Simona Škrabec - Una pàtria prestada

El camafeu representa la penyora d’un amor, d’un amor perdut per sempre més. El camafeu és com un d’aquells objectes fantàstics que en la narració de Jorge Luis Borges «Tlön, Uqbar, Orbis Tertius» 18 entren en la realitat des del més enllà. Vénen d’un món al qual no tenim accés com a proves que aquest lloc per a nosaltres inaccessible realment existeix. Però aquests objectes no es barregen amb les coses que els envolten; floten a la superfície de la nostra realitat com taques d’oli, són visibles. Els hrönir de Borges són objectes hipotètics, un model que permet exhaurir totes les possibilitats. Funcionen com el fesol blanc extret del sac en el qual crèiem tenir només fesols negres, perquè fins aleshores tots els fesols extrets eren negres. 19 El fesol blanc ens força a adonar-nos que tot el nostre coneixement és inductiu; que esperem que allò que ja ha passat tornarà a passar, per poder així estipular una regla a partir dels exemples. Borges ens recorda amb els seus objectes com és de fràgil allò que creiem ferm i conegut. Els hrönir són la prova que res no ens pot garantir que demà el sol tornarà a sortir.

El camafeu en les mans d’un viatjant no té res de fantàstic; és un objecte visible, és una joia que crida l’atenció, i també és l’única prova que el món del qual parlava el viatjant existeix. Nosaltres podem creure el seu relat perquè sabem que els mons perduts existeixen: cadascun de nosaltres guarda zelosament algun d’aquests camafeus màgics que ens obren records d’allà on els nostres peus ja no poden accedir. Les ciutats desig, les Fedores de possibilitats pensades, es clouen amb tapadores impenetrables: les podem veure, però no hi podem entrar per modificar-les. El passat de totes les persones és igualment inaccessible, com ho són per al nostre protagonista la caseta de fusta i la dona a la qual pertany el camafeu. Si hi volguéssim trobar l’accés ens trobaríem condemnats al fracàs, com ens testimonia l’esforç d’un altre agrimensor, l’esforç del Landvermesser de Franz Kafka, que va creure que podria arribar fins al castell. De mons, en podem construir molts, però: «Quina altra cosa podria ésser, en el fons, que ens pogués assegurar una tria afortunada?» (RD, 40).

La frontera

Els personatges literaris són construïts només amb paraules. Però per comprendre totes les dimensions d’aquest conte hem de franquejar l’última frontera, la frontera entre el text i el seu autor. Amb les paraules prestades d’Umberto Eco, he dit al principi que no té gaire sentit preguntar-se si podríem trobar l’ànec Donald passejant pel passeig de Gràcia. No hi ha dubte que només alguns decennis enrere hi hauria força possibilitats que en aquest carrer cèntric de Barcelona topéssim amb Pere Calders personalment. El conte «La ratlla i el desig» és un dels seus textos més autobiogràfics. En aquest conte trobem l’eco literari dels esdeveniments que han marcat profundament la vida de l’escriptor. Resumir-los representa l’epíleg necessari de la lectura del conte. Per elaborar el seu text, Calders comptava amb unes vivències que li van permetre omplir la narració amb sentiments i reflexions que són lluny de qualsevol simulacre.

El 1935, Pere Calders es va casar amb Mercè Casals, i un any més tard va néixer el seu primer fill, Joan. L’inici d’una feliç vida familiar va gairebé coincidir amb la insurrecció de Mola i Franco. En començar la Guerra Civil no es va incorporar a files perquè havia estat descartat del servei militar. Però la targeta d’inutilitat no va impedir que es presentés l’octubre de 1937 com a voluntari per entrar al cos de carrabiners. Va esdevenir sergent cartògraf i amb aquesta formació ensenyaria a llegir mapes als oficials. Llavors, el dia 10 de febrer de 1939, va rebre l’ordre de destruir el material topogràfic i les cartes militars, va pujar al coll d’Ares i va passar la frontera. El camp de refugiats situat a Prats de Molló va ser la seva primera destinació.

En el conte, el narrador resumeix aquesta situació gairebé amb un proverbi: «És curiós observar amb quina freqüència la felicitat més perfecta precedeix els mals moments» (RD, 30). A part de mostrar-se un mestre a l’hora de transformar la vida en un univers literari, Calders ha sabut documentar el punt d’inflexió de la seva vida, el pas d’una frontera gens imaginària, per donar a conèixer tota la dimensió de les circumstàncies que li han sobrevingut; ho podem veure en el fragment següent:

Caminem amb el cap cot, en silenci, amb el pensament ple de totes les coses que deixem darrera nostre. Quatre anys abans, en una excursió de vacances, jo havia recorregut aquest mateix indret amb una colla d’amics; era una de les èpoques millors de la meva vida i em sentia plenament feliç, tenia en vies de realització una de les ambicions que m’estimava més i estava a punt de casar-me. Amb la meva dona, dibuixant com jo, projectàvem els mobles de casa nostra i els fèiem construir a gust nostre; sentíem tan aferrat el benestar que ens semblava que no hi havia res al món que pogués desfer-lo. I en el transcurs de quatre anys m’havia casat, havia tingut un fill, havia viscut la revolta militar i conegut la guerra i la desfeta. Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. 20

En 1947, quan Calders publica el conte «La ratlla i el desig», encara falten vuit anys perquè s’editi a Barcelona Cròniques de la veritat oculta , el primer llibre que permetria pensar que algun dia recuperaria en l’àmbit literari l’empenta que l’havia caracteritzat en els dies de la República. En una carta al seu pare que data del 1952 reconeixia que era precisament aquest el conte en el qual «es dibuixa el canvi». Els primers quinze anys del seu exili, Calders no va publicar cap llibre, tot i que es feia conèixer amb els seus contes en totes les revistes catalanes que es van publicar a l’Amèrica Llatina i a França. Es tractava de publicacions en tiratges molt limitats i en llocs dispersos, de manera que la seva obra quedava poc coneguda. Si al principi això no el va preocupar gaire, va ser just amb la gènesi de la narració «La ratlla i el desig» que va madurar la decisió de tenir reunits els contes en un volum.

Però per arribar a veure publicat el seu primer llibre de la postguerra, l’escriptor no només va haver de passar pels camps de refugiats francesos, pujar al vapor Mexique , desembarcar al port de Veracruz i viure la separació de la seva dona, que arribaria a Mèxic molt més tard que ell, confiant el fill a la cura dels avis paterns a Barcelona. Amb l’exili es va fer evident el distanciament de la parella. Calders s’havia enamorat de Rosa Artís, germana del seu amic Avel·lí Artís-Gener, amb qui va emprendre l’aventura americana. El mateix dia de juliol del 1943 en què va obtenir el divorci, es va casar amb la Rosa. Li donarà tres fills i restarà la seva companya fins al final de la vida.

És comprensible que en un conte escrit el 1947 l’agrimensor s’hagi parat en una cruïlla de camins ple de dubtes sobre si ha pres la direcció correcta. Avui és clar que s’havia encaminat cap a una fructífera empresa literària. La decisió de l’agrimensor de convertir-se en un incansable narrador de les peripècies de la pròpia vida va ser encertada, no només en els límits del conte, sinó també per a l’autor, que ens ha deixat aquest testimoniatge de la seva estima per tot allò que no ha pogut retenir i de la seva angoixa davant les incerteses del futur.

1. «Les possibilitats perdudes», Verba hispanica , XII (2004), pp. 95-107.

2. Umberto Eco, Els límits de la interpretació , Barcelona, Destino, 1990, pp. 279-305.