David Ballester Muñoz - Vides truncades

A aquest episodi el va seguir una estona de tensa calma. Entre vuit i dotze minuts. Més treballadors continuaren afegint-se a la concentració, al temps que el brigada sol·licitava reforços. Llavors els obrers més abrandats, majoritàriament els més joves, van començar a insistir en la necessitat d’entrar tots junts al centre de treball, tot i el cordó policial que els ho impedia. Atès que aquests «son pocos y que pasarían por encima de sus cadáveres», seguint la versió d’un dels policies presents, començaren a agafar pedres. Un testimoni va observar «Que antes que empezara el lanzamiento de piedras, […] algunos de los obreros de más edad pegaban con la mano a algunos más jóvenes que estaban recogiendo piedras». Tot seguit, els treballadors van travessar de nou les vies i es van encaminar cap a les portes de la Tèrmica, on, uns vint metres abans, les unitats policials s’havien desplegat en dues rengleres. Uns emissaris es van dirigir al cordó policial, i van parlar amb un sergent. Segons aquest, insistiren en la voluntat d’entrar tots plegats al recinte per a poder cobrar, i a més els indicaren que «se abstuvieran de tocar a alguno de los obreros». Els sotsoficial va contestar que la policia estava complint ordres, i que el seu objectiu era que qui volgués cobrar individualment, ho pogués fer, «debiendo el resto no hacer caso a los activistas que les llevarán por el camino del mal».

En aquest moment la situació va esdevenir encara més tensa, «la masa se exaltó profiriendo gritos de protesta», i la policia va fer diverses càrregues emprant les defenses, després que el brigada que comandava el desplegament, donés els «toques reglamentarios». Llavors va començar la violència a gran escala. Tots els policies van ser unànimes en el seu relat –molt homogeni per altra banda–, en afirmar que la seva actuació s’havia iniciat quan els obrers els hi llançaren les primeres pedres, ferros i altres objectes contundents. Ara bé, el testimoni de l’encarregat d’un taller proper, difereix notablement en la cronologia dels fets. Segons el seu testimoni, la policia va carregar després del frustrat diàleg, i obligà els treballadors a passar un altre cop a l’altra banda de la via, i degué ser en aquest moment, i no abans, quan començà el llançament de tot tipus d’objectes, especialment pedres, a la policia. A continuació, aquests, que es trobaven en un terreny desfavorable per defensar-se, van optar per retrocedir fins l’esplanada de davant les instal·lacions, i van aprofitar per protegir-se de l’allau de pedres que els hi queia a sobre en unes caixes d’embalatge i material divers, que hi havia arrenglerat a vora via. L’escenari s’havia convertit en una veritable batalla campal. En el decurs d’aquesta, els treballadors guanyaven a poc a poc terreny en el camí cap a les instal·lacions de la central, i arribaren a una distància ben pròxima de la policia. Alguns del testimonis indicaren que només hi havia tres o quatre metres. Davant d’aquesta situació, el cap de l’escamot va ordenar treure les pistoles i fer trets a l’aire, «con el fin de controlar a la masa». Un policia afirmà haver escoltat que un treballador indicava que les bales eren de fogueig i un vigilant va dir que havia escoltat un «a por ellos», per part del treballadors. Aquest fou el moment de màxima intensitat, que hauria de durar entre cinc i vuit minuts. Tots els policies declararien en les compareixences que els trets foren a l’aire, sense cap matís. Però un altre cop l’esmentat testimoni hi fa llum en incorporar-hi una variable que cap altre testimoni havia esmentat. Aquest va declarar:

A pesar de los disparos la masa, que daba la impresión de estar obcecada, siguió avanzando hasta llegar a las cajas, momento en el que pudo observar el declarante que los brazos de los Policías Armadas bajaban hasta unos 45 grados para efectuar los disparos con una inclinación menor al objeto de intimidar totalmente a la masa, pero nunca pudo observar a ningún Policía disparar con el brazo en posición horizontal dirigiendo los disparos contra la masa.

Fou llavors quan es van produir les conseqüències més greus. Després d’aquest episodi, sobre el terra quedaren dos cossos inermes. Es tractava de Manuel Fernández Márquez i Serafín Villegas. 56

Els relats dels treballadors feren referència a la presència i intervenció de policies a cavall, però en cap relat fet pels mateixos policies que es desplegaren en l’operatiu ni dels testimonis civils, es fa esment a l’actuació d’aquests tipus d’unitats. Un d’aquells testimonis va afirmar que «Había policías a caballo por todas partes, los obreros de la térmica corrían despavoridos delante de los grises, en dirección contraria a la fábrica». 57També s’apuntà la possibilitat que el tret que ferí mortalment Fernández Márquez, provingués d’un policia a cavall. Després dels trets, segons els policies, «la actitud de la masa fue normalizándose y retirándose del lugar de actuación». El pas d’un altre tren en sentit nord, va ajudar a separar els uns dels altres. Encara que alguns seguien llançant pedres per sobre el comboi. La policia es va retirar a les portes de la fàbrica, i els treballadors s’encaminaren cap a la llavors conenguda com l’avinguda de la Victoria, avui de la Platja.

Després, la versió oficial justificaria l’ús d’armes de foc pel fet que la policia s’havia vist desbordada durant els enfrontaments. S’argumentà que la desproporció entre treballadors i policies havia estat abismal i que, per preservar la seva pròpia seguretat, els agents havien hagut d’emprar les armes de foc. Fet i fet, una mostra més del tarannà repressiu del règim i dels seus tentacles policials, a la vegada que una manifestació clara de la incapacitat de la policia franquista per gestionar els conflictes d’ordre públic, amb un mínim de garanties. La nota informativa del govern civil respecte d’aquests fets acusà els treballadors d’haver llançat pedres sobre dos trens que passaren per les properes línies ferroviàries i, seguint amb el seu relat dels esdeveniments diu:

Posteriormente se dirigieron hacia las fuerzas de orden público, a quienes agredieron violentamente, llegándose a una situación límite. Obligando a que dichas fuerzas hicieran varios disparos al aire con el fin de evitar el enfrentamiento, sin que, aun así, se consiguiera, por lo que se vieron precisadas a repeler la agresión. 58

Com a resultat de la refrega, la policia també va veure com nou dels seus efectius necessitaren atenció mèdica, que en una primera instància li arribà de la pròpia farmaciola de l’empresa. Així, les pedrades i els cops feriren de diversa consideració dos sergents, tres caporals i quatre policies, que en total els feu romandre 133 dies de baixa. 59L’auditor militar que es va fer càrrec del processament dels detinguts durant la jornada, en les seves diligències prèvies de 16 d’abril, també va fer esment a «la presunta responsabilidad de los componentes de la Policía Armada», en els dos ferits per l’impacte d’una bala. Però no s’ha pogut localitzar cap informe o document que avali que es fes una investigació al respecte. 60

Un primer ferit de bala fou Serafín Villegas Gómez, de 25 anys, que va rebre un impacte que li entrà per l’esquena, per sota de l’espatlla dreta, i que presentava a més una fractura a les costelles, que requeriria una posterior intervenció quirúrgica. El segon, amb una ferida mortal, fou Manuel Fernández Márquez, que va rebre un tret al cap, disparat des d’una distància de vint metres. Concretament, l’impacte entrà a la templa, amb una trajectòria de dalt a baix, amb un orifici de sortida a la part baixa del cap. Una hipòtesi versemblant és que la víctima devia ser amb el cap inclinat i ajupit, probablement ajudant un company ferit en el moment de rebre el tret. Ben cert és però que en davallar el caos, quedaren dos cossos estesos a terra. Els de Villegas i Fernández; segons algunes fonts, el darrer encara amb vida. Aquests fets degueren passar quan el rellotge devia marcar minut amunt minut avall dos quarts de nou del matí. Dos vehicles particulars, un d’ells un Citroen 2CV, traslladaren a un dispensari de Badalona els dos ferits, fent onejar mocadors blancs per les finestres. Manuel Fernández Márquez ja hi va arribar mort. 61