David Ballester Muñoz - Vides truncades

Com a resultat de la convocatòria dels actes del primer cap de setmana de març de 2016, diversos mitjans, sobretot locals 122i digitals, 123es feren ressò de la lluita de familiars i amics per aclarir per via judicial els fets del 1976. El colofó d’aquests actes fou l’aprovació en el ple del consistori tarragoní de 18 de març d’una moció al respecte, presentada per ERC, CUP i IC-V. Una iniciativa pionera en l’àmbit dels municipis catalans i que fou presentada públicament el dia 16. Al conjunt de l’Estat només s’havien impulsat actuacions d’aquest tipus a Pamplona, Saragossa i Rivas Vaciamadrid, a les quals s’afegiria Vitòria el mateix dia que ho feia la capital tarragonina. El document fou presentat públicament durant un acte, en el qual prengueren la paraula representants del Fòrum de Tarragona per la Memòria, la Plataforma Tarragona Patrimoni de la Pau i José Antonio Giménez, en representació dels familiars de Juan Gabriel, al costat de Carlos Slepoy, un dels advocats que va presentar el 2010 a Buenos Aires la querella contra els crims de la dictadura.

La moció-querella presentada al ple municipal fou àmpliament aprovada, només amb els vots en contra del PP i UDC, i cronològicament abraçava des de la guerra civil fins la mort de Juan Gabriel. En el contingut es podia llegir que la intenció era que

l’Ajuntament de Tarragona interposi una querella criminal davant els Jutjats d’Instrucció de Tarragona per tal que per part d’aquests s’investiguin els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista que van afectar els veïns i veïnes d’aquest Ajuntament, es determinin les circumstàncies en què van ser perpetrats, qui van ser els seus responsables directes i mediats i, en el seu cas, es procedeixi a la seva imputació, processament, judici i condemna i s’acorda iniciar, en col·laboració amb els grups de memòria històrica i tots els grups, entitats o ciutadans en general que s’hi vulguin sumar, els treballs per a la seva preparació consistents, bàsicament, en la consolidació del relat de fets a través d’aconseguir testimonis i qualsevol altre tipus de documentació. 124

El document estava acompanyat d’una relació, que es considerava provisional, de seixanta-dos tarragonins executats en l’esmentat període i d’onze més, morts a la presó.

No sabem quina serà l’evolució d’aquesta iniciativa. El que sí que es pot assegurar és que els familiars i amics de Juan Gabriel no deixaran de perseguir la veritat d’uns fets, llunyans, només en el temps.

L’OBLIDADA VÍCTIMA DE LA VAGA DE SABADELL. DAVID WILSON

Un dels episodis més emblemàtics de la Transició a Catalunya fou, sense cap mena de dubte, el procés de mobilitzacions que culminà amb la vaga general que tingué lloc a Sabadell, entre el 23 i el 26 de febrer de 1976. Segons el governador civil del moment, fou «la situación más grave y difícil de toda la transición en Cataluña». 125Aquests fets, sorgiren en el clima d’oposició existent en amplis sectors de la ciutadania contra la gestió de l’alcalde Josep Burrull. Aquesta situació s’amplià i entrelligà amb les mobilitzacions polítiques per l’amnistia i les llibertats del moment i, sobretot, amb una creixent conflictivitat laboral en diversos sectors, producte del contundent impacte de la crisi econòmica a la ciutat. Les protestes i manifestacions que tot això motivà tingueren com a resposta una brutal repressió policial, que acabà essent el detonant per l’ampliació de la mobilització, i que aquesta acabés esdevenint una vaga general.

Hi havia un context de mobilitzacions que des de feia algunes setmanes s’arrossegaven: el 12 de febrer ja en va haver-hi una del sector de l’ensenyament, amb la participació de professors, mestres, pares i alumnes, i que fou reprimida amb una contundent actuació policial per part de membres de la 10 Companyia de la Reserva General, que es desplegà amb disset jeeps i tres autobusos. 126Xavier Vinader parlà de «Llenya a tort i a dret». L’endemà, la situació encara s’agreujà més quan els antiavalots carregaren contra una manifestació, també del ram de l’ensenyament, amb una important presència infantil i en el decurs de la qual alguns dels infants caigueren lesionats. Seguint amb Vinader, fou una mostra de «Brutalitat policial contra els més petits». Xavier Domènech valora aquest episodi, com «el detonador» de tot el que vindria després. 127Els dies següents es produïren nombroses assemblees en diversos àmbits, mentre que el ram de l’edificació es declarava en vaga, i la Coordinadora Local de CCOO convocava una vaga per al dia 19.

Aquell dia, al vespre, una manifestació d’unes sis mil persones que recorria el centre de la ciutat fou violentament dissolta per la policia a partir d’un quart de deu del vespre. Fou «La batalla del passeig Manresa» de la qual ens parla l’esmentat periodista, sabadellenc i testimoni dels fets. Hi hagué no menys de tres desenes de ferits, alguns de gravetat, com el secretari del jurat d’empresa d’Unidad Hermética, Manuel Rodríguez Arcos, que va rebre l’impacte d’una bala de goma, disparada a curta distància per un policia que clavà el genoll a terra en el moment de prémer el gallet. Més tard, una bala ferí un infant. I enmig de la batalla es van produir els fets que van ferir David Wilson, un professor d’anglès de color, de 37 anys, veí de Terrassa 128i que treballava a l’Acadèmia FIAC (Francés / Inglés / Alemán / Catalán), ubicada a la cantonada de la Via Massagué i el carrer de les Valls, amb una entrada al carrer Fortuny. Tant els fets concrets sobre com i quan va ser ferit, així com l’evolució posterior del cas sempre han estat confosos, tal com veurem en aquest relat. Respecte al primer dels moments, només disposem del testimoni directe de la llavors adolescent Laura Santamaria. En sortir del col·legi i dirigir-se a prendre l’autobús, davant de les dimensions dels enfrontaments es va refugiar a l’immoble on hi havia l’acadèmia i va accedir al segon pis on aquella s’ubicava. 129Enmig d’un ambient de gran tensió i confusió entre alumnes i professors, Laura es va trobar, al costat d’un grapat de nois i noies, que observaven des d’una finestra els violents fets que ocorrien al carrer. Llavors va aparèixer David Wilson i els va apartar de les finestres, tot seguit va baixar les persianes i els conduí a un vestíbul sense finestres per tal d’allunyar-los del perill. Fou llavors, seguint amb el mateix testimoni, quan des d’una altra habitació contígua es va escoltar un crit d’«assassins». Wilson es va adreçar a aquella cambra, probablement també amb la intenció de baixar les persianes i apartar els alumnes, però llavors es va poder escoltar un fort soroll, seguit de crits. David Wilson havia rebut l’impacte d’una bala de goma a la cara. Enmig de la confusió, els adolescents del vestíbul foren evacuats per altres professors. La contusió li provocà unes lesions que es complicaren i, finalment, acabaren amb la seva vida uns mesos més tard. 130

Ferit, fou traslladat a la clínica Santa Fe, on ingressà a les 21:05 hores. Allí s’atengué, com a mínim, a uns altres quatre ferits de la intervenció policial. 131Al centre mèdic li diagnosticaren «una herida contusa en labio superior e inferior, contusión craneal recuperada, de pronóstico GRAVE, por agresión de Policía Armada en Sabadell [en majúscules a l’original]», situació per la que romangué ingressat per guarir les ferides. 132L’endemà dels fets, a les 16:30 hores es va produir una concentració davant de la clínica d’unes dues-centes persones, per donar suport als ferits que encara continuaven ingressats. 133I el dia 21, el rotatiu Sabadell informava que Wilson encara era ingressat, i tres dies després afegia que havia estat donat d’alta el dia 23. 134Un mes més tard, el 22 de març, i probablement com un acte de desgreuge, David Wilson fou rebut a l’Ajuntament pels tinents d’alcalde Sanmiquel i Brunet i el regidor de Cultura i Esports Canet. 135La setmana següent, els companys de treball de l’acadèmia d’idiomes van adreçar una carta a l’alcalde Burrull, de denúncia i protesta pels fets del dia 19, en els següents termes: