David Ballester Muñoz - Vides truncades

Los abajo firmantes profesores y representantes de alumnos de Sabadell (con un alumnado superior al millar), testigos presenciales en su mayoría de los hechos que tuvieron que pasar el pasado jueves día 19 entre las 20 y 22 horas, nos vemos en la obligación moral de expresar nuestra consternación ante el comportamiento de la Brigada Antidisturbios de la Policía Armada. –I després de relatar els fets que provocaren les ferides a David Wilson, insistien– [en] que se tomen las medidas oportunas para que hechos como los de arriba mencionados no vuelvan a producirse. 136

És significatiu que tot aquest ventall d’actuacions repressives per part de la policia entre el 12 i el 19 de febrer, siguin menystingudes pel seu màxim responsable, atès que el governador civil considera que l’actuació policial s’havia desplegat «sin indicentes graves» i sense que s’haguessin produït ferits. Fins i tot arriba a escriure al respecte:

Busqué los heridos en los hospitales de Sabadell, pedí informes exhaustivos a la Jefatura Superior, a la policía municipal. Todo era mentira. Los numerosos heridos estaban en la propaganda de las octavillas, pero nadie me supo dar nombres y apellidos.

A partir del relat –és evident– es pot convenir que Salvador Sánchez Terán practica un veritable exercici de cinisme respecte al que va succeir a Sabadell, o bé fou enganyat per les autoritats policials. I en una darrera referència seva a aquest aspecte, que ben segur que fa esment a David Wilson, afegiria que «Parece que sólo se encontró una persona contusionada por un pelotazo de goma, o al caerse como consecuencia del mismo –y, por supuesto, no grave–». 137Un aspecte estrany en el seu relat és l’afirmació que no va ordenar «tomar la ciudad por varias compañías de la Policía Nacional [en realitat es tractava de la Policia Armada, la que esmenta la primera autoritat provincial no seria creada fins vora tres anys després]», atès que el desplegament policial havia estat ampli i contundennt. I el governador, fins i tot posa en el seu mèrit el fet d’haver evitat morts en prendre aquesta decisió que es contradiu amb la realitat. Si ho hagués fet –afegeix– «el número de muertos hubiera sido superior a los que una semana después se producirían en Vitoria. Sabadell se hubiera convertido en el símbolo de la represión y la muerte de trabajadores durante la transición a la democràcia». 138

Tornem, però, a qui centra la nostra atenció, David Wilson. Tot i que la mobilització sabadellenca disposa de rigorosos estudis, la seva vessant més negra, la mort d’un ciutadà com a conseqüència de la intervenció policial, és un episodi del qual s’ha escrit poc i no en totes les obres, i resta completament obviat en els treballs fora de l’àmbit sabadellenc. I quan es fa referència a la mort de David Wilson, només es fa esment que es va produir temps després d’haver estat ferit, i com a conseqüència d’aquells fets, sense concretar cap data. 139Antoni Farrés, assenyalava sobre això que «Va tenir commoció o un vessament cerebral i al cap de molts mesos va morir com a conseqüència de la càrrega». 140

Després dels fets del dia 19, la ciutat, en un clima d’indignació per l’actuació policial, no recuperà el ritme normal, i tot va culminar amb l’inici de la vaga general dilluns 23. Començava «La setmana més llarga de Sabadell». Aquell mateix dia, es produïren de nou forts enfrontaments amb la policia, en un context de paralització total de la vida ciutadana. L’endemà eren uns quaranta mil treballadors els que eren de vaga. Dimecres, mentre s’estenia la vaga a altres indrets de la comarca, hi hagué una assemblea al pavelló d’esports, on s’aplegaren, segons el Diari de Barcelona de l’endemà, uns vuit mil treballadors. Segons el governador civil, aquesta fou la jornada de máxima tensió: «El teléfono rojo del Gobierno Civil iba dándome cada vez noticias más alarmantes del clima laboral y de la presencia de masas en las calles». El ministre Fraga l’apressava sol·licitant-li informacions des de Madrid, a la vegada que l’alcalde Barrull demanava que no es produissin enfrontaments, atès que la situació era molt greu, i una comissió d’empresaris amb qui es va estrevistar al capvespre, li va sol·licitar que la policia no intervingués «para no provocar una catástrofe ciutadana». 141

La vaga va culminar amb una magna assemblea a les pistes d’atletisme el dijous dia 26, amb la presència d’unes vint-i-cinc mil persones, el veritable zenit de la protesta. Segons el governador civil, en aquells dies, la ciutat

estuvo prácticamente tomada por las fuerzas sindicales, con la eficaz y violentísima colaboración de la extrema izquierda. Nadie se movió durante dos días. La ciudad quedó totalmente paralizada: ni empresas, ni bares, ni comercios, ni autobuses, ni recogida de basuras. El 26 por la mañana los testigos presenciales sólo tenían una palabra para definir el aspecto de la ciudad: desolación,

un anàlisi que es veu limitat per la seva incapacitat de copsar el veritable abast de la mobilització ciutadana, que segons Salvador Sánchez-Terán, només era atribuïble al fet que «Los piquetes, amenazando com barras y cadenas, cerraron todas las actividades». 142En el decurs de l’esmentada assemblea a les pistes d’atletisme, que es va perllongar durant sis hores, es guardà un minut de silenci, com a mostra de dol i respecte per la mort a Elda del jove Teófilo del Valle, durant una manifestació i com a resultat d’un nou excés policial. 143I també es produí, probablement, el moment més emotiu d’aquestes jornades, quan aparegueren sobre l’improvisat escenari un grup de detinguts, que acabaven de ser alliberar (la majoria dels altres, obtingueren la llibertat l’1 de març, i els dos darrers el 7 d’abril). Però no tenim constància que en cap moment de les nombroses assemblees d’aquells dies s’esmentés la situació en què es trobava Wilson i les seves ferides. Començava el camí cap a l’oblit. En aquest sentit, va jugar a favor d’aquesta circumstància el fet que no fos un participant a la manifestació i que no milités en cap organització clandestina, política o sindical. El fet és que ningú el va reivindicar com a víctima de la repressió policial. Però ho fou. I pagà el preu més alt.

Així doncs, el cas de David Wilson està completament absent de qualsevol relat general de la Transició a Catalunya, i, igualment, de les relacions de víctimes de la violència policial d’aquest període. Amb posterioritat, alguns dels protagonistes dels fets sí que se’n recordaren de l’existència, amb una certa «mala consciència» per haver condemnat Wilson a l’oblit. Així, per exemple, recordava aquests esdeveniments de 1976 l’advocat laboralista Antoni Farrés, que, tres anys després, va ser el primer alcalde democràtic de la ciutat encapçalant la llista del PSUC:

Hi va haver un mort! Lo que passa que no es va arribar a sapiguer pròpiament dit això! […] un professor de la FIAC. Va morir finalment! Va durar mesos, no sé quantos, va treure el cap per la finestra i li va enganxar una bola, eh, que va provocar una commoció cerebral o un derrame, el que sigui i que al cap de molts mesos, estava en el segon o tercer pis fent classes […] van actuar a lo bèstia! 144

En la mateixa línia, també ratifica els fets Francisco Morales, militant del PSUC i de CCOO i membre de la Comisión Inter-ramos durant la vaga, del qual reproduïm textualment el seu testimoni:

Sí, aquí hubo un muerto y es casual de que ese muerto se ha quedado, incluso por la misma familia que ahora en estos casos, en estos momentos he visto un hecho bastante feo. Los hijos viven aquí, la mujer vive aquí y aquel era un africano que estaba dando en el centro de Sabadell clases de inglés. Estaba en un tercer piso y en una de las manifestaciones tiraron, porque todo el que se asomó por la ventana le tiraban, pues se asomó el profesor al oir la esa, y algunos de los niños, algún niño le metieron los vidrios en el estómago al disparar con las pelotas famosas de goma, y al profesor le reventaron así la boca y tal, y como consecuencia de aquello murió. Pero se quedó, se quedó aquello parado y no se hubo ninguna reivindicación, ninguna cosa. No sé si fue falta nuestra, si porque la familia silenció el hecho, ya digo viven aquí los hijos están en el mismo barrio, la mujer también, y tal. 145