AAVV - La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí

¶ 52Cap cristià hi pot habitar, però l’infant Martí certificà que l’alcaid Pere Arnau Esparça ha construït o reparat unes cases, hort i un bany (doc. 129) i anys després citant aquesta prerrogativa acordada amb l’aljama d’Uixó, que els cristians no poden residir-hi, l’infant l’expulsà (doc. 210). ¶ 53Segons la Crònica de Jaume I existien tres termes diferents en la Vall d’Uixó: Uixó, Alfondeguilla i Castro. A Uixó se l’uniria Alfondeguilla per les disposicions testamentàries del rei en Jaume I i restaria independent Castro que s’uní a Xèrica, amb la resta de llocs de la Serra d’Eslida, vegeu H. GARCIA I GARCIA, Notas para la historia de la Vall... , pp. 76-77 i de l’evolució dels poblats vegeu Leopoldo PEÑARROJA, Historia de Vall d’Uxó , Castelló, Diputació de Castelló, 2015, pp. 89-99.

¶ 54Les primeres dades de caire estadístic es remunten a la fi del segle XVI, vegeu H. GARCIA, Notas para la historia de la Vall... , pp. 77-78 i Francisco Javier CERVANTES PERIS, «El Valle de Almonacid, la Serra d’Eslida y la Vall d’Uixó. Problemas de toponímia y organización del territorio (ss. XIII-XVI)», a IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana , Ontinyent, 1995, pp. 297-299. Un estat de la qüestió sobre la distribució i nombre del poblament de la Vall d’Uixó en: M. Teresa FERRER I MALLOL, «Las comunidades mudéjares de la corona de Aragón en el siglo XV: La población», a VIII Simposio Internacional de Mudejarismo. De Mudéjares a Moriscos, una conversion forzada. Teruel 15-17, septiembre, 1999. Actas. Volumen I , Teruel, Centro de Estudios Mudéjares-Instituto de Estudios Turolenses, 2002, pp. 27-153, específicament les pp. 83-84. Les fonts són posteriors al període ací documentat i no responen a una intencionalitat censal o estadística, sinó a motius de recaptació d’impostos jurisdiccionals o llistats burocràtics, entre d’altres finalitats conjunturals. Però de la de la visió en conjunt d’aquestes dades es conclou una ocupació permanent i regular al llarg de la baixa edat mitjana ja que els focs o cases habitades senyalades per Honori Garcia són 342; Ferrer i Mallol li atribueix en 1409, 350; en 1410 Cervantes Peris anota, 370, i en 1418, 342. Més tard al 1445, es citen 182 sarraïns i dos oficials senyorials cristians, presents en un acte d’homenatge; i al 1493, es citen 439 cases a Uixó, augment que al fogatge de 1510, es redueix a 362 focs.

¶ 55Vegeu Peregrín Luis LLORENS I RAGA, «Los sarracenos en la Sierra de Eslida y Vall de Uxó a fines del siglo XV», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura , XLIII (1967), pp. 53-67, especial ment p. 60, on se cita una mesquita en l’alqueria d’Atzeneta segons un pergamí (núm. 32) de la catedral de Sogorb. ¶ 56Magín ARROYAS i Juan P. GALIANA, anoten que la fundació al segle XIV d’una rectoria d’Uixó, justificava més la percepció de rendes per l’estament eclesiàstic que no l’existència d’una comunitat cristiana resident, cfr. La repoblación del Valle de Uxó en sus documentos , la Vall d’Uixó, CEV, 2014, p. 22. Vegeu el Diplomatari de la catedral de Tortosa. Episcopats de Ponç de Torrella (1212-1254) i Bernat d’Olivella (1254-1272) . Edició a cura d’Antoni Virgili et al ., Barcelona, Fundació Noguera, 2018, pp. 567-571 i 573-574; documents 1114 i 1117; i L. PEÑARROJA, Historia de Vall d’Uxó ..., pp. 161-167; documents a les pp. 175-182.

¶ 57Vegeu M. Teresa FERRER I MALLOL, Els sarraïns de la Corona catalono-aragonesa en el segle XIV : segregació i discriminació , Barcelona, CSIC, 1987, i Anna DOMINGO I GABRIEL, «La criminalitat entre els sarraïns de la Corona d’Aragó en el segle XIV», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics , 6 (1995), pp. 161-167.

¶ 58Vegeu M. Teresa FERRER I MALLOL, «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals en els estats catalano-aragonesos a la fi del segle XIV», Anuario de Estudios Medievales , 10 (1970-1971), pp. 351-451.

¶ 59La Corona ha de desprendre’s del seu capital, el que es contradiu amb la seua política de prohibició d’alienar el patrimoni reial sota penes molt greus, com la pragmàtica dictada pel mateix Martí, ja rei, el 15 de gener de 1399, cfr. M. T. FERRER I MALLOL, «El patrimoni reial i la recuperació dels senyorius jurisdiccionals...», pp. 355-363 i Enric GUINOT, «Sobre la gestió del patrimoni reial de la Corona d’Aragó en temps del rei Martí l’Humà», en Martí l’Humà. El darrer rei... , pp. 277-278. ¶ 60Cfr. Arcadi GARCIA I SANZ, «El censal», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura , XXXVII (1961), pp. 281-310, la cita és a la p. 286. Per a copsar l’aplicació del censal als territoris valencians del comtat de Luna centrant l’atenció en la receptoria general del Patrimoni Reial custodiada a l’Arxiu del Regne de València: Francisco Javier CERVANTES PERIS. «El antiguo patrimonio de María de Luna: crédito censal y consolidación feudal (1372-1425)», en El poder real en la Corona de Aragón (siglos XIV - XVI ): XVº Congreso de la Corona de Aragón , Saragossa, Departamento de Educación y Cultura, 1996, tom IV, pp. 51-68 i La herencia de María de Luna... , pp. 243-244.

¶ 61Vegeu M. T. FERRER I MALLOL, «Martí I l’Humà (1396-1410), el darrer rei...», p. 34, n. 126.

¶ 62Vegeu Enric GUINOT, «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera: El Regne de València (segles XIII-XIV)», Revista d’Història Medieval , 8 (1997), pp. 79-108.

Col·lecció documental

1.

1372, juliol 6. Palau de la reina, a Barcelona.

El rei Pere el Cerimoniós dona en feu honrat al seu fill l’infant Martí i als seus successors la baronia de Xèrica amb els seus llocs, castells, alqueries, drets i rendes, la qual ha rebut recentment, per disposar de més rendes que el comtat de Besalú, el qual tenia per donació reial feta a Barcelona el 22 de juny de 1368. També li atorga com feu honrat el castell i la Vall d’Uixó amb els seus termes i l’alqueria de l’Alfondeguilla, els quals té ara empenyorats Pere de Centelles per un deute del monarca, amb totes les quals coses crea i li dona el comtat de Xèrica. Van a formar part del comtat la baronia de Xèrica amb dita vila i els llocs de la seua tinença, Pina de Montalgrao, el Toro i Eslida, el lloc de Suera i la Vall de Veo amb els seus termes, el castell i lloc de Fanzara amb el seu terme. I també el castell i la Vall d’Uixó, el castell de Castro amb la seua tinença, el riu de Xelva amb els castells, llocs, alqueries i els seus termes, Altura i les Alcubles, i el lloc de Gaibiel. Igualment el monarca hi inclou els drets que tenia dita baronia al terme de Planes quan havia estat del difunt Jaume de Xèrica, fill del rei Jaume I, i tots els drets sobre els seus habitants, la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi, rendes, pastures, caça, aigües, molins, forns, host i cavalcada, etc. La donació és en feu honrat sota els Usatges de Barcelona i costum de Catalunya, només amb retenció reial de la potestat i obligació de respectar l’aplicació dels furs de València com en fan els altres barons del regne, participar a les Corts i obligació de retornar a la Corona aquest comtat si el titular arriba a monarca o mor sense descendència masculina legítima. Com alguns dels castells i llocs estan empenyorats, el rei atorga a l’infant que retinga el comtat de Besalú mentre no tinga totes les rendes del nou comtat, però quan això passe, l’infant Martí haurà de lliurar el comtat de Besalú al seu germà i hereu l’infant Joan, duc de Girona i comte de Cervera, el qual li havia donat a canvi de la vila de Castelló de la Plana amb condició que la Corona podia recuperar la vila de Besalú pagant 300.000 sous i la vila de Camprodon per 200.000. Igualment, si el rei li pren el comtat de Xèrica, l’infant Martí recuperaria el de Besalú, i els infants Joan i Martí accepten les condicions.