David Ballester Muñoz - Vides truncades

Pel que fa referència al funeral, aquest va tenir lloc a dos quarts de cinc de la tarda a l’església de Sant Francesc, amb l’assistència d’un miler de persones. Molts que no pogueren entrar al temple, hagueren de seguir la cerimònia des del carrer. L’acte s’havia preparat, per part dels membres de l’Assemblea de Catalunya, al domicili de l’advocat d’inequívoc compromís democràtic Rafael Nadal Company. Al matí s’havien repartit fulls volants per la ciutat que convidaven el comerç a tancar en senyal de dol. Oficiaren l’acte el rector de la mateixa parròquia i el de Vila-seca. Davant l’ofici es va llegir una nota de l’Assemblea de Catalunya, en la qual es deia que «Nosaltres hem sigut (sic) i serem un exemple de comportament no violent, pacífic i democràtic», insistint en què aquests trets també es posessin de manifest a la sortida de l’església. Acabat l’acte, uns dos centenars de participants es van manifestar pel centre de la ciutat, primer en silenci i després proferint crits reivindicatius, sense que es produïssin incidents. 120

Dies després, el pare de Juan Gabriel, el seu germà Vicente i el cunyat, José Antonio Giménez, s’hagueren de presentar a la comissaria que la policia tenia a la Rambla tarragonina, per recollir-ne els efectes personals. Aquest darrer recorda al respecte «la honorabilidad de mi suegro, lo fuerte de una persona que había padecido el exilio y la cárcel, de una persona íntegra hasta en esos momentos». Un home que no es va poder estar d’escridassar als policies: «¡Hijos de puta!, ¡Me habéis matado a mi hijo!», sense que aquells fessin res més que lliurar-li una bossa amb la roba tacada de sang. 121

Mai no es va poder esbrinar el veritable desenllaç d’aquella mort. Es digué que havia estat el resultat de l’impacte d’una bala de goma, que s’havien escoltat trets, o bé, que havia estat empentat pels seus perseguidors, mentre el comunicat oficial afirmava que havia caigut del terrat quan llançava pedres contra la policia:

El joven se había situado en la azotea de una casa, desde donde apedreaba a la policía que disolvía una manifestación. Al ser descubierto 2 policías subieron a la azotea y cuando el joven trataba de huir por una cornisa perdió el equilibrio, cayó a la calle.

La família, per la seva part, no pogué veure el cadàver fins després de l’autòpsia. Més tard, l’advocat que els va representar, Rafael Nadal –el mateix que portà el cas de Navarro Rico, un altre dels protagonistes d’aquest treball–, un referent en aquest àmbit de les esquerres durant aquells anys, es va trobar amb nombroses dificultats per accedir a la documentació hospitalària i policial, i així poder portar el cas als tribunals.

La família contactà amb dos testimonis, un company de feina de l’empresa Duro Felguera, d’origen asturià que vivia en una pensió, i una dependenta d’una botiga del mateix carrer on havien succeït els esdeveniments. Aquesta, atemorida, sempre es va negar a aportar la seva versió del succés, però el noi sí que va estar d’acord inicialment a prestar testimoni a l’advocat Rafael Nadal. Però en el moment de fer la pertinent declaració, es va fer fonedís, sense deixar cap rastre. En no presentar-se a la reunió convinguda amb l’advocat, els familiars intentaren localitzar-lo a la pensió on vivia, i allí els digueren «que había marchado apresuradamente de Tarragona, hechos que se produjeron después de una visita de unos señores». Qui eren aquests «señores»? Probablement dos membres de la Brigada Político-Social.

En conseqüència, el procés judicial per aclarir els fets, identificar els policies responsables i condemnar-los, si eren culpables, va seguir la mateixa línia d’obscurantisme que la majoria dels esdevenimets del mateix caire que van succeir durant aquests anys. El cas de Juan Gabriel va quedar com un dels més foscos de la Transició, respecte dels morts a mans de la policia, especialment en actuacions relacionades amb la repressió de les mobilitzacions populars.

Als trenta-cinc anys de la mort de Juan Gabriel, a la seva ciutat se li reteren una sèrie d’homenatges. El divendres 4 de març de 2011 es va celebrar a l’Ateneu Llibertari Alomà la xerrada que portava per títol «Quan els obrers morien pel carrer», a càrrec de José Antonio Giménez. Dos dies més tard, al migdia, els membres de l’Ateneu, de la Confederació General del Treball i els familiars del treballador feren una ofrena floral al portal de l’immoble on va morir. De la seva banda, el col·lectiu de caire antimilitarista Paraules per la Pau també li va retre un homenatge el mateix dia, durant la mensual concentració a la Rambla tarragonina.

L’any següent, també el 6 de març, l’Associació en Memòria de Juan Gabriel organitzà un acte de recuperació de la memòria històrica a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona. Es volia que l’acte servís com a instrument de recuperació i reparació de la seva figura, i de la memòria personal i familiar, tal com es volia entendre que permetia la Llei de memòria històrica de 26 de desembre de 2007. Atès que aquesta, en el seu desè article feia esment al «Reconocimiento en favor de personas fallecidas en defensa de la democracia durante el período comprendido entre 1 de enero de 1968 y 6 de octubre de 1977». L’acte culminà amb una ofrena floral a l’indret on s’havien produit els fets trenta-sis anys abans.

En la mateixa línia, el 3 de juny del mateix 2011 va tenir lloc a la Casa de Cultura de Puertollano un acte, on es van entrellaçar les associacions creades en memòria dels morts a Vitòria i Tarragona el març de 1976: l’Asociación de Víctimas del 3 de Marzo, en el cas de la capital alabesa, i la 6 de Marzo, en memòria de Juan Gabriel. Duia per títol «¿Dónde están los muertos de la Transición? Ni olvido ni perdón, justicia y reparación». L’acte tenia el suport de IU i la CGT de la localitat, s’hi projectà el documental «La revolta permanent» i hi hagué diverses intervencions, entre elles la de José Antonio Giménez.

Una data important en el manteniment de la memòria respecte els fets de març de 1976, és el 16 de novembre de 2013, a Vitòria. Aquell dia i amb la presència dels familiars de Juan Gabriel, es va inaugurar una escultura-recordatori de l’escultor Íñigo Arregui, anomenada Arrazoiaren indarra (La força de la raó), a la plaça 3 de març, al barri de Zaramaga, al mateix indret on tingueren lloc els fets trenta-set anys abans. Al monument es poden veure les imatges de les set víctimes d’aquells dies a Vitòria, Tarragona i Basauri, amb el nom i la data de defunció. En l’acte, es va fer pública la voluntat dels membres de l’Asociación 3 de Marzo – Martxoak 3 Elkartea, impulsors de l’acte, de viatjar a les darreries del mateix mes a l’Argentina, per declarar davant la jutgessa María Servini, amb l’objectiu d’inculpar els responsables d’aquells fets.

En aquest àmbit, tingueren una especial rellevància els actes celebrats a Tarragona els dies 5 i 6 de març de 2016 amb motiu del quarantè aniversari de la mort de Juan Gabriel. Aquests començaren la tarda del dissabte amb un acte a la Cooperativa Obrera Tarraconense. Consistia en una taula rodona en què participaren membres de l’Asociación 3 de Marzo, José Antonio Giménez, en representació dels familiars, un membre del Fòrum de Tarragona per la Memòria Històrica i un historiador. Prèviament es va projectar un documental sobre els fets de Vitòria. L’endemà, l’acte del collectiu Paraules per la Pau que es va celebrar a la plaça de la Font va estar dedicat a reivindicar la memòria de Juan Gabriel. Hi hagué intervencions musicals i dos parlaments, un d’un nebot de la víctima. Tot seguit, arribà la part més emotiva de la commemoració. Els assistents a l’acte marxaren plegats darrere una pancarta que portaven els germans de la víctima, on es podia llegir «Tarragona 1956-1976. Juan Gabriel Rodrigo Knafo. Ni olvido, ni perdón. Justicia y reparación», fins l’indret on caigué mortalment ferit Gabi . S’hi feu una ofrena floral i hi hagué dues intervencions abans de la inauguració d’un petit monument en forma de placa vertical incrustada al terra sobre la vorera, on es pot llegir sota una fotografia, el nom de la víctima i la data dels fets: «T’estroncaren injustament la vida, quan el poble lluitava per la seva llibertat». Al respecte, cal dir que, malauradament, no es va poder complir la voluntat inicial dels familiars de Juan Gabriel, en el sentit de col·locar una placa commemorativa al costat de la porta de l’edifici del carrer Unió, atès que els veïns de l’immoble s’hi negaren. També cal esmentar l’escassa col·laboració del consistori tarragoní en el actes que estem relatant.