Simona Škrabec - Una pàtria prestada

Qui busca les analogies, les troba perquè la consciència que compartim un sol món és difícilment esborrable. El punt de partida segurament ha de ser aquest: hi ha punts de contacte, tenim capacitat de comparació, podem pensar a partir de les semblances. L’interès arrenca amb aquell ínfim instant en el qual reconeixem els propis trets en el rostre d’algú altre. Però fins a quin punt aquesta equiparació és segura, exacta, fiable? ¿Som tots iguals o bé aquests punts de contacte serveixen per adonar-se de les diferències i entendre, finalment, que les experiències no se superposen mai i que tot és una recerca de matís, una aproximació?

A la caseta d’una sola planta i amb un gall de terrissa al carener hi vivia una dona gran que als capvespres treia una cadira al llindar de la casa, ignorant els cotxes que s’amuntegaven a la vorera estreta. La casa ja no hi és. Al solar, un forat en la filera de teulades roges, s’espera que el nou amo guanyi la partida a l’Ajuntament per poder-hi construir més d’una planta. A la meva illa de l’Eixample hi havia un cinema que es va degradar tant que va anar a terra. Durant anys, bigues de ferro aguantaven la façana, i llavors, en només quinze dies, a l’estiu, quan ja no queda gaire gent a la ciutat, hi va créixer un edifici amb la mateixa profunditat que el cinema i va tancar tot el xamfrà. Els balcons i la roba estesa que podia veure des del meu escriptori han quedat amagats rere la paret de l’ampli edifici nou; el meu horitzó ara és una paret mitgera ben pintada, perquè les ordenances cal fer-les respectar. Sobretot les que no tenen gaire importància. Mentre els paletes s’afanyaven, els observava des d’un dels últims pisos l’ombra d’una persona. Durant hores, fins que el mur la va fer desaparèixer.

La bellesa és un bé intangible. La consciència de viure en un entorn que ens és amable, pròxim, bo, què aporta? El medi acull o bé rebutja. Saber-se venut per endavant, fràgil, inapreciable, superflu, provoca esgotament. Ser un objecte a mercè dels altres desigs és una font constant de frustracions. Una dictadura indefinible, sense cap rostre venerat ni ideologia coneguda, tenyeix els carrers de gris. D’aquell gris fet d’apatia i de silencis perquè no hi ha res a fer.

A Eslovènia, les cases baixes desapareixen sota terra com una civilització que s’enfonsa, literalment, davant dels ulls. Cada cop que han de renovar el paviment, el nivell del sòl puja una mica i les pedres velles se submergeixen una mica més en els sediments acumulats, com si les cases s’enfonsessin en el fang de l’oblit. Els carrers de Barcelona són un palimpsest més ric. Capes i capes d’història soterrada. Hi ha museus que mostren les restes romanes perquè paradoxalment resulta més fàcil excavar els pòsits més antics. Per descobrir el Camp de la Bóta sota el Fòrum, cal saber llegir. El paper, un suport tan insegur i corruptible, conserva els documents que la realitat negligeix a consciència.

Sóc a l’autobús, en el meu etern viatge cap a la ciutat a la qual no arribo mai, i que sempre se m’escapa. La ràdio toca una peça per a mi desconeguda: «Oblida-ho, si pots». La lletra és banal, la melodia embafosa. L’accent del cantant revela la seva procedència bosniana. Em travessa com una fletxa el dolor que el passat és inesborrable. Pots oblidar una llengua que parles i entens? Pots oblidar a llegir i a escriure? ¿Oblidar milions d’impressions, els passos en fals, les pors, el palmell confiat que s’atura a l’esquena, les olors, la merla del matí, el soroll de l’helicòpter a la tarda damunt un retall del cel? Pots veure els paisatges des de dins? ¿Analitzar-los, convertir-los en un objecte que observes amb distància?

Vaig viure els meus primers vint anys en un carrer orientat cap al sud i el sol cap al migdia brillava tan fort damunt l’asfalt que feia desaparèixer la paret de bosc al fons. En aquella blavor rere la llum, podia imaginar-me el mar. I ara, a Barcelona, em passa que en alguns d’aquells carrers rectes que s’inclinen una mica i mostren una franja blava hi veig les muntanyes distants. M’enganyo a mi mateixa buscant les semblances que em reconforten, com si tot fos comparable, com si mai no s’hagués produït cap ruptura. La necessitat de construir un niu amb els paràmetres coneguts és ben imperiosa. La distància fa por, les diferències, allò que és desconegut. Per això, sempre, quan entro en una vall càrstica, em trobo com a casa, confiada, sense defenses. 3 Una dolina per a mi és qualsevol rierol que desapareix dins el sòl calcari; és la paret verda de bosc, una illa, un univers tancat, com el verd que tamisa la llum a les valls de l’Arieja. La mestressa que venia les entrades per visitar el riu subterrani tenia el bigoti clarament dibuixat sobre el llavi, una brusa massa escotada, i tot i el fred, saltironejava mostrant unes cames blanques com la llet. Plena d’energia, com les pageses eslovenes, i també igual d’indiferent envers l’entorn, només semblava interessada a comptar les entrades venudes i arriar els visitants, com un ramat, fins a l’entrada de la cova.

La imatge de la dona barbuda és estranyament desagradable, evoca un circ ambulant on es paga per veure el llançador de flames o el contorsionista. Un dels pocs poetes que s’han traduït de l’eslovè al català és Srečko Kosovel. En el seu poema «Circ Kludsky» 4 narra la fragilitat d’una noia enmig de l’arena davant de les mirades que se l’empassen com si fossin mossegades de lleons. Aquesta noia és la poesia perquè tots els qui escrivim som una mica contorsionistes, malabaristes, funàmbuls –i, per què no, dones amb barba.

Per a mi seria fàcil acceptar el rol d’una curiositat i alimentar l’exotisme d’algú que escriu en català, tot i que procedeix d’un d’aquells països indestriables a l’est d’Europa. Sóc allò que escric, no puc desvincular-me’n. Però quan no et pots amagar en cap comunitat, l’exposició a la llarga es fa molt dolorosa. Ningú no comparteix la teva trajectòria vital. Estàs sol. I alhora, ets tan sencer! No és possible tallar una persona a trossets i separar els àmbits de les seves experiències amb un bisturí. Si comparteixo alguna cosa amb la meva pàtria adoptiva és la capacitat de dubtar, d’analitzar la pròpia identitat.

En el meu cas, si havia de fer un viatge de bell nou, vaig tenir molt clar que no volia escriure en una llengua postissa, apresa com un joc de regles gramaticals i paraules trobades en el diccionari. Un vespre, embarassada, grossa, muda com un animal perquè aleshores encara no era capaç gairebé ni de parlar ni de trobar els camins a la ciutat, vaig llegir «La vaca cega» de Joan Maragall. No sabia qui era el poeta ni per què figurava en la selecció d’autors catalans que Joan Gili va posar al final del seu Catalan Grammar . 5 Fullejava aquest vademècum curiós per intentar esbrinar com es formaven els temps verbals. No calien gaires introduccions. Tal com diu Borges en el seu tractat sobre la metàfora, la imatge del camell cec de la poesia clàssica àrab és universalment comprensible perquè ens recorda com som d’impotents davant el nostre propi destí, que és dur i maldestre, innocent i inhumà. 6

El «gran gest tràgic» de Maragall per a mi, en aquell moment, era molt més que l’indestriable futur. Encara que al meu voltant els camins estaven fets i les altres vaques pasturaven tranquil·les, jo no era capaç de veure res i topava amb els obstacles més inversemblants a cada pas. El procés d’aprenentatge és sempre molt dur. No és la llengua, el que cal saber llegir, sinó els signes: interpretar els trets del rostre, els gestos, l’entonació de la veu; saber vestir, reconèixer en l’estil del mobiliari d’una casa el caràcter del seu propietari… 7 El primer estadi de trobar-se sense mots, tancat dins d’un cos que no pot interaccionar amb allò que l’envolta, sense referents, sense codis, amb els anys se supera. I és llavors quan «els camins inoblidables» de Maragall es revelen com una il·lusió romàntica. Hi ha un punt en què l’emigrant arriba a la conclusió banal que el retorn és impossible. Les coses viscudes no queden gravades rere les nines mortes com un record inalterable.