David Ballester Muñoz - Vides truncades

Mentre es feia el consell, des de diverses instàncies arribaren escrits al capità general Salvador Banyuls, amb la intenció tant de protestar per la intervenció policial en el conflicte de la Tèrmica, com la de reivindicar la jurisdicció ordinària pels conflictes laborals. Igualment, es demanava que, com a màxima autoritat militar, no confirmés la sentència. Però aquestes iniciatives van fracassar. L’endemà d’haver finalitzat el judici, es va fer pública la sentència que condemnava Pérez Ezquerra a quatre anys de presó i als altres tres, a un any de presó a cada un, «como autores de un delito de insulto a Fuerza Armada». 93Pocs dies després de fer-se pública la sentència, la CIOSL va presentar una queixa al director general de l’OIT contra la decisió judicial i les condemnes subsegüents. 94

Però aquí no acabaven els problemes de Manuel Pérez Ezquerra amb la justícia. Uns mesos més tard hauria de tornar a seure, per tres cops, a la banqueta dels acusats del TOP, en dues d’elles per fets relacionats amb la Tèrmica. Així, 6 d’abril va ser jutjat de nou, davant del Jutjat d’Ordre Públic número 1. 95En aquesta ocasió era acusat d’un delicte de propaganda il·legal, atès que en el registre practicat el 27 d’abril en el seu armari a l’empresa on treballava, es van localitzar dues dotzenes d’exemplars de la publicació clandestina de CCOO, Lluita Obrera . Però en aquesta ocasió l’acusat va ser absolt, en no poder-se vincular les publicacions amb la seva persona –ja feia més de vint dies que no feia acte de presència a l’empresa– en el moment de fer-se el registre. Una argúcia de l’advocat Solé Barberà que, en aquesta ocasió, va donar bon resultat. Quatre dies després va haver de fer front a un nou judici, davant del mateix tribunal, sempre sota la presidència de l’inefable José Francisco Mateu Cánoves. 96Ara se l’acusava d’un delicte d’associació il·lícita, com a membre del PSUC, partit que tenia com a «primordial objeto la destrucción de la organización política, social, económica y jurídica del Estado, propugnando para conseguirlo, el empleo de medios no pacíficos». Acabat el judici, la condemna resultant van ser quatre anys i dos mesos de presó. El tercer judici es va veure el 2 de maig, en aquesta ocasió davant del Jutjat número 2, i amb la companyia com a acusat de Francisco Muñoz Morilla. Pérez Ezquerra hi era acusat d’associació il·lícita i de desordres públics, relacionats amb els fets del 3 d’abril. Sobre Muñoz només requeia aquesta darrera acusació. Però la fiscalia va aplicar el principi de non bis in idem , és a dir, la prohibició d’una doble condemna per un mateix fet, per la qual cosa ambdós acusats foren absolts.

Tal com encertadament indiquen Emili Ferrando i Juan Rico a l’estudi introductori de l’esmentat treball d’homenatge a la lluita de la Tèrmica i a Manuel Fernández,

La vaga de la Tèrmica va ser una de les moltes lluites que el moviment obrer i la classe obrera van protagonitzar per tot el territori espanyol i català al final del franquisme, però el gran ressò que va obtenir en la premsa, l’àmplia protesta obrera que va desfermar i la solidaritat despertada en sectors ciutadans, eclesials, estudiantils, polítics i intel·lectuals ens indiquen la magnitud d’aquest esdeveniment, sens dubte un dels més importants de l’època. El que estava en joc no era solament la solidaritat amb el company assassinat, Manuel Fernández Márquez, sinó la lluita per la plataforma reivindicativa en defensa de la qual havia mort ell i també la conquesta de les llibertats sindicals i polítiques que tota la lluita obrera portava annexa en aquell temps. En la vaga es van viure moments de forta unitat obrera i ciutadana, de conscienciació, de solidaritat i de lluita per aconseguir unes condicions de treball i de vida més dignes per als treballadors. Va ser una lluita per la vida, per la dignitat obrera, pel reconeixement de l’organització obrera i dels drets dels treballadors. I, com era habitual en el franquisme (i també després del franquisme), els que més es movien pagaven ben car el seu atreviment de plantar cara al sistema i lluitar contra l’opressió que patien. 97

Dins de l’amnèsic mar de l’oblit en què van caure els protagonistes de la lluita per la democràcia i les seves víctimes, podem dir que Manuel Fernández encara va rebre un primer reconeixement en una data no excessivament allunyada de la seva mort, que contrasta amb altres que patiren la mateixa circumstància. L’acte tingué lloc a Sant Adrià de Besòs, poc després de les primeres eleccions municipals democràtiques. Durant un ple extraordinari, el 27 d’abril de 1979, el consistori d’esquerres sorgit dels comicis i encapçalat pel socialista Josep Vilanova i Vila, va aprovar el canvi de nom de diversos carrers del municipi, entre ells el de l’anomenat Capitán General de la Armada Carrero Blanco, que va passar a anomenar-se carrer deManuel Fernández Márquez, al barri de la Mina. 98Més de deu anys després, l’Ajuntament de Badalona també li va retre el mateix homenatge, en donar el seu nom a un carrer del barri de la Mora, concretament el 24 d’abril de 1991. 99

Entrats en el nou segle i coincidint amb el trentè aniversari dels fets de la Tèrmica, es van portar a terme un seguit d’actes de recuperació de la memòria històrica. 100CCOO edità el treball esmentat a l’inici d’aquest capítol 101i una escola d’adults va rebre el seu nom. 102El 27 de gener de 2013, vora el quarantè aniversari de la seva mort, Manuel Fernández fou objecte d’un homenatge a la plaça de la Vila de la ciutat on era veí, Santa Coloma de Gramenet. El marc on es desenvolupà fou l’acte antifeixista que cada any es fa el dia en què les tropes franquistes entraren a la població, organitzat per la Comissió Antifeixista 27 de Gener de la localitat. 103

VITÒRIA A TARRAGONA. JUAN GABRIEL RODRIGO KNAFO

El 3 de març de 1976 va tenir lloc un dels episodis més tràgics i sagnants de tota la Transició. A Vitòria, la policia va fer «una massacre», que va ocasionar cinc morts i desenes de ferits de bala. 104Una onada d’indignació s’estengué per tot arreu i durant els dies següents proliferaren les manifestacions al crit de «Vitoria, hermano, nosotros no olvidamos». En el decurs d’aquestes mobilitzacions tres persones més van perdre la vida, dues a l’Estat espanyol, a Tarragona i Basauri, i una tercera, accidentalment, a Roma.

Com a conseqüència d’aquestes manifestacions de protesta, a la capital tarragonina trobaria la mort un jove de 19 anys, Juan Gabriel Rodrigo Knafo, Gabi per als familiars i amics. 105Vuit dies després del luctuós succés, hauria complert 20 anys. Era un jove sense cap militància política, que participà a la manifestació que massivament seguiren els treballadors de l’empresa Duro Felguera, on treballava, i que llavors construïa la refineria ENPETROL (avui Repsol). Era fill d’un represaliat polític, Vicente Rodrigo Losa, natural de Cifuentes (Guadalajara). Aquest lluità durant la guerra civil en el bàndol republicà, i fou fet presoner durant la batalla de l’Ebre, als voltants de Móra d’Ebre. Empresonat a Tarragona, fou condemnat a mort, però pogué fer-se escàpol. Aconseguí exiliar-se a França, on una empresa li oferí treball d’electricista, el seu ofici, al Marroc. Allà conegué qui acabaria esdevenint la seva esposa, Alicia Knafo Atias, 106d’origen sefardí, per formar una família que tingué cinc fills, del quals Juan Gabriel seria el penúltim. Aquest va néixer a Meknès, encara que sempre va gaudir de la nacionalitat espanyola.

3.Juan Gabriel Rodrigo Knafo, va perdre la vida a Tarragona als 19 anys mentre participava el 5 de març de 1976 en una manifestació en protesta pels fets de Vitòria que havien tingut lloc dos dies abans. Perseguit per dos policies armats, va accedir al terrat d’un immoble de l’actual carrer Unió, vora la Rambla. Poca estona després es precipitava al carrer, morint com a resultat de l’impacte.