David Ballester Muñoz - Vides truncades

4.Els participants a l’homenatge a Juan Gabriel Rodrigo Knafo, en el quarantè aniversari de la seva mort, es dirigeixen a inaugurar un petit monument on el jove caigué mort. La pancarta és portada per tres dels germans de la víctima (a l’esquerra) i dos membres de l’”Associació 3 de marzo” de Vitòria. Tarragona, 6 de març de 2016.

En la llavors colònia francesa, treballà com a encarregat del manteniment elèctric dels palaus de la casa reial alauita. Quan la tensió política augmentà al Marroc, com a conseqüència de la independència, decidí tornar a la península. Primer s’instal·là al seu poble de naixement, i després d’un periple per altres indrets de la geografia espanyola, finalment s’establí a Tarragona, amb tres dels seus fills. Un tret inequívoc del passat de Vicente Rodrigo fou que havia de presentar-se amb regularitat a la corresponent dependència de la Guàrdia Civil, una pràctica repressiva habitual de la dictadura. No ha de resultar estrany en aquest context que, malgrat ser aficionat a la caça, mai li fos concedit el preceptiu permís d’armes. A la capital tarragonina, el pare de Juan Gabriel també treballà d’electricista, encara que en el moment de produir-se els fets ho feia com a vigilant a Litasa, una empresa de neteges industrials. Aquí també hi va treballar el seu fill durant un cert temps, després d’abandonar els estudis i abans d’incorporar-se a les obres de la refineria.

Juan Gabriel va arribar a Tarragona, procedent de Cifuentes, en plena adolescència. El març de 1976, feia un any que s’havia independitzat del domicili familiar, a Reus, que era el de la seva germana Matilde i el seu marit, León Banegas, i fills, i on vivia també el pare, vidu des de feia pocs anys, i una altra germana, María Teresa. Els seus familiars el recorden com un noi delerós d’assolir la llibertat personal, generós i honest, «algo avanzado a aquella época, cordial, buen amigo, y un poco rebelde visto con la perspectiva de aquellos años. […] bastante autónomo en las relaciones familiares, sin descuidarlas por mucho tiempo, poco amigo de dar explicaciones y de someterse a control». Un perfil, d’altra banda, gens extraordinari en aquell context generacional. Tenia parella i vivia en un pis llogat en un carrer que donava a la Rambla, molt a la vora del Balcó del Mediterrani. Tots aquests aspectes de caire personal són importants, no només perquè, tal com hem esmentat, les víctimes no són objectes abstractes, sinó persones, amb una trajectòria vital i un entramat de tot tipus de relacions, però sobretot pel caire que van prendre els esdeveniments després dela seva mort.

Si anem al relat concret dels fets, cal dir que a la construcció del complex petroquímic hi havia una participació notable d’empreses basques i, en conseqüència, de treballadors d’aquesta procedència. Així, el ressò dels fets de Vitòria colpí fortament tota la plantilla, que ja estava en una situació d’especial tensió laboral des de feia unes setmanes. El dia després de la masacre , ja es van aturar els treballs a la refineria. I l’endemà, 5 de març, al matí, els treballadors d’Ibemo van fer una primera assemblea, on es va decidir aturar la feina. Posteriorment, es va estendre la decisió en una assemblea a les portes del recinte dels treballadors de totes les empreses que participaven en el projecte, i en el decurs de la qual es decidí baixar a la ciutat, tant per protestar pels fets de la capital alabesa, com per estendre a la població les reivindicacions laborals del col·lectiu. També es decidí enviar piquets a les empreses Paular i Calatrava, que un cop assabentades, també aturaren la producció i els seus treballadors se sumaren a la marxa.

Fins aquesta data, Tarragona, ja havia estat escenari en el darrer any de força manifestacions als carrers, especialment al voltant de la Rambla. 107Una situació que posava de manifest tant la conflictivitat laboral del moment, com l’extensió de l’antifranquisme a sectors més amplis de la societat. Així, per exemple, a la refineria ja es van produir forts moments de tensió el gener de 1975, amb la dissolució de concentracions de treballadors per part de la policia, detencions i fins i tot l’ocupació de les instal·lacions per part de la Policia Armada. Si resseguim la cronologia, podem esmentar l’intent de manifestació de l’11 de desembre, avortat per la policia, i una altra manifestació convocada per les Joventuts Comunistes de Catalunya per l’amnistia el migdia del primer de gener de 1976, a la Rambla, i la posterior concentració davant de la presó per demanar l’alliberament del militant del PSUC Josep Maria Yago, que havia estat detingut per repartir propaganda el novembre anterior. Per aquest mateix motiu, es va fer una nova marxa el 18 de gener, on, malgrat que la policia va barrar el pas als manifestants, es va parlamentar i es va aconseguir arribar a les portes de la presó. Una setmana més tard, també amb la Rambla com a epicentre, es va portar a terme una manifestació de protesta pels fets que havien tingut lloc al matí a Valls, on una concentració per l’amnistia havia estat brutalment dissolta per la policia. Les manifestacions més properes als fets que ens ocupen, van tenir lloc durant la primera quinzena de febrer, al voltant del conflicte de la construcció. El dia 2, els treballadors del ram, van poder manifestar-se pel centre de la ciutat sense que la policia hi intervingués, però deu dies més tard, els que volgueren marxar des de la seu dels sindicats fins al polígon, foren objecte d’una dura càrrega quan arribaren a la Tabacalera i s’hi practicaren vuit detencions. A la tarda es reproduí la manifestació a la Rambla, i una dona de 60 anys va resultar ferida, en ser atropellada per un vehicle policial. Els dies 11 i 14 tornaren les manifestacions al centre de la ciutat, i la policia va dissoldre amb contundència els participants d’aquesta darrera.

Seguint amb el relat dels fets que ens ocupen, abans del migdia, una marxa d’entre mil dos-cents i dos mil treballadors, segons les fonts consultades, es va posar a caminar, al crit de «!Vitoria hermano, nosotros no olvidamos!». Juan Gabriel hi va prendre part, al costat del seu cunyat, José Antonio Giménez Giménez, també treballador en la construcció de la refineria, en aquest cas a l’empresa AUXINI, que depenia de l’INI. La marxa/manifestació avançà per la carretera que condueix des de la Pobla de Mafumet fins a la capital tarragonina. Abans d’entrar pròpiament a la ciutat, vora les tres de la tarda, on la carretera nacional 240 es converteix en l’avinguda del Principat d’Andorra, a l’alçada de la de Catalunya, la manifestació es trobà davant d’un ampli desplegament de policies antiavalots. Al respecte, es parlà de l’arribada a Tarragona de reforços de companyies de la reserva des de diferents indrets de l’Estat. Aquests, aviat començaren a disparar pots de fum i bales de goma, i es produïren les primeres càrregues i corredisses, que tingueren com a conseqüència la dispersió dels manifestants tant per la zona de la Tabacalera i el riu Francolí com cap el centre de la ciutat, on ja s’havia previst convergir després de l’esperada intervenció policial. La posterior versió oficial deia que, per part de la policia, s’havia comminat els treballadors a dissoldre’s, però que en ser agredits amb pedres, empraren el material antiavalots, i hi afegien que els manifestants tingueren una «actitud levantisca, portando algunos de ellos palos y barras». 108

Foren uns centenars els que aconseguiren arribar al centre de la ciutat, a la llavors Rambla del Generalísimo, sobre uns vuit-cents. En aquest indret les càrregues es reproduïren i ampliaren en la contundència, s’aixecaren barricades amb automòbils i materials procedents d’algunes obres, com per exemple les de l’edifici del Banc Popular, al número 38 de la Rambla tarragonina. La policia respongué amb material antiavalots: bales de goma i pots de fum, i tancaren els carrers adjacents a la Rambla amb els seus vehicles, amb la qual cosa la principal artèria de la ciutat esdevingué una veritable ratera, contravenint una norma fonamental en l’actuació policial en conflictes al carrer, com és deixar sempre una sortida als manifestants. Segons el testimoni de José Antonio Giménez, l’única possibilitat que tenien d’escapolir-se era passant entre els cotxes policials i ser-hi copejats: