David Ballester Muñoz - Vides truncades

Arribat el dia 2 d’abril, mitjançant rètols, les direccions de COPISA i CASA notificaven que no s’acceptaven les peticions i, de retruc, tampoc es reconeixia la representativitat dels delegats elegits, que eren qualificats de «comissió obrera il·legal», i es trobaven fora de «los cauces sindicales». S’hi afegia que si es declarava una vaga es plantejaria el conflicte col·lectiu, i això podria comportar un seguit d’acomiadaments. Davant d’aquesta situació, els treballadors es van declarar en vaga i es concentraren immediatament als menjadors. També es van formar piquets, que començaren a informar a les empreses pròximes, de la situació del conflicte. En una nova assemblea, es va decidir fer una aturada fins el migdia, que fou seguit pels treballadors de les dues empreses afectades, a més dels de SADE, que s’hi sumaren en una mostra de solidaritat. Es va intentar informar les direccions de COPISA i CASA de les raons de l’atur, i quines eren les condicions per finalitzar-lo. Però els delegats enviats a negociar no arribaren a ser rebuts. Al migdia, cinc delegats foren cridats per la direcció de SADE, que els informà que l’empresa accedia a acceptar el salari mínim, un increment de quatre pessetes en la tarifa de l’hora treballada, i es comprometia a assumir l’augment de les quotes de la seguretat social. La resta de les reivindicacions eren rebutjades. A les dues de la tarda es va tornar a celebrar una assemblea on s’informava de la proposta empresarial, que no fou acceptada. En el transcurs de l’assemblea feren acte de presència representants «de la Autoridad Sindical y de Trabajo», sense que aquesta intervenció servís per a reconduir la situació. Allí mateix es decidí perllongar l’aturada fins les cinc de la tarda, moment en què sortirien de la feina, sense fer l’hora extraordinària que es feia al final de la jornada. A més, s’hi va prendre l’acord d’entrar l’endemà a les vuit del matí, horari que implicava que tampoc es faria l’hora extraordinària de primera hora. En acabar, Pérez Ezquerra va sol·licitar dels seus companys que el protegissin, atès que tenia por a ser detingut pel seu paper capdavanter en la mobilització. I així es va fer, sense que s’hi produís cap tipus d’incident. 50

Al vespre, la direcció de l’empresa va decidir-ne el tancament, i cridà la policia perquè desallotgés els treballadors del torn de nit, que continuaven en assemblea. I així va ocórrer, quan hi van fer acte de presència efectius de la 4a companyia de la 42 bandera, que tenia la base a la caserna de la Verneda. L’endemà, dimarts 3 d’abril, quan els treballadors van començar a arribar a les instal·lacions de la Tèrmica, abans de les set del matí, es van trobar amb les portes tancades i un rètol a la porta oest, on s’indicava que havien estat sancionats. També hi havia la presència d’efectius de la Policia Armada, que s’apostaren a l’esquerra de la porta. En el rètol s’informava d’una sanció de cinc dies de sou i feina, «como consecuencia de los graves actos de indisciplina cometidos en el día de ayer, […] sin perjuicio de las más graves sanciones que se aplicarán a los que hayan incurrido en faltas de mayor gravedad». I s’hi afegia que el dia de reincorporació al treball, després de la sanció, qualsevol absència d’un treballador, seria interpretada com una rescissió voluntària del contracte. Atès que era dia de cobrarment per als treballadors de COPISA, aquests intentaren entrar al centre de treball, però l’empresa els notificà que sols podrien accedir-hi de tres en tres, en primera instància, i després de cinc en cinc, només per a cobrar; en cap cas però, per a treballar. Els treballadors s’hi van negar. Tal com es pogué escoltar en el consell de guerra en el qual foren jutjats alguns dels participants en aquests fets:

La empresa estaba clausurada por la Dirección debido a determinados paros y acciones reivindicativas llevadas a cabo en días anteriores. Carteles situados a la entrada indicaban que todos los trabajadores estaban suspendidos de empleo y sueldo [per cinc dies]. Los trabajadores pidieron entrar, dado que era día de pago. Asimismo, mostraron sus deseos de incorporarse a sus puestos. Sin embargo, no accedieron a entrar en grupos de cinco a fin de percibir sus emolumentos. 51

A partir d’aquí s’encadenaren un seguit de fets i circumstàncies, que acabarien costant-li la vida a Manuel Fernández Márquez. La reconstrucció d’aquells fets, ens permet plantejar el següent relat. 52Sobre les 7:45 hores, el cap del contingent policial, un brigada, es va adreçar als concentrats davant de l’esmentada porta oest. Els va comminar a passar a cobrar en petits grups, tal com havia establert l’empresa, o bé, a abandonar l’indret. Llavors, Manuel Pérez Ezquerra va pujar a la reixa que rodejava les installacions i es va dirigir als concentrats. Quan la veu li va fallar, continuà José Moreno Rider. 53El que la policia va qualificar com un intent d’excitar les masses, en realitat no era més que una crida a no acceptar la proposta de l’empresa i, en conseqüència, no entrar a cobrar en petits grups, sinó tots plegats. També s’hi va posar èmfasi a no provocar incidents amb la policia. Pérez Ezquerra, segons el seu propi testimoni, afirmaria que s’havia dirigit als obrers amb aquestes paraules: «No debemos practicar la violencia, sino demostrar a la empresa y [a] la policía que nosotros queremos dialogar con la patronal para plantear nuestras reivindicaciones pacíficamente. –I afegia poc després– No queremos la violencia, demostremos que no somos ni violentos ni locos». Les diverses fonts consultades difereixen respecte al nombre d’obrers concentrats en aquells moments. El brigada va afirmar que devien ser al voltant de cinc-cents, altres fonts elevaven la xifra fins el miler o més, i durant el judici posterior es va acceptar la de mil cinc-cents si fa no fa.

Llavors, els obrers van pressionar les portes per intentar penetrar en bloc a les instal·lacions de l’empresa, objectiu que no assoliren. Tot seguit, la policia es va desplegar «en orden de encuentro», amb les porres desenfundades i va fer enretirar els treballadors, fins que aquests es van allunyar de la porta i van travessar les vies del tren, en sentit contrari a la mar. L’operatiu, «primer rechazo» en la terminologia policial, es va portar a terme sense cap tipus de violència, segons la informació policial, que diferia de les versions dels treballadors atès que aquests indicaven que llavors ja s’havien utilitzat les «porres», sempre però en un lògic context de tensió. Aquí, els treballadors es van organitzar «en cadena de brazos», segons recordava un policia. Uns i altres es trobaven a uns quaranta metres de distància. I llavors, sobre les 8:10 del matí, va arribar el tren semidirecte 3113 de la línia Barcelona – Massanet-Massanes, que s’hi va haver d’aturar en trobar les vies ocupades «por completo» pels obrers, i atès que aquests no feien cas dels senyals acústics del maquinista perquè desallotjaren la via. Això feu que hagués d’estirar els frens d’emergència, poc més de trescents metres després d’haver sortit de l’estació de Sant Adrià de Besòs, davant per davant de la central. Alguns obrers llançaren pedres contra els dos primers vagons que produïren el trencament de sis vidres, i tres minuts més tarde pogué refer la marxa. 54Més tard, Pérez Ezquerra seria crític respecte aquesta actuació, i assegurava que havia dit: «Compañeros, no estuvo bien el apedreamiento del tren, ya que pudo salir lesionado alguien que es totalmente inocente de estos hechos». 55Segons un dels testimonis, el tren va poder prosseguir després que la policia, pressionant encara que sense violència, desallotgés la via, i obligués a aquests a anar en direcció al carrer de Ramon Viñas, perpendicular a la mar.