David Ballester Muñoz - Vides truncades

los que quedamos en medio de la Rambla, cada vez estábamos más encerrados, unos optamos por recibir los palos y salimos de allí y otros optaron por el enfrentamiento con los grises, aquello se convirtió en una verdadera batalla campal. Se produjeron disparos con bala, algún vehículo vimos con el agujero.

En total les càrregues i els enfrontaments es perllongaren durant unes cinc hores, i la normalitat a la ciutat es va restablir a les nou del vespre. La policia practicà un total de vint detencions, que foren alliberats la mateixa nit del dia 5, després de fer les primeres diligències. La nota policial també parlava de sis efectius contusionats i de diversos vehicles del cos danyats. 109

Una de les nombroses càrregues que tingueren per escenari el centre de la ciutat, sorprengué a Juan Gabriel i al seu cunyat al carrer de l’Hospital, cantonada amb la Rambla Nova. Devien ser vora les vuit de la tarda. En aquest indret es van separar. José Antonio es va dirigir cap la zona vella de la ciutat, on rebé la corresponent dosi de cops de porra quan sortia de l’encerclada Rambla. El seu objectiu era recollir el vehicle per anar a Reus, a veure la seva promesa al domicili de la família Rodrigo. Durant els seus darrers minuts a la zona de conflicte, ja hi havia veus que parlaven d’una víctima mortal. Mai es va poder imaginar de qui es podia tractar. De la seva banda, Juan Gabriel va córrer en direcció a l’actual carrer Unió, llavors Hermanos Landa, i cercà refugi al portal del número 7. Perseguit per dos policies, accedí al terrat, des d’on, poc després, va caure al carrer, i quedà molt mal ferit. Segons un testimoni, recollit per Cambio 16 , «En un instante quedó un charco de más de un litro de sangre», 110que segons alguns testimonis li havia sortit del cap. Molt probablement, la mort li va arribar en el mateix instant del cop. El cos va romandre al voltant d’una hora estès al terra, amb el carrer tallat a la circulació de vehicles i vianants per part d’un dispositiu policial. La versió policial dels fets va fer esment a uns manifestants que llançaven pedres dels terrats contra les forces d’ordre públic, entre ells Juan Gabriel, i que aquest, en ser descobert, intentà fugir saltant a l’edifici del costat, el número 9, «por una pequeña cornisa existente entre las ventanas del cuarto piso, perdiendo el equilibrio y precipitándose al vacío después de chocar en su caída con las líneas de alumbrado eléctrico». Poc després, va ser la policia qui traslladaria el cos de Juan Gabriel a l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla.

Tot aquest cúmul de circumstàncies comporten que, encara avui, en el moment d’escriure aquestes línies, sigui molt difícil oferir una versió versemblant de com van succeir realment els fets, atès que els dos policies que accediren a l’edifici mai van voler ser identificats per les autoritats. El cert és que, en aquell edifici pujaren tres persones, Juan Gabriel i els dos policies, i només en baixaren dues. Com «Muerte oscura» ho qualificaria Cambio 16. 111L’endemà, el Diario Español titulava en portada: «Día violento. Centenares de manifestantes se enfrentaron a la fuerza pública en la Rambla». I ja feia esment al fet que «Uno de ellos (no identificado) resultó gravísimamente herido al caer a la calle, cuando saltaba por las terrazas».

Des d’un punt de vista informatiu, el que seguí a la mort de Juan Gabriel, pot ser considerat com una veritable cerimònia de confusió, la qual cosa no va fer més que augmentar el patiment dels familiars de la víctima. La versió oficial, és a dir, l’única que es va publicar en els diferents mitjans de comunicació, estava plena de fal·làcies, contradiccions i manipulacions, amb una clara voluntat desinformativa. Un fet que no era excepcional en aquests contextos. Un cop traslladat al centre sanitari on, segons la nota oficial, Juan Gabriel havia estat ingressat en una situació d’extrema gravetat, a dos quarts de deu del vespre, els facultatius Ramon Massot i Josep Adserà feren públic un comunicat mèdic, on es diagnosticava un «coma cerebral profund posttraumàtic». La nota de la policia també parlava de «posible fractura de base de cráneo» i «polifracturas en extremidades inferiores». També s’hi va fer esment que havia estat operat i se li havia practicat una arteriografia cerebral. I afegia que, tot i aquestes aquestes atencions, Juan Gabriel havia mort a les tres de la matinada del dia 6, i que una hora més tard, per ordre judicial, el cos havia estat traslladat al dipòsit de cadàvers del cementiri de la ciutat. 112

A més, la premsa insistiria en el fet que el cadàver no fou identificat fins moltes hores després i que un dia més tard dels enfrontaments ningú s’havia interessat pel cadàver, per la qual cosa Justícia i Pau tenia la intenció d’adquirir un nínxol, amb l’objectiu de donar sepultura a la víctima. 113Així el Diario Español de diumenge dia 7, encara parlava d’un cadàver no identificat i respecte al qual ningú s’havia interessat, ni telefònicament, i s’especificava la seva possible edat i els seus trets físics, a fi i efecte d’ajudar a una possible identificació. Igualment aquell dia aparegueren a la premsa unes estranyes notícies respecte al difunt, en un clar intent d’enterbolir la perspectiva dels fets. S’arribà a dir, de forma inversemblant, que la víctima no portava roba interior i que no tenia feina i vivia en una pensió, una altra mentida, fent-hi esment també al fet que havia nascut al Marroc, sense precisar en quines circumstàncies i sense afegir que era de nacionalitat espanyola. 114

L’endemà, encara el mateix rotatiu, insistia que el cadàver no havia pogut ser identificat fins a la matinada del diumenge. Quin fou el veritable motiu d’aquest cúmul de falsedats? Per què es va dir que hi havia ingressat viu?, Per què fou operat si ja era mort? Per què es trigà tant a notificar a la família la seva defunció? Juan Gabriel portava el seu document nacional d’identitat, per la qual cosa la policia va saber des de la mateixa nit del dia 5 de qui es tractava. Però la família no fou informada mitjançant la visita de dos membres del Cos General de Policia fins el vespre de l’endemà, quan aquesta sopava. Atès que Juan Gabriel no vivia al domicili familiar a Reus, sinó a Tarragona, el fet de no tenir notícies seves durant vint-i-quatre hores no era un fet excepcional, raó per la qual no estaven alarmats. A més, el seu cunyat va estar al seu costat fins ben avançada la tarda del dia dels fets. Pel que fa a la sospitosa operació a la qual fou sotmès, només hi ha una possible i crua explicació: s’aprofità el cos per extreure’n alguns òrgans. Si més no, els ulls. La parella de Juan Gabriel treballava a l’hospital i, tot i no ser de servei aquella nit, li van arribar comentaris sobre el cas per part dels companys de treball. I quan, finalment, el pare fou autoritzat, el diumenge dia 7, a veure el cos del seu fill, a la pedra mortuòria del cementiri tarragoní, va poder observar com la víctima tenia les parpelles closes, però també les cavitats oculars buides, «Hijos de puta, le habéis quitado los ojos» cridà el pare en aixecar el llençol que cobria el cos, segons el testimoni del cunyat de la víctima.

El dia 6, la refineria va romandre aturada i al centre de la ciutat hi va haver una petita manifestació de protesta per la mort de Juan Gabriel, en la qual participaren un centenar de persones sense que la policia hi intervingués. L’enterrament i el funeral van tenir lloc el dilluns, dia 8. El primer al migdia, amb la presència d’unes quatre-centes cinquanta persones, la majoria companys de treball del difunt, en un clima de màxima tensió i amb una notable presència policial. L’Assemblea de Catalunya estigué representada per Rafael Nadal, Pedro A. Heras i Leandre Saún. 115A la sortida de l’acte hi hagué enfrontaments verbals entre membres del PSUC, que volien donar l’acte per acabat, i els que tractaven de fer-hi una manifestació. Finalment, una part dels assistents la portaren a terme, sense que la policia hi intervingués. 116El cos fou sepultat en una tomba propietat de l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla. 117La premsa publicà que en el transcurs d’aquesta es feu una recaptació per a sufragar les despeses del nínxol, i que el fèretre anava cobert amb una bandera de l’Assemblea de Catalunya, probablement una senyera, atès que la plataforma unitària de l’antifranquisme català no tenia ensenya pròpia. De tota manera, en les fotografies que hem pogut observar del sepeli, el fèretre no porta cap bandera a sobre. 118Quan el cos va ser introduït en un nínxol discret de la part alta del cementiri, «Docenas de claveles rojos revolotearon […], en señal de una última solidaridad, mientras eran coreados vivas a la clase obrera, a la libertad y, más aisladamente, a la Asamblea de Catalunya». 119En l’edició de 15 de març, Cambio 16 , en una de les seves portades més contundents de la Transició i sota el títol de «Semana tràgica», oferia un primer pla del fèretre que portava les despulles de Juan Gabriel al cementiri, rodejat d’assistents. En acabar l’acte, un centenar de persones es dirigiren en manifestació al centre de la ciutat: baixaren per la Rambla fins el Balcó del Mediterrani on es dispersaren quan hi arribaren diverses dotacions policials fent sonar les sirenes.