Simona Škrabec - Una pàtria prestada

Una pàtria prestada

Lectures de fragilitat

en la literatura catalana

Assaig 46

Una pàtria prestada

Lectures de fragilitat

en la literatura catalana

Simona Škrabec

Universitat de València

© Simona Škrabec, 2017

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2017

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 – 46010 València

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

Fotografia de la coberta: Simona Škrabec, 2016

Correcció: Rubén Luzón

ISBN: 978-84-9134-085-0

Daj-zmaj ,

dvigni se visoko

[…],

da spustiš se malo više ,

videl bi tržaške hiše!

Estel meu,

puja ben amunt

[…],

si t’enfilessis un xic més,

veuries les teulades de Trieste!

OTON ŽUPANČIČ, cançó infantil, 1915

I hope you are finding time once in a while to go to Hyde Park and look at your trees. I know what about three days of that does for you; even at the worst of times.

Espero que de tant en tant vostè trobi temps per anar a Hyde Park per observar els seus arbres. Sé el que aconsegueixen tres dies allà, fins i tot en les èpoques més dures.

TUGWELL a Roosevelt, 13 de febrer de 1942

Auch ich spiele mit Symbolen und ich habe den Plan eines Schriftes Cabbala Geometrica über die Ideen der Naturdinge in der Geometrie gefasst; aber ich spiele so, dass ich nicht vergesse, dass es sich nur um ein Spiel handelt.

Jo també jugo amb els símbols i fins i tot he fet un esbós pel tractat Cabbala Geometrica sobre les idees dels fenòmens naturals en geometria; però jugo de manera que mai no m’oblido que es tracta només d’un joc.

JOHANNES KEPLER, citat per Ernst Cassirer, 1922

Índex

PRÒLEG. Des de la distància

1. L’ESCUT BRILLANT DE L’ÈPICA

El mirall de l’escriptura

La remor de l’oceà

La condemna

El cel blau

2. LES POSSIBILITATS PERDUDES

Les paraules d’argila

Els paletes i manobres del discurs

La frontera

3. INTOXICATS AMB LA IL·LUSIÓ

Qüestió de jurisdiccions

El fàstic fet història

Sense èpica?

4. QUÈ HI HA DARRERE LES FLORS?

La violació del blanc

Els arcans de la guerra

5. UN POETA «INTOLERABLE»?

Sense l’empelt de memòria senil

6. EL MISSATGE EN UNA AMPOLLA

La literatura catalana existeix?

Jugar amb les cartes amargament marcades

I tanmateix, tot això és només poesia

7. QUAN L’ESPAI ESDEVÉ TEMPS

Desxifrar les utopies

Com contextualitzar un mite?

Fotografiar les absències, dir les interrupcions

La naturalitat desnaturalitzada

8. EL CAMÍ QUE NO ES POT RECÓRRER A PEU

La darrera bellesa

El rellotge de sorra

El mite desmitificat

9. L’IDEALISME SOTA LA LUPA

L’educació sentimental

Totes les dimensions d’una llar

Entre els impostors

10. EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

La primera veritat sorprenent: la família no ofereix cap recer

La segona veritat sorprenent: a l’ull de l’huracà hi regna la calma

EPÍLEG. El gest inacabat

BIBLIOGRAFIA

Pròleg

Des de la distància

Partícula virtual. Partícula elemental que hom suposa que n’acompanya constantment una altra, pel fet que aquesta la pot emetre en desintegrar-se.

Diccionari de la Llengua Catalana (IEC)

Un dels pocs plaers que li demano a l’estiu és poder fer un llarg passeig per la vall, per la dolina de Ribnica que es troba al bell mig del Carst eslovè. L’aigua ha buidat la pedra calcària fins a formar-ne una gran conca, envoltada per tots els costats de bosc espès. És un univers aïllat i rudimentari, fins al punt que la paret vertical que tanca el nord s’anomena literalment Muntanya Petita, i la del sud, més alta, Muntanya Gran. Una carretera transitada recorre la vall de punta a punta i connecta aquest racó amb la capital del país, a uns escassos quaranta quilòmetres. 1

Com és possible que en un indret tan densament poblat i industrialitzat –xemeneies de grans fàbriques rivalitzen amb uns quants campanars esvelts– s’hi hagin pogut conservar óssos en estat salvatge? Em resulta fàcil trobar l’explicació. Entre la carretera, al llarg de la qual es concentren totes les poblacions, i el mur dels boscos, s’estén una estreta franja de camps i de prats. Entrar en aquesta trama de conreus és com entrar en un laberint. El camí de grava de sobte desapareix davant d’un camp de moresc i només es pot continuar endavant creuant el prat amb l’herba ja segada. Però aquesta drecera també s’acaba aviat; una mica més enllà l’herba encara és alta. Per res del món no podria trepitjar un prat que encara no hagi estat dallat. Sembla un terreny soldat amb la natura, però el farratge només aparentment creix de manera espontània, i el mar de tiges fràgils es conserva perquè és escrupolosament respectat com qualsevol altra plantació. Vorejo la parcel·la i torno a trobar sota els peus la grava que condueix fins a l’ombra d’uns arbres per, així, anar fent. Hi ha unes regles estrictes de convivència en aquest mosaic de clapes verdes i groguenques, però cap prohibició expressa. És per això que aquí ningú no s’entreté buscant els caus ni es preocupa pels perills hipotètics; només un rètol mig amagat avisa: «Atenció, el territori de l’ós».

El mateix estiu visito una altra vall endèmica, els voltants de la ciutat de Bonorva a l’illa de Sardenya: amples planes d’herba esgrogueïda i grups d’alzines majestuoses amb els troncs pelats de vermell encès. A l’horabaixa el poble s’omple d’ocells; ni un fil elèctric, ni un cantell de finestra queda buit. És comprensible que els arbres fruiters, les vinyes, els gira-sols, tot el que creix als voltants i porta fruit, estigui embolicat amb les denses xarxes de plàstic. Les capçades es vinclen sota el pes d’aquesta protecció. Tots els camins de terra són barrats amb forrellat i al costat de la carretera asfaltada no hi queda prou marge ni per parar el cotxe. Les tanques s’allarguen sense que s’hi vegi cap casa enlloc; als pilars i arbres hi ha centenars de rètols que adverteixen: «Divieto di caccia».

Són dues maneres oposades d’organitzar l’entorn, i ni tan sols m’atreviria a dir quina obeeix a una coacció més gran, perquè per inculcar a una criatura que no ha de malmetre res que no sigui seu es necessita una severitat més gran que aprendre a respectar una barrera física.

Com ens relacionem amb l’entorn que ens acull? 2 És ben fàcil pensar-se sense genealogia ni continuïtat, com si fóssim uns emissaris d’algun país llunyà atrapats en un indret que ens ha tocat per l’atzar, una mica com els membres del cos diplomàtic que descriu Lawrence Durrell a Els quartets d’Alexandria (1962). Congelats en un espai que ens sembla etern, compartim amb Balthasar, el metge sobri i racional, la preocupació per quan arribi el moment d’haver de portar dentadura postissa. En aquesta realitat adaptada i relativament segura, els bombardeigs afecten només els altres. Mentre els barris àrabs d’Alexandria situats a prop del mar patien els estralls, «allunyats només una milla del port, els banquers cada matí feien la seva feina amb la mateixa tranquil·litat que a Nova York», escriu el cronista. Copsar els indrets on vivim és difícil perquè sempre, de nou, oblidem la bretxa insalvable entre el món d’un home feliç i el d’un home infeliç.

La plaça de Ribnica no és una plaça, sinó un simple carrer: la carretera es transforma en un breu passadís de cases que aviat tornen a deixar lloc als prats. Les botigues d’aquest carrer ja no pertanyen a les grans empreses autogestionades de la Iugoslàvia socialista, sinó que són totes en mans d’homes balcànics que somien enmig de la calma centreeuropea l’ebullició dels carrers del llevant. L’amo del kebab dormisqueja en una cadira sota el porxo, la fruiteria turca és sempre oberta, els gelats de la quarta generació d’una família albanesa són una institució, el pa que fan els macedonis té fama en tota la comarca; amb l’estabilitat econòmica també han arribat al poble els xinesos, que serveixen al final del carrer «les formigues que pugen a l’arbre». Una única fonda amb golaž i vampi –que com mana la tradició només és oberta als migdies– i el campanar que toca amb insistència cada quart d’hora deixen entreveure el que haurien de ser els costums típics del lloc. Les característiques d’una ciutat oberta als quatre vents i el ràpid creixement es poden reconèixer en aquest model fet a escala 1:1000. Si Barcelona té uns pocs milions d’habitants, a Ribnica hi viuen tres mil ànimes i prou.