Simona Škrabec - Una pàtria prestada

L’estructura de relats encaixats en el conte de Pere Calders té sens dubte com a objectiu recordar-nos que estem davant la ficció i no permetre’ns una identificació fàcil. Però hi ha més coses que podem descobrir perfilant l’altra diferència important entre la història i l’art. Construint els éssers que viuen en el món real, qualsevol informació que rebem sobre un d’ells serveix per engreixar una mica més la concepció que tenim sobre el caràcter dels protagonistes. Totes les informacions que rebem, per exemple, sobre el Napoleó històric, van a parar al mateix sac, i com més ple, millor. 13

El narrador en primera persona en el conte de Calders ens sedueix perquè fem el que estem acostumats a fer en la vida quotidiana: posar totes les informacions sobre l’agrimensor en el mateix sac i extrapolar-ne el concepte d’una persona psicològicament coherent que ha viscut totes les hores que han passat des de la seva primera arribada a la vall d’Area fins al final del viatge d’autobús. D’aquesta manera, construïm la imatge mental de l’agrimensor i, si tinguéssim un microscopi prou potent, veuríem el color dels seus mitjons o sabríem què li ha fet per sopar la dona en aquella casa a la qual es va negar a entrar per por que tot fos només un miratge. Però encara que aconseguíssim omplir tots aquests forats indefinits, el text no seria menys fictici.

Imaginem-nos una pel·lícula basada en aquest conte: la càmera hauria d’omplir forçosament totes aquestes llacunes que el text pot deixar indefinides. Però sabent que els cabells de la dona eren ondulats o bé llisos, veient la forma de la teulada o el nombre d’arbres que creixen davant la casa, la història encara ens semblaria igual d’inversemblant, o no?

Sembla que l’estructura del conte de Calders –amb el seu narrador en primera persona que va recreant en el transcurs del relat allò que ell considera el seu passat– ens vulgui ensenyar el funcionament del procés de construcció de la realitat. Els sistemes vius no tenen la capacitat de conèixer la realitat ontològica «objectiva». Un sistema viu pot percebre només els senyals sensorials produïts pel propi sistema que a continuació ha d’interpretar. Això vol dir que l’objecte no és més que el resultat d’alguns senyals sensorials organitzats en la ment. Un observador no pot conèixer l’objecte tal com és; l’únic que pot fer és descriure’s l’objecte a si mateix. La cognició està restringida al subjecte i depèn del subjecte. No hi ha cap possibilitat de percebre o descriure una realitat d’existència independent.

Els paletes i manobres del discurs

El conte «La ratlla i el desig» ens l’explica un narrador. Aquest narrador –agrimensor de professió– i els lectors compartim el mateix nivell de la narració. El següent nivell s’organitza al voltant de l’agrimensor que viatja en autobús junt amb un home vell i un viatjant de comerç. A més a més, l’agrimensor intercala en la conversa amb ells una narració sobre ell mateix en un passat indefinit, remot. En aquest nivell, ens trobem amb l’agrimensor com un personatge del relat junt amb el gran terratinent, els treballadors i la seva estimada esposa. És en aquest nivell on trobem també la casa i el cavall com dos individus més, que participen en l’estructura d’aquest tercer món encaixat. Allò que unifica tots tres nivells és la narració en primera persona.

I aquí hi ha la trampa que fa que nosaltres creguem trobar-nos davant el mateix agrimensor «ara», a l’autobús i quan estava a les propietats del gran terratinent. Però des del punt de vista estructural, els tres mons són diferents i els individus que hi «viuen» només porten els mateixos noms, tot i que són individus diferents: allò que els diferencia és sobretot el fet que habiten diferents zones temporals.

Hem dit que el narrador conta des del present els fets que han ocorregut en el passat i el protagonista dels quals ha estat ell mateix. La consciència de l’agrimensor unifica tot el relat, en garanteix l’autenticitat i, en una primera lectura superficial, no hi ha res que des d’aquest punt de vista ens pogués semblar incongruent. De fet, si no pensem en la manera com està construït el seu món és perquè el procediment que utilitza el narrador és el mateix que fem servir per construir la nostra identitat, composta de records, desigs, somnis.

Ara bé, hem de reconèixer que no hi ha res que pugui garantir que nosaltres sabem el que som i el que havíem estat. N’hi ha prou amb una mirada supèrflua a l’àlbum de fotos de la nostra infància per adonar-nos de com tot flueix i canvia. Encara que sé del cert que la criatura de cabells rossos de la foto sóc jo, no em puc posar a la seva pell, no puc recuperar els seus pensaments. El seu món per a mi és irrecuperable. No puc tornar enrere, de la mateixa manera que no puc esborrar o cancel·lar res que hagi passat.

El problema de la identitat encara no ha estat resolt, i per això també en el nostre temps és vàlid el pensament de Leibniz: «Si tot l’univers fos diferent, jo seria un altre». 14 Som com mònades que porten a dintre seu totes les possibilitats imaginables, però només en poden escollir i viure una de sola.

Allò que ens limita més com a éssers humans és la inaccessibilitat de nosaltres mateixos. No només perquè no podem tornar al passat i modificar-lo, sinó perquè fins i tot en el present no ens podem veure, no ens podem elevar i sortir a fora per veure’ns des d’una posició distant. Ningú no pot estar al mateix temps a dins i a fora.

El narrador en el conte «La ratlla i el desig» s’amaga sota la màscara d’un sol agrimensor, explicant-ho tot en primera persona. Aquesta perspectiva narrativa és una constant en la literatura de Pere Calders. La pluralitat d’encarnacions d’aquest narrador en primera persona va formant un mosaic, i la diversitat de les peces que el formen fa impossible construir un sol home. La funció d’aquesta perspectiva narrativa és clara: el calidoscopi d’imatges subjectives no ens permet construir una sola veritat, i amb això ens recorda com és de fràgil allò que nosaltres creiem vertader i real en la vida que vivim.

Hi ha una altra cosa que ens pot afectar directament en la nostra condició de persones de carn i ossos. Escoltant el relat que l’agrimensor ens explica, podem començar a sospitar que sovint la nostra visió del món actual és tan imperfecta com la dels personatges narratius. L’agrimensor narra els fets passats des del present. Això vol dir que la seva perspectiva li permet conèixer el resultat de la seva vida; no s’ha d’enfrontar amb la incertesa del futur, sinó amb una cosa més greu: amb el seu passat que és definitivament allà, que hom no pot modificar –com a mínim nosaltres, que vivim una vida que no dóna segones oportunitats. Un personatge literari com aquest agrimensor narrador, marxant d’un lloc a l’altre sense parar, explicant la seva història a qualsevol que el vulgui escoltar, ens recorda dolorosament la presó temporal en la qual estem tancats també nosaltres. El futur és incert, i el passat, definitiu.

L’agrimensor no té cap possibilitat de modificar allò que ha estat la seva vida, però sí que té dret a jugar un joc que comença en la infantesa i acompanya qualsevol persona humana durant tota la seva vida: 15 el joc d’instaurar mons alternatius; de posar a l’escenari les possibilitats que no han ocorregut, però que, d’alguna manera o altra, haurien pogut formar part de la nostra vida. És la il·lusió que per alguns instants viurem una vida diferent.

Fem, doncs, un salt en el conte que estem analitzant, i intentem acostar-nos-hi amb aquesta hipòtesi. No és gens fàcil dir a partir d’on el narrador comença a somiar despert, a instaurar possibilitats alternatives. Caminem sobre una capa molt prima de gel que es trenca a mesura que hi anem passant per sobre. És evident que l’episodi del miratge ens sembla sospitós, coses així no acostumen a passar… Però la vida idíl·lica en la caseta de fusta, té potser alguna garantia de veracitat més gran? No podem oblidar que tant l’episodi dels fenòmens sobrenaturals com la imatge pastoral són productes que sorgeixen del relat d’un home que s’ha presentat als seus companys de viatge com a agrimensor i que «ara» conta a uns oients o lectors suposadament presents la seva vida passada. I si s’ho està inventant tot? Mirem només com explica l’agrimensor la seva vida feliç (RD, 29). A ningú no se li pot escapar el to irònic que plana sobre l’aparent seriositat de l’agrimensor. Una vida així és simplement massa perfecta i l’entusiasme amb el qual la dibuixa és exagerat. La vida transcorre «com una cinta d’amics», mentre la Providència vetlla perquè totes les coses s’esdevinguin de la millor manera possible. La Providència? Si més no, després de llegir aquesta paraula, ens posem en alerta; és com si aquest noi assegut a l’autobús entre un home vell i el viatjant de comerç ens hagués picat l’ullet, dient: ja ens entenem, oi? Jo faig veure que ho dic seriosament perquè puc comptar que tu ja entendràs que una vida així seria una presó, una gàbia d’or, un avorriment insuportable.