallotjar el taller amb gasos lacrimògens:

Era imposible aguantar aquello. Entonces como había allí unas balletas (sic), unos trapos que utilizaban para pintura, pues los mojábamos con agua y nos poníamos en la boca y fuimos, fuimos aguantando bastante tiempo. Nos pasaríamos tres horas allí dentro más o menos. Pero se dieron cuenta que esto nos mantenía el agua, entonces cogieron y cortaron el agua. Y entonces ya era irresistible. Salíamos llorando por allí con los gases lacrimógenos […] que escuece eso a la vista […] bestial.

Però era precisament quan els treballadors sortien a l’aire lliure quan corrien més perill de ser copejats per la policia, tal com va succeir quan es van veure obligats a abandonar el taller en fer-se irrespirable l’aire: «Y allí aprovecharon para pegarnos otra tanda de porras y de porrazos con los bergajos de los Caballos».

En paral·lel, els treballadors del torn de la tarda que no havien arribat a traslladar-se a les instal·lacions de l’empresa, improvisaren una manifestació en direcció a la seu dels sindicats, a la Via Laietana. Anaven pel lateral de la Gran Via, que llavors tenia el topònim de José Antonio Primo de Rivera, i aviat foren interceptats per la policia que no tardà a fer-hi càrregues. Dels dos mil treballadors inicials, només en baixaren pel carrer d’Urgell uns cinc-cents, i ja sols uns tres-cents aconseguiren l’objectiu. A l’edifici sindical feren una breu assemblea i, en acabar-la, tornaren a manifestar-se pels carrers del voltant.

Si tornem, però, a l’interior de l’empresa, després de cinc llargues hores d’enfrontaments, els treballadors començaren a replegar-se, tot i que encara en romania un important grup al taller número 7. López Provencio dona la xifra de tres mil treballadors que continuaven a la fàbrica a mitja tarda, però sobre ells ja feia efecte el cansament de la jornada: «La preocupación por la familia, la falta de comida, la presión de una fuerza policial descomunal […], empezaban a hacer mella en unas personas cuya experiencia era el trabajo y no la resistencia numantina». Sota les ordres del capità Melero, dues seccions procediren al desallotjament, situació que reproduí de bell nou les escenes de violència. Un cop més es llençaren gasos lacrimògens. Es desallotjà el taller, però en altres indrets encara seguien els enfrontaments, fins que a dos quarts de vuit la situació quedà normalitzada. Alguns treballadors forçaren sortides en massa, per evitar ser-ne identificats, i altres fugiren fins i tot per les clavegueres. Altres esperarien que es fes mitja nit, quan la policia es replegà. Finalment, segons fonts sindicals, al voltant de dos-cents treballadors foren identificats per la policia, mentre que els detinguts «son brutalmente apaleados en el mismo momento de ser apresados por la policía», segons la premsa obrera. 28El balanç de la batalla campal fou esgarrifós: un ferit de gravetat, Antonio Ruiz, i desenes de ferits i copejats que en fan impossible la quantificació atès que només els més greus anaren a les dependències hospitalàries a curar-se les ferides, ja que la policia els detenia in situ o, si més no, els identificava. La policia, de la seva part, també va fer públic un llistat de baixes important. 29

L’endemà els treballadors hagueren d’accedir a la fàbrica en fila índia i amb el carnet de l’empresa ben visible, mentre passaven enmig d’una doble filera de policies, que tenien les armes de foc en posició de prevengan . Una forma d’accés que es perpetuaria durant un cert temps. Aquell dia també es reuní el jurat d’empresa, on es notificà la suspensió de sou i feina per sis dies de tot el torn del matí.

Els fets del 18 d’octubre i la posterior mort de Ruiz Villalba tingueren un ampli ressò, i generaren aturades solidàries, minuts de silenci, a més de recaptacions econòmiques destinades a ajudar a la família. Tal com es recollia a Asamblea Obrera, 30hi hagué actes solidaris a Siemens, Elsa, 31Hispano Olivetti, Tornillería Mata, Capalsa, les obres de la Universitat Autònoma, entre moltes d’altres, a Catalunya. A Madrid, a Pegaso, Barreiros, Marconi, Kelvinator i Renfe; a València s’informà que s’havia produït una manifestació de protesta, a l’igual que a Ginebra, davant del consolat espanyol el 23 d’octubre. També es feren actes de solidaritat a París el 3 de novembre i a Bordeus dos dies més tard. Al mateix butlletí es podia llegir:

DENUNCIAMOS de nuevo la responsabilidad criminal de la empresa, con SÁNCHEZ COSTES (procurador en Cortes por designación directa del caudillo ) a la cabeza, del sanguinario CREIX (al frente de los torturadores de la brigada político-social ), del gobernador civil p. ROS, del ministro de la Gobernación GARIZANO (sic) GOÑI, de este GOBIERNO DE LADRONES Y ASESINOS. ¡FUERA! LLAMAMOS a todos, i (sic) en primer lugar nos corresponde a nosotros los trabajadores de SEAT, a DENUNCIAR ESTE CRIMEN! A la clase obrera, a todo el pueblo, a la jerarquía de la iglesia, a los sectores profesionales e intelectuales ¡TODOS! Brazaletes negros, recogida de dinero, minutos de silencio, paros, sanciones […] QUE NADIE CALLE ANTE EL CRIMEN. (En majúscules a l’original.)

El dia 20 La Vanguardia informava que «La factoria Seat sigue paralizada», i precisava:

Según nos comunican fuentes allegadas a la empresa Seat, el número de obreros y empleados que siguen trabajando en la factoría de la Zona Franca, es de unos 5.000, prácticamente los que componen la plantilla de administrativos, mandos intermedios y personal auxiliar. El resto del personal está en paro y sancionado; los del turno de mañana, con seis días de suspensión de empleo y sueldo, y los de tarde y noche, con dos días de suspensión de empleo y sueldo.

El dia 21, un full volant signat per CCOO feia una crida a la solidaritat amb els obrers de Seat i a generalitzar la lluita al carrer. Al mateix temps s’hi esmentava Ruiz Villalba, de qui es deia que es trobava hospitalitzat i molt greu, «con ocho orificios de bala en el vientre y una bala alojada en la cadera». També es deia que dos treballadors més es trobaven hospitalitzats com a conseqüència d’un impacte de bala i per les contusions produïdes per la càrrega de la cavalleria, respectivament. I acabava aquest apartat afirmant que un policia de la BPS havia estat ferit de bala per un dels seus companys. 32