David Ballester Muñoz - Vides truncades

Igualment, el mateix cardenal Narcís Jubany, va voler fer públic un dur i clar comunicat l’endemà dels fets, on manifestava el seu rebuig a la violència policial, però seguint les instruccions del governador civil no se’n va permetre la publicació a la premsa fins el dia 6, quan el contingut d’aquest ja havia estat degudament suavitzat, als ulls de les autoritats. 76A la nota s’afirmava que, «el que ha ocorregut és seriós, i és una mostra evident que les relacions socials, especialment en el camp del treball, encara no estan suficientment basades en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat». I en la mateixa línia es va posicionar l’abat de Montserrat, Cassià Just, en l’homilia del 19 d’abril. També ho va fer l’Assemblea de Catalunya, amb una nota del Secretariat de la Permanent el dia 6 d’abril, en què es deia: «Perquè creiem que la lluita dels treballadors de Sant Adrià és també la nostra lluita –la de tots els sectors avui en moviment per les reivindicacions pròpies i per unes llibertats comunes– hem de multiplicar, ara, els nostres esforços vers una àmplia mobilització de tot el poble». I continuava fent una crida a la ciutadania:

A lluitar tots units contra la repressió, contra la brutalitat del poder, contra els judicis antiobrers; per la llibertat sindical i el dret de vaga; pel rebuig de la il·legalitat franquista; per una solidaritat activa amb tots els repressaliats i, en primer lloc, amb els obrers de la tèrmica,

Al mateix temps es feia recaure la responsabilitat de la mort del treballador de la Tèrmica sobre el governador civil. Igualment, Fernández Márquez també estigué present en el decurs de l’acte central del Primer de Maig que va convocar l’Assemblea a Sant Cugat del Vallès i que fou durament reprimit per la policia. 77

En aquesta mateixa línia, se celebraren diverses misses en memòria de la víctima, tant a Barcelona, com a altres poblacions catalanes com Terrassa i Cornellà, on hi van haver enfrontaments amb la policia, quan aquesta va dissoldre la marxa per la Rambla Clavé de bona part dels assistents, un cop finalitzat l’acte. D’aquests actes, el que tingué una assistència més important fou el celebrat el 9 d’abril a la parròquia de Sant Josep Oriol de la capital catalana, on es congregaren unes dues mil persones. A la sortida, aproximadament la meitat dels assistents marxaren en silenci pels carrers de l’Eixample, fins que la policia carregà contra la manifestació al passeig de Gràcia, on es practicaren tres detencions. 78

La solidaritat també emanà de les cel·les de la presó de Carabanchel, on es trobava detinguda la direcció estatal de CCOO. Deu dels dirigents empresonats, encapçalats per Marcelino Camacho, adreçaren el mateix 4 d’abril un escrit a la classe obrera de Catalunya, amb motiu «del crim de Sant Adrià» que hi era condemnat enèrgicament, i s’hi afegia:

Quan reivindiquem, com en aquest cas, 40 hores de treball setmanals, 100 per 100 de salari real en cas de malaltia o accident, es respon amb bales, recurs d’una dictadura que s’ofega davant l’empenta democràtica. […] En això [la combativitat de la classe obrera] rau la millor garantia que la sang novament vessada no serà estèril i que si seguim perseverant en la unitat d’acció, crearem les condicions per tal que no sigui possible de seguir assassinant obrers impunement. 79

De la seva banda, les CCOO de les tres empreses que treballaven en l’ampliació de la Tèrmica, editaren el 28 d’abril el primer exemplar d’un petit butlletí, La Térmica en Lucha, 80on es podia llegir en la portada «A nuestro compañero MANUEL FERNÁNDEZ MARQUEZ asesinado por la patronal y el fascismo», «16 crímenes en 43 meses», al costat d’una fotografia del difunt i un mapa d’Espanya. 81En aquest s’ubicaven, amb l’any que corresponia i l’indret dels fets, les víctimes de la violència policial entre 1969 i 1973 en conflictes d’ordre públic. 82

En el seu conjunt, el moviment resultant del conflicte de la Tèrmica fou objecte de valoracions positives, per part de les organitzacions obreres i l’oposició antifranquista, al marge del que s’ha comentat respecte a la vaga general de Cerdanyola i Ripollet. Així, Lluita Obrera ho entenia com una mostra evident de la crisi del règim, «por su incapacidad a dar salida a los problemas económicos, sociales y políticos que tiene planteados el país. Y crisis, también, porque no puede frenar, impedir, el enorme movimiento reivindicativo de la clase obrera, del pueblo». 83

Aquest fou un fet que també va tenir un ampli ressò internacional, i que motivà la protesta i la solidaritat de la Federació Sindical Mundial, amb un comunicat de protesta el 6 d’abril en defensa d’uns treballadors que, «holding a strike and demonstrating in defence of their legitimate claims and trade union rights», havien estat reprimits per la policia amb el resultat d’una víctima mortal. Igualment també organitzaren protestes al respecte la Confederació Mundial del Treball, la CGT francesa, i les centrals italianes FILLEA i FENEAL, entre d’altres. Pel que fa a l’Organització Internacional del Treball, aquesta va tractar els fets com el seu «Cas número 750» el 1974, a partir d’una «queixa» presentada per la WCL, la Confederació Mundial del Treball. 84En el document es feia un acurat detall del que havia succeït a la Tèrmica, en el qual es posava de manifest el rebuig dels treballadors de l’empresa a emprar els canals del verticalisme governamental, per la seva manca de representativitat. I es deixava clar que «the cause of these incidents and of those which are constantly recurring in all parts of Spain lies in the non-existence of a trade union created by the workers for the workers». És a dir, «the total non-existence of freedom of association», per afegir al respecte que «violence has become an institution which of necessity breeds further violence». L’escrit feia referència a l’obertura per part de les autoritats d’una investigació dels fets «objectiva i imparcial» (sic!), amb l’objectiu d’esbrinar què havia succeït i establir responsabilitats i, en conseqüència, suggeria esperar les resolucions de l’esmentada comissió investigadora, a la vegada que feia palès el seu interès per l’evolució del procés en el qual es veurien immersos els detinguts. En definitiva, un posicionament molt tou, gairebé de manual pel que fa a l’estat de les relacions dels estats occidentals amb el règim franquista, com si aquest no hagués donat mostra de forma repetida i continuada del seu caràcter brutalment repressiu com a senya d’identitat, que, a més, s’havia posat de manifest de forma repetida en el pas dels darrers anys, amb la mort de molts treballadors en el transcurs de conflictes laborals i com a conseqüència d’intervencions policials.

Pel que fa a la situació a la Tèrmica quan el dia 9, després de la sanció, es va produir la reincorporació a la feina, els treballadaors es van assabentar de l’acomiadament d’una quarantena de companys, aquells que més s’havien significat en el conflicte, als quals se n’afegiren uns altres trenta en les setmanes següents. Mentre que de forma paral·lela, altres treballadors demanaven voluntàriament la baixa, uns cinquanta-cinc, farts de rebre pressions, tant de la direcció de l’empresa com de la mateixa policia. Llavors, uns sis-cents empleats de la Tèrmica es van reunir en assemblea a la sala de turbines, i van decidir fer una aturada fins que els detinguts no fossin alliberats i els acomiadats readmesos. Però davant la presència d’un inspector de policia, que va amenaçar amb una intervenció policial si l’assemblea no es dissolia, es va decidir continuar l’atur, però amb cada operari al seu lloc de treball. El dia 10 es continuaria en la mateixa tònica: assemblees i decisió de continuar sense treballar des dels respectius llocs. Segons el testimoni d’un dels treballadors que fou posteriorment detingut, Francisco Muñoz Morilla, en el decurs d’una de les assemblees d’aquell dia, es va informar