David Ballester Muñoz - Vides truncades

La víctima tenia 27 anys, era natural de Villafranca de los Barros (Badajoz) 62i feia poques setmanes que havia trobat feina a la Tèrmica. Als tres anys havia arribat amb la seva família a la Pobla de Lillet, i en acabar els estudis primaris, va començar a treballar al sector tèxtil i a les mines de Fígols (Berguedà), juntament amb el seu germà. Es va casar el 1969 a Bagà, amb la filla d’un company de feina, Carmen Rodríguez Jurado, sevillana d’origen, i tenia un fill de dos anys. Des de principis d’any vivia a Santa Coloma de Gramenet, concretament al carrer de Roviralta.

A més d’una víctima mortal, un segon ferit de bala i nombrosos contusionats, hi hagué setze treballadors detinguts com a conseqüència dels fets del dia 3 d’abril. Entre ells Fernando Lozano Revuelto, José Moreno Rider, Leonardo Farrero Rodés, Ramon Safont Bonen, Emilio Mondéjar Pérez i Pedro Antonio Martínez Aranega, que ho foren durant les càrregues que hi hagué al barri de la Mina un cop s’inicià la dispersió després dels fets de la FECSA. Els tres primers ingressarien a la presó, en qualitat de preventius, mentre que els altres tres aconseguiren la llibertat provisional. Pels fets succeïts davant la Tèrmica, foren processats el 23 d’abril, i acusats d’un delicte d’agressió a la policia, cosa que implicava la comissió del delicte d’insult a la força armada i, en conseqüència, el cas corresponia a la jurisdicció militar, «por la razón del fuero personal [de la policia]». Mentre que per la seva participació en una manifestació posterior, en el decurs de la qual foren detinguts, se’ls inculpava d’un delicte de propaganda il·legal, que queia sota jurisdicció del TOP. Francisco Muñoz Morilla va ser detingut el dia 16 a les mateixes instal·lacions de l’empresa, i així va romandre durant dos dies, mentre es feia càrrec de les diligències del seu cas el Jutjat d’Instrucció número 22. La policia el considerava l’«ajudant» de Pérez Ezquerra en la vaga de la Tèrmica, i políticament era qualificat de «desafecto al Régimen, participando en varias asambleas de tipo comunista, si bien no es partidario de la violencia». De la seva banda, Pérez Ezquerra va aconseguir fer-se escàpol durant unes setmanes. Aquest i els tres primers de la relació, acabarien jutjats en un consell de guerra per aquests fets, a principis de l’any següent.

Com a resultat dels enfrontaments que acabem d’explicitar, molts dels treballadors participants es dirigiren, travessant el pont de ferro, cap el barri de la Catalana de Sant Adrià de Besòs, on molts domicilis els obriren les portes per refugiar-se de la policia. Alguns arribaren fins al mercat de la localitat, i d’altres giraren cap al barri de la Mina, llavors en construcció, i allí feren sabedors els treballadors de les obres del que havia succeït. Un segon contingent, probablement més nombrós, es desplaçà per l’avinguda del Maresme, de fugida cap a Barcelona. Els crits eren «Han matado a un compañero», «Policías asesinos» i «Dictadura asesina». El treballador d’ESESA, Miguel Guerrero, que llavors anava a la feina amb el seu vehicle relata amb aquestes paraules la situació amb què es va trobar:

Yo iba conduciendo mi coche por la Avenida Maresme […], por donde extrañamente venía una riada de trabajadores espaventados en sentido contrario a la incorporación al trabajo, procendentes del Complejo Térmico. Antonio Jiménez, que venía entre ellos, se me abalanzó sobre el coche con riesgo de ser atropellado. Estaba desencajado y entre sollozos y gesticulaciones nerviosas me puso al corriente con su argot y acento sevillano, de la carga policial que habían recibido momentos antes y del suceso de la muerte de Manuel Fernández Márquez. ¡Que le han matado, que le han matado!

En dispersar-se, alguns treballadors arribaren al barri de la Verneda, on, seguint el mateix testimoni, la policia «aporreando las puertas de las viviendas», reclamava «a los perseguidos trabajadores que las solidarias mujeres habían ocultado en sus cases». 63Pels volts de migdia, tant Sant Adrià de Besòs com Badalona, estaven completament ocupats per la policia, com a conseqüència d’un ampli desplegament d’efectius.

Tots aquests fets van provocar una gran onada de solidaritat amb els treballadors de la Tèrmica del Besòs. La tragèdia va calar molt profund, tant entre els companys del difunt com en els sectors populars, obrers i veïnals, i, en conseqüència, s’hi van convocar manifestacions, assemblees i aturades. A les dues del migdia, un grup de companys de treball del difunt presentaren una denúncia davant del Jutjat de Guàrdia número 2 de Barcelona, en què sol·licitaven que s’obrís una investigació respecte dels fets que havien provocat la mort d’un treballador. Posteriorment, l’expedient seria traslladat al Jutjat Militar Permanent número 3, de la IV Regió Militar. Un dels seus signants, l’esmentat Miguel Guerrero, rebria pressions de tota mena a fi i efecte que la retirés. Aquella mateixa tarda, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ja va fer públic un comunicat de protesta, actuació que aviat va ser seguida pels col·legis d’Arquitectes, Aparelladors i d’Enginyers. Una mostra evident de la transversalitat que assolia la lluita antifranquista en aquests anys.

Poc després de la presentació de la denúncia, l’esposa de la víctima, Carmen Rodríguez, arribava al seu domicili, on rebria la fatal notícia: «Hasta las tres de la tarde no me enteré de nada, fue cuando llegué a casa. Estaba trabajando y no me pudieron localizar. Entré en casa, estaba llena. No me dijeron nada en concreto, aunque sí que había tenido un accidente. Yo supe lo ocurrido, se notaba en el ambiente». Poc després hagué de reconèixer el cadàver: «Me quedé muy sorprendida; mi marido tenía el rostro sonrosado, parecía un niño […] era como si estuviese dormido». 64

Si un dels arguments que donaren les autoritats, respecte al que havia succeït davant la Tèrmica del Besòs, fou els limitats efectius policials desplaçats per fer front a la protesta dels treballadors, aquesta circumstància no es va repetir a l’enterrament de Manuel Fernández. No menys de quatre-cents policies s’hi desplegaren per tenir sota control absolut la situació. D’aquests, més de mig centenar pertanyien a les unitats a cavall. Fins i tot un helicòpter va sobrevolar la zona. El sepeli va tenir lloc al cementiri de Pomar, a Badalona, a primera hora del matí del dia 4. 65Havia estat programat per les 11:00 hores, però les autoritats, en una manera d’actuar força habitual en circumstàncies similars, obligaren a avançar l’horari previst, amb el clar objectiu d’evitar tant com fora possible que no es concentressin grans masses durant el sepeli. A l’acte només es va permetre la presència dels familiars. Els amics i companys de treball hagueren de romandre a l’exterior, vigilats de prop per aquell gran desplegament policial. Quan un d’ells intentà llegir un poema d’acomiadament, «Murió por gritar», 66la policia carregà i dispersà els assistents.

El testimoni de l’enterrador, José Miguel Echevarría, ens resulta fonamental per copsar com van anar els fets: 67

Lo que recuerdo es que el día anterior vino un mando de la Guardia Civil que era un teniente, y nos dijo que teníamos que estar a las siete de la mañana en el cementerio, que vendría un difunto […], y que no podíamos decir nada a nadie.

A l’hora indicada per les autoritats es va procedir a l’enterrament, en la més estricta intimitat, «se enterró y se marchó todo el mundo». Entre les 9 i les 10 del matí van començar a arribar els companys de treball del difunt, que esperaren en va l’hora prevista per l’enterrament. La concentració agrupà més d’un miler de persones, que es posaren braçalets negres, «Estaba lleno, miles de personas». I llavors la policia va reaccionar i va desallotjar el cementiri amb les armes de foc a la mà. Però l’endemà els treballadors hi tornaren, i també el dia següent i l’altre, i així successivament. I cada dia es reproduïa el mateix ritual amb la policia: els darrers dies, però, ja va desplegar unitats antiavalots i vehicles amb canons d’aigua, coneguts com pablitos en l’argot policial i com a botijos pels manifestants. Fins que una tarda, seguint amb el mateix testimoni,