Ausiàs March - Una tria

INTRODUCCIÓ

I. Com qui gaudeix en somnis de plaers Així com cell qui en lo somni es delita

III. Plaer i amor, que engendren el desig

Alt e amor, d’on gran desig s’engendra

XI. Quins tan segurs consells vas buscant tu

Quins tan segurs consells vas encercant

XVIII. Fantasiejant, amor em descobreix

Fantasiant, Amor a mi descobre

XXIX. Tal com el brau que fuig cap al desert

Sí com lo taur se’n va fuit pel desert

XLVI. Veles i vents compliran els desigs

Veles e vents han mos desigs complir

LXVIII. No faig així com el petit vailet

No em pren així com al petit vailet

LXXVII. No pot mostrar el món menys pietat

No pot mostrar lo món menys pietat

LXXXI. Com aquell qui es veu prop de la mort

Així com cell qui es veu prop de la mort

LXXXIII. Com el malalt, que fa molt temps que jau

Sí col malalt qui llong temps ha que jau

XCVII. El gran dolor que llengua no pot dir

La gran dolor, que llengua no pot dir

CV. Cant espiritual

CXI. Com aquell que se’n va lluny de sa terra

Així com cell qui es parteix de sa terra

CXXIIa. Tots els delits del cos he perdut ja

Tots los delits del cos he ja perduts

CXXIV. A Joan Moreno

Demanda feta per mossén Ausiàs March a Joan Moreno

Jo et conec, Ausiàs March...

Víctor Balaguer

Per a l’actual crítica especialitzada, no hi ha dubtes a considerar Ausiàs March (1400-1459) com «el més gran poeta líric europeu del segle XV», segons que el definí no fa gaire Costanzo Di Girolamo. Tot i això, i que tant el seu prestigi com el seu mestratge s’han mantingut alts en l’àmbit literari català i hispànic al llarg dels segles (des del XVI fins al XX); i per bé que les seues poesies hagen estat admirades i imitades per poetes eminents com Joan Boscà, Garcilaso de la Vega o Francisco de Quevedo; i tot i que els seus versos magistrals hagen estat traduïts a llengües importants per filòlegs experts com Robert Archer (a l’anglés), l’esmentat Di Girolamo (a l’italià) o José M. Micó (al castellà); o versionats per poetes com Josep Palau i Fabre (al francés) i Pere Gimferrer (al castellà), i que se’l cante, com fa Raimon, no resulta contradictori afirmar que Ausiàs March és un poeta poc llegit, o, si es vol, més citat, i reconegut acadèmicament, que no interioritzat i interpretat pel seu profund dir propi, que és allò important en un poeta; i això que es tracta, a més del que s’ha dit, d’un dels grans creadors de la tradició literària catalana, d’un dels nostres clàssics més vius.

Les majors dificultats que la poesia d’Ausiàs March encara planteja a molts lectors cultes no són les que deriven de la fondària conflictiva, realista i apassionada del seu personal pensament poètic, ni de la seua fidelitat a una mètrica, sinó de la pròpia llengua, durant segles menystinguda, que sovint ha obligat els lectors moderns a enfrontar-se als versos marquians mitjançant traduccions, cosa que n’ha dificultat i n’ha obscurit la lectura, i hi ha afegit dubtes, enigmes, complexitats…

Aquesta tria personal intenta, per tant, propiciar una aproximació poètica a l’obra marquiana, actualitzant-ne el dir antic tot respectant el to i el ritme sentenciós dels seus contundents decasíl·labs.

L’obra d’Ausiàs March no solament va ser llegida, coneguda, reconeguda i imitada pels seus contemporanis i deixebles (Pere Torroella i d’altres), sinó també admirada durant el Renaixement hispànic. Al llarg del segle XVI, March fou apreciat com un savi filòsof, com un extrem amador, un adolorit patidor del desig, el més reflexiu i apassionat dels poetes del seu temps, com també el més lúcid i foll. Després, la seua vida i obra van quedar envoltades d’una aura de prestigi misteriós i callat, amb l’excepció insòlita de la traducció llatina que li va dedicar l’humanista Vicent Mariner al segle XVII.

Amb l’arribada de l’esperit romàntic, i al caliu regenerador de la Renaixença, l’antic poeta de l’amor i de la mort serà redescobert, i idealitzat, com el darrer dels trobadors; se l’exaltarà com el «Petrarca llemosí», i se’l reivindicarà com el creador d’una mítica pàtria de paraules. Les romàntiques visions renaixents dimensionaran la figura del poeta, però no ajudaran a llegir millor els seus versos; el convertiran i transformaran, això sí, en un model de dignificació cultural, un símbol de prestigi literari.

Gràcies als estudis d’Amadeu Pagès, de Martí de Riquer, de Pere Bohigas, de Joan Fuster, de Lola Badia, de Joan Ferraté i de tants altres, el segle XX li dedicarà lectures, anàlisis, comentaris textuals i històrics, que permetran que la poesia marquiana recupere la vigència complexa i perenne d’una obra clàssica: la d’aquell poeta la paraula del qual no deixa mai de ser interpretada. Perquè, com més al fons s’arriba del seu dir, més humans semblen els seus versos; és a dir, més rotunds i intensos, més sobris i atractius, sentenciosos i reflexius, tan directes com apassionats, tan clars com foscos, i tan vitals com pròxims.

La vida d’Ausiàs March, fins fa poc, era feta de silencis i d’oblits, més que no de paraules, de documents, de fets recordats. De la vida de mossén Ausiàs March, a pesar de la fama secreta dels seus «dictats», a penes si se’n sabia que era «un cavaller valencià de nació catalana» del segle XV, que havia estat «falconer major del senyor rei» Alfons el Magnànim, com també que era fill del poeta medieval, i senyor de Beniarjó, Pere March. Poc més. Ni la data ni el lloc de naixement no quedaven clars. L’any de la mort, sí: 1459. I el lloc, també: València.

En l’aspecte històric i biogràfic cal dir, però, que els treballs sobre March han avançat moltíssim durant el segle XX. Des dels estudis inicials dels mestres esmentats, fins a les darreres aportacions documentals d’arxiu degudes a Jesús Villalmanzo, i la revisió humana de l’historiador Ferran Garcia-Oliver, el personatge d’Ausiàs March resulta prou més visible que no abans; també menys mític i més humà. Parle, és clar, de la recreació que s’ha fet del jove i «potrós» cavaller femeller, del contradictori senyor enamorat de les dolçors i les amargors del cos, del savi i irònic filòsof vital, d’aquell al qual «la velledat mal prova», perquè «la carn vol carn» i…; és a dir, el retrat d’un home capaç d’analitzar-se interiorment, de cor i d’esperit, i alhora d’observar-se i mostrar-se cruament davant l’espill de les paraules.

Qui va ser el poeta Ausiàs March? Avui es pot dir, sense enganys, que va ser el darrer fill i hereu de l’esmentat noble Pere March, també poeta i cavaller, senyor de Beniarjó, i home de confiança del primer duc de Gandia, Alfons d’Aragó, dit el Vell. Es pot dir que si el lloc de naixement encara genera controvèrsies —Gandia?, Beniarjó?, València?— la data de naixença ha quedat finalment definida en l’any 1400. Tanmateix, l’experiència i l’educació vitals del donzell March caldrà situar-les al voltant de la cort ducal de Gandia, i en la reial de València, especialment a partir de la coronació d’Alfons el Magnànim; al voltant d’aquest rei, de prop i de lluny, Ausiàs March es convertirà en un jove i noble senyor, destre en les arts de la falconeria i de l’amor, i en un company del jove rei en les aventures guerreres a Itàlia.

En la cort reial de València, encara amant dels gustos trobadorescos, i dels somnis de conquesta, Ausiàs esdevindrà cavaller, tractarà Jordi de Sant Jordi —el poeta, músic i cambrer del rei—, rebrà les lliçons i els consells d’Andreu Febrer, el savi diplomàtic que traduirà la humaníssima Comèdia del Dante, i obtindrà els favors i les credencials suficients per a tornar de la guerra a Itàlia, perquè el reclamava la seua mare viuda, Elionor Ripoll. Fins aquí, se’ns mostra com un jove cavaller inquiet, neguitós, capriciós i de vida bregosa, quan no tempestuosa, entre bordells i palaus, baralles i salons, que va fent fills bords a distintes dones, tot negant-se al matrimoni a pesar de la insistència de la seua mare i també de la reina Maria, que el volien conduir a una vida honesta, veient la seua perdició entre follies, filosofies, versos, lectures, tavernes, amants, conflictes i cortesies.