Simona Škrabec - Una pàtria prestada

Els ideòlegs veuen la nació com un bloc sòlid que descansa sobre la unió i la pertinença incondicional. Per il·lustrar la força d’aquesta tendència unificadora n’hi ha prou amb una petita frase, amagada entre gairebé quatre-centes pàgines de Ferdydurke , que resulta inesborrable, un cop hagi penetrat al cervell: «Estimem Juliusz Słowacki i admirem les seves poesies, perquè era un gran poeta». Els poetes introdueixen a la bombolla tancada d’una llengua el dubte, la corrosiva desconfiança –i com amb aquestes incerteses provoquen canvis i lluiten per fer canviar la vida que viuen. 10

La poesia es rebel·la constantment contra la tautologia de veure’s convertida en un discurs repetitiu sobre el gran poeta que era el gran poeta perquè era un gran poeta. L’ombra del catedràtic d’institut que repeteix, any rere any, les lliçons apreses i programades per a cada dia concret, plana damunt de cada frase dedicada a una obra literària. ¿És possible escriure el text d’una solapa de sis línies exactes sense esmentar els premis literaris de pes i les traduccions a «nombroses» llengües? La meva primera traducció al català va lluir una cinta vermella que abraçava cada exemplar com si realment haguéssim de proclamar un vencedor: «El millor escriptor eslovè», aclaria el rètol als possibles compradors. En aquest cas concret, la tautologia polonesa va quedar superada, literalment, amb un superlatiu; en lloc del gran escriptor venerat sobre el qual ironitzava Gombrowicz, els lectors esperen avui trobar enganxada al front d’un autor l’etiqueta que el proclami com el millor de tots.

La grandesa inqüestionable d’una personalitat literària ha inundat els discursos dels crítics. La metonímia, tan simple com si fos extreta d’un manual de retòrica, preval. Existeix una certa consciència que per aquest camí els compositors genials s’acaben convertint en bombons de xocolata, però no ens enganyem, el dolç record de Salzburg no es ven pas gràcies a la perruca blanca impresa en un cercle de cellofana vermella. La biografia hagiogràfica i el marxandatge són un reclam efectiu per omplir els carrers de qualsevol ciutat, però perquè això passi cal que els nens de tot el món memoritzin les composicions, i que els músics experts i els savis teòrics estiguin disposats a dedicar la vida sencera a l’estudi d’un feix de paper omplert de gargots de tinta.

Decidides a copiar la Forma que assegura la grandesa, les cultures menors s’han fixat en la característica equivocada. Construeixen pedestals a les places de les seves ciutats, però no s’adonen que els prohoms s’hi sostindran drets gràcies a una tautologia si no són capaces d’encoratjar les ments brillants i apassionades perquè es dediquin a cultivar el llegat.

El nom de l’escriptor com a topos , sotmès a la veneració iconogràfica, té un altre gran avantatge: permet anul·lar tota lectura històrica. I això resulta molt còmode, sobretot en les petites nacions, plenes de ferides pels cops rebuts i sempre indecises. Cal tenir valor per desenterrar la memòria, la qual cosa no perdona haver de definir de passada la pròpia posició ideològica. En canvi, les llistes de premis i altres proves materials permeten mantenir la neutralitat i l’objectivitat; són el baluard segur darrere el qual s’amaga el pàl·lid professor de Gombrowicz.

«No es pot descartar que si no sabessin que Chopin era un geni i que el pianista també és genial escoltarien aquesta música amb menys fervor», diu el burleta polonès. És un fet inevitable: l’experiència estètica és intransferible, i per això, davant d’una obra d’art, trobarem dues reaccions diferents. El fervor té dues vessants: l’una és l’exaltació col·lectiva davant d’un personatge mitificat, l’altra és l’impenetrable rostre d’un místic que és capaç de veure el que no veu ningú altre. La política cultural necessita bàsicament els aplaudiments, i els amants de l’art en tenen prou amb una il·luminació inefable. El crític és aquella figura odiosa que parla sobre les coses que als uns els sobren i als altres els resulten supèrflues.

La vida se’ns presenta fragmentada i inconnexa, tant si la vivim com si la llegim. El crític, quan ens confia la seva lectura, perd la càtedra, perd la veu solemne que anuncia qui hem de venerar. El seu discurs esdevé així un còdol amuntegat al marge del riu que algú ha de recollir, llegir i comprendre. Les condicions necessàries per fer florir la literatura són ben modestes, igual com les que fan possible l’aparició de la reflexió teòrica sobre les obres d’art. Cal una habitació petita i un home, insignificant com un insecte, disposat a recórrer les parets blanques, deixant al seu darrere un traç tremolós. En una literatura menor , talment el cas de Kafka, no es pot desenvolupar tota la maquinària. Si ens hem de quedar només amb una part del sistema, procurem que sigui la part essencial. 11

Construir una base sòlida per conviure en un món tan ple de contrastos em sembla impossible sense la voluntat de comprendre. Cal saber mirar, cal entendre, cal tenir els ulls ben oberts, veure les màscares. Però la màscara, què és? Maria-Mercè Marçal parla dels xacals que surten del fons del mirall i porten «la màscara de carn que els feia vius». La literatura és capaç d’afrontar la quimera de la desaparició del jo i també de mostrar imatges que són més vives que els cossos presents. És per això que la literatura obliga a creuar fronteres, sempre.

Però fins i tot quan ens movem pels paratges més fascinants i sorprenents, és fàcil trobar-se en uns camins massa fressats, que no hem escollit, que ja ens hem trobat fets. Àvids de paisatges desconeguts, encomanem als escriptors la missió que bé podria fer qualsevol guia turístic: descriu-nos el que hi ha, fes-nos familiars els costums i prepara el nostre paladar per als menjars exòtics. El segle XIX va portar a Europa els jardins zoològics. Rilke escriu el seu poema «La pantera» per fer palesa l’angoixa d’un animal que ja no pot veure res més que els barrots. Mercè Rodoreda pobla la seva novel·la més llegida, La plaça del Diamant , amb coloms, i converteix la protagonista que en realitat es diu Natàlia en una noia amb el sobrenom de Colometa. En el relat hi falta ben poc perquè aquesta jove deixi d’existir com a individu i es converteixi en l’exemplar d’una espècie en via d’extinció.

Els zoològics són els museus d’una derrota, d’una definitiva marginació. Han sorgit a Europa en el moment en què els animals ja no feien cap falta a l’home, quan no eren ni carn ni cuir ni força motriu, sinó un mer adorn. La natura avui també sembla existir només en els documentals que es fan a la tarda a la televisió, uns paradisos tancats i perfectes, aïllats de tota influència humana, reserves virtuals que preserven el que no som capaços de preservar. Una mena d’excusa, de falsa consolació que el paradís, tanmateix, existeix.

Per parlar de les cultures «amenaçades» fem servir el mateix vocabulari que quan parlem de les espècies «amenaçades», fins que aquestes arriben a estar «en via d’extinció» i finalment les podem veure només preservades en l’entorn estèril d’un centre, totalment dependents dels veterinaris per menjar, per reproduir-se, per viure les seves llargues vides fora de tot perill.

La demostració de la dominació de l’home sobre la natura que testimonien els jardins amb els animals exòtics no és més que una demostració de la força d’uns imperis en constant expansió. 12 Aquest és el discurs més cínic que és capaç de fer la nostra civilització: amb l’excusa de protegir, es pot provocar una marginació definitiva.

La primera dualitat de la qual l’home era conscient van ser els ulls d’un animal mut que l’escodrinyaven. Els animals van provocar les primeres pintures perquè eren la prova irrevocable que hi ha vida més enllà de l’home. L’home podria pensar-se així des de fora i obrir-se al pensament simbòlic. Això és el que ens ofereixen les llengües llunyanes, mudes d’entrada, impenetrables. En els seus ulls ens hi podem veure reflectits com uns estranys i hi podem sospesar el nostre ésser d’una manera del tot nova. La poesia adverteix que mai no arribarem a dominar el món. La poesia s’escapa de l’optimisme d’aquells governants poderosos que prometen poder eliminar tots els obstacles. És ben curiós, precisament, perquè marquen les barreres i les defineixen; la poesia les elimina.