David Ballester Muñoz - Vides truncades

a los allí reunidos que debería permanecer en paro sin preocupación alguna, ya que al día siguiente llegaría dinero suficiente para atender a los trabajadores más necesitados, ya que se estaba recaudando dinero por las fábricas de Cataluña, en concepto de ayuda, de cuya recaudación se estaba encargando las Comisiones Obreras. 85

Durant aquells dies, i molts més, la presència i la pressió policial al centre de treball fou constant. La Guàrdia Civil i els membres de la BPS escorcollaven les bosses dels treballadors, vigilaven les entrades i establien perímetres de seguretat a la zona. Poc després, el dia 11, com a resposta a l’actitud dels treballadors, COPISA feia públic un nou tancament de cinc dies, amb les corresponents sancions de sou i feina per a la plantilla. De forma paral·lela, la relació d’acomiadats es va ampliar, amb trenta-nou casos més. A més, uns altres cinquanta-cinc treballadors abandonarien voluntàriament el lloc de treball, cansats de les pressions empresarials i policials. Malgrat aquesta repressió, les mobilitzacions no es van aturar, mentre es tornava paulatinament a la feina, treballant a ritme lent i sovintejant els petits actes de sabotatge.

La caixa de solidaritat que els vaguistes organitzaren arribà a recaptar més de 600.000 pessetes, 86tant per ajudar a la vídua com als acomiadats, i als empresonats. A l’estiu s’assoliran xifres que vorejaren el milió de pessetes. Una xifra important, però del tot insuficient per fer front a les nombroses despeses que les conseqüències del conflicte generava. De forma gradual, la pressió, les represàlies i les coaccions van fer efecte en els treballadors, i la desmoralització va començar a fer acte de presència. De tota manera, al llarg dels dos anys següents i al voltant de la negociació del conveni, va tornar a haver-hi moviments vaguístics a la Tèrmica.

En aquest context, durant la jornada del Primer de Maig, la lluita que s’havia portat a terme i la mort de Manuel Fernández van ser-hi molt presents. L’assembla de la Tèrmica va llançar en aquestes dates una octaveta, en la qual es feia un paral·lelisme entre la lluita dels «màrtirs de Chicago» del 1886 i la que s’havia dut a terme feia uns mesos a Sant Adrià de Besòs. En el seu contingut es podia llegir:

En Térmica, por las mismas exigencias, jornada de ocho horas y unas mejoras salariales, han asesinado, han herido, despedido, sancionado, etc.[,] para dividirnos. Lo han conseguido pero solo en parte porque nuestra lucha no ha terminado y lo estamos demostrando estos días con todas las acciones que estamos llevando a cabo, a pesar de la represión que sufrimos dentro y fuera de la Térmica por parte de la empresa y de los encargados y del capitalismo en general. 87

I acabava reclamant una especial mobilització al voltant d’aquesta data, per explicar el significat de la jornada i la mort del company, i es tancava l’escrit amb un «¡NO A LAS HORAS EXTRAS! ¡VIVA EL PRIMERO DE MAYO! ¡VIVA LA CLASE TRABAJADORA!» [en majúscules a l’original]. 88

Els esdeveniments de la Tèrmica van servir de revulsiu al moviment obrer del sector de la construcció i, a partir de llavors, els conflictes s’hi van multiplicar. En els mesos posteriors, van haver-hi mobilitzacions a l’empresa Sala i Amat de Terrassa com a conseqüència d’un acomiadament; a Ribas y Pradell, per imposar el dret a elegir uns enllaços i jurats representatius, i a les obres del barri de la Mina, a Carmona y Miret (Barcelona), Folguera (Mataró) i Ecisa i Sedosa (Terrassa). Igualment, el conflicte de la Tèrmica esdevindrà un factor de pressió en les negociacions que estaven a punt de començar, per aprovar el nou conveni laboral del ram de la construcció.

Finalment, el 17 de maig, es va veure el conflicte a la Magistratura del Treball, i es va aconseguir una resolució favorable als interessos dels treballadors. Durant la vista, la policia va detenir Manuel Pérez Ezquerra, que era considerat per les autoritats com un dels principals agitadors durant el conflicte. 89En un informe policial de 10 d’agost, es deia d’ell que havia estat «el principal instigador, destacándose por su gran habilidad para mover a las masas, arrogándose el papel de líder y cabecilla, cumpliendo siempre fielmente las consignas del Partido Comunista». Segons la versió policial, la Sexta Brigada Regional de Investigación Social va organitzar un operatiu per al judici, «ante la eventualidad de una alteración de Orden Público, los funcionarios de servicio se apercibieron de la presencia de Manuel Pérez Ezquerra, procediendo a su detención».

Poc després, el 3 de juliol, Pérez Ezquerra i Francisco Muñoz Morilla eren processats pel Jutjat d’Ordre Públic número 2 de Madrid, mitjançant un procediment d’urgència. 90S’acusava el primer de militar des del 1967 en el PCE i, amb posterioritat, en el PSUC, d’actuar en l’àmbit laboral en CCOO, i «empleando consignas de los mismos incitó al paro laboral del 3 de abril», conjuntament amb el seu company de processament, «lo que dio lugar a que la masa de trabajadores a los que se dirigían apedrease a un tren que por aquel lugar circulaba». Aquests fets, segons el magistrat Diego Córdoba García, implicaven uns delictes d’associació il·lícita i desordres públics, raó per la qual el jutge ordenà l’ingrés en presó provisional de Pérez Ezquerra, ordre que es compliria a la presó Model de Barcelona, i la llibertat provisional sense fiança de Muñoz Morilla, que l’obligaren a presentar-se els dies 1 i 15 de cada mes als jutjats de Badalona, on residia.

El consell de guerra tingué lloc al Govern Militar de Barcelona el 7 de febrer de 1974. 91En l’informe de la fiscalia militar, fet públic el 8 de gener, es considerava Pérez Ezquerra com una persona de «mala conducta», i se l’acusava d’haver arengat les masses el 3 d’abril, a més de tenir una actitud «de dirigente y agitador». També se’l feia responsable d’haver llançat pedres a la policia, a l’igual que als altres tres encausats, Lozano, Moreno 92i Farrero. En conseqüència, se sol·licitaven penes de cinc anys i un dia de presó per Pérez Ezquerra, i de dos anys per a la resta d’acusats. Els advocats encarregats de la defensa foren Lluís Salvadores, Josep Solé Barberà, Albert Fina i Montserrat Avilés, els quals en sol·licitaren l’absolució per manca de proves. Pérez Ezquerra afirmà davant del tribunal que el dia dels fets havia intentat negociar pacíficament amb la policia, amb l’objectiu de poder accedir al recinte, sense emprar mètodes violents, i Farrero Rodés es manifestà en el sentit de no haver observat a cap dels seus companys acusats llançar pedres contra la policia. Aquesta circumstància, però fou negada per un testimoni del fiscal, un inspector de la BPS que afirmà haver vist Pérez Ezquerra instigant els treballadors perquè accediren al recinte, malgrat l’oposició de la policia. Els altres dos testimonis presentats, dos sergents de la Policia Armada, no el reconegueren llançant pedres. Els testimonis de la defensa, òbviament, afirmaren no haver vist a cap dels acusats agredint la policia o en una participació activa en els fets. Els advocats defensors empraren en les seves argumentacions referències al context laboral del moment, la qual cosa motivà que l’advocat Salvadores fos apercebut en tres ocasions pel president del Tribunal, fins que finalment li fou retirada la paraula. El darrer episodi de fricció a la sala entre uns i altres, tingué lloc quan el president va donar la paraula als acusats per tancar el judici, que s’havia perllongat vora deu hores. Pérez Ezquerra va intentar emprar el seu torn per posar de manifest les limitacions que tenien els treballadors per defensar els seus drets, circumstància que motivà que el president li retirés l’ús de la paraula, donés el consell per finalitzat i es retirés a deliberar.