Simona Škrabec - Una pàtria prestada

Hi ha moltes possibilitats de fer d’observador. Kafka es converteix en un escarabat que puja per la paret blanca i deixa rere seu un rastre humit. Els règims comunistes, en canvi, tenien els seus escriptors a sou per fer-los ben influents. I tanmateix, ja veieu…

A Lolita , de Nabokov, el vell Humbert Humbert s’adona de sobte que un descapotable vermell segueix el seu cotxe:

Amb les nostres giragonses reproduíem els arabescos negres dels revolts damunt els senyals grocs, però, fos quin fos el nostre rumb o la nostra velocitat, aquell espai intermedi quedava intacte, matemàtic, com un miratge, rèplica viària d’una catifa màgica.

La vella metàfora del riu s’ha transformat aquí en una autopista de la vida. El màgic dibuix d’una catifa amb els signes del destí és ara el vulgar triangle groc d’un senyal de trànsit de revolts perillosos. Nabokov fixa una distància matemàticament exacta, que no es pot ni escurçar ni allargar: és la distància que lliga el fugitiu a la seva pròpia consciència d’estar fugint. No hi ha res a fer: per més anys que passin, la Lolita serà sempre dècades més jove que ell. I per molts quilòmetres de distància que posi entre la vella Europa i el país de les noves oportunitats, a l’altra riba de l’oceà serà pres per la mateixa obsessió: continuarà buscant l’Annabel Leigh, la noia que va fer-li un petó als dotze anys i després va morir…

El passat que ens encalça és allà, a la cantonada; treu el nas sempre amenaçadorament present, però alhora sabem que mai no ens podrà atrapar. Aquesta distància fixa, impossible d’anul·lar, és especialment implacable quan des del passat sotja el cadàver d’un amor abandonat. «Cap dels meus amics americans no ha llegit els meus llibres russos», diu Nabokov a l’assaig que des del 1956 acompanya totes les edicions d’aquesta novel·la. A hores d’ara, els llibres escrits en el seu anglès forjat de bell nou han eclipsat tot el que havia fet abans. A qui li interessen, avui, els llibres russos de Nabokov?

En una conversa amb una companya, anant cap a l’escola, la Lolita cita Montaigne com si res: «El més horrible de morir és que ho has de fer tot sol». L’H. H. s’estremeix pensant que sota tota aquella vulgaritat d’una noia que s’afarta de dolços en cada àpat i vesteix de rosa hi ha un ésser que ell no arribaria a conèixer mai.

Exactament aquest és el repte que cal superar per entrar en una llengua nova: anar descobrint què hi ha sota la superfície, mirar bé si alguna noia que sembla no fer altra cosa que jugar a tenis i dormir en hotels de carretera és alhora capaç de pensar amb el seu cap. Aprendre una llengua demana «porcions reals d’una vida», com diu Anderson al seu llibre Comunitats imaginades.

Tornem, però, a la parella de Lolita i Humbert: qui vencerà en aquest duel desigual? Lolita , evidentment, no serveix d’entreteniment com una novel·la de gènere. És escrita precisament en contra de les convencions de la narrativa pornogràfica que tenen un únic objectiu: la trama rígida i els llocs comuns en la narrativa de consum asseguren el plaer de la identificació i eviten tota reflexió. La novel·la de Nabokov és una paròdia del happy end americà. Què passa quan dos s’estimen? Nabokov desconstrueix els elements d’una relació, els desmitifica. No ens podem identificar amb els seus protagonistes; hem d’analitzar el desig i els instints, adonar-nos de les promeses fracassades. L’autor ens obliga a mantenir la distància amb el seu relat.

El viatge de la parella per l’ample país sense fronteres fa estremir pel buit absolut d’un nouvingut que no té lligams de cap mena. El cotxe amb la seva mobilitat incessant és l’única casa possible. La nena òrfena i l’home que ha enviudat dues vegades estan tancats dins d’una capsa metàl·lica que es projecta d’un costat a l’altre com en un pinball , com en una màquina del milió. Cal tornar a construir tots els llaços, aquesta és la solitud de l’emigrant. Per això no es pot reduir el llenguatge només a la comunicació.

Després d’haver infringit les lleis més fondes de la humanitat, el vell Humbert decideix al final desobeir també les regles del trànsit, i passa el semàfor vermell amb el mateix gust que quan de petit es prenia una copa de vi d’amagat dels pares. Sap que el condemnaran pels seus crims en un procés que admet com a perfectament just. Però encara que aconsegueixi salvar el coll i sortir de la presó, no podrà evitar que Lolita, mentrestant, visqui la seva pròpia vida. Només el refugi de l’art podrà proporcionar a aquesta parella impossible una mena d’espai per perdurar.

1. Indico sempre amb una nota a peu de pàgina la procedència dels meus textos publicats prèviament. Els articles i assaigs han estat modificats substancialment per a aquesta edició. – «La literatura com un paisatge», Diàlegs sense fronteres: Noves cartografies literàries , Barcelona, KRTU, 2006, pp. 109-115.

2. «Olvídalo, si puedes», Metropolis , 77 (hivern de 2010), pp. 8-9.

3. «I Can’t Get Used to It», Catalan Writing , 8 (juny de 2010), p. 1.

4. Srečko Kosovel, La barca d’or , Sant Boi de Llobregat, Edicions del Mall, 1985, p. 83. La traducció d’aquest poema és de Miquel Desclot.

5. Joan Gili, Catalan Grammar , Oxford, The Dolphin Book, 1974, p. 144.

6. Jorge Luis Borges, «La busca de Averroes», en Obras completas , I, Barcelona, Emecé, 1989, p. 586.

7. Jean Améry, Jenseits von Schuld und Sühne , Viena, Klett-Cotta, 2004, p. 78.

8. «La vida i la literatura», Diàlegs sense fronteres , Barcelona, Arts Santa Mònica i La Central, 2011, pp. 8-13.

9. Jean Améry, Jenseits von Schuld und Sühne , p. 78.

10. «Abandonar la cursa», Desacord [Terrassa], 3 (2006), pp. 33-35.

11. «Kafka i la literatura menor», L’Avenç , 320 (gener de 2007), pp. 4-6.

12. John Berger, About Looking , Londres, WRPC, 1980.

1

L’escut brillant de l’èpica

Tots ells han enfonsat el punyal, carregat amb la impotència furiosa de mil crims no comesos, en llur pròpia carn.

JOSEP PALAU I FABRE, 1953

¿Lemuel Gulliver és un gegant entre homenets minúsculs o bé un ratolí atrapat en un món de dimensions colossals? 1 Catalunya –no pas gaire diferent d’altres identitats– viatja a través del temps, i igual com Gulliver veu el seu cos segons les proporcions de la costa on amara: fràgil al costat dels grans com Espanya, que vol i a vegades fins i tot pot transformar el G7 en un G8, però com una gegantota espavilada i forta en comparació dels pobles europeus minúsculs, als quals mira sempre una mica per damunt l’espatlla.

Ser català avui significa portar una llauna lligada als para-xocs del darrere com en un cotxe de nuvis. La violència simbòlica d’aquesta metàfora consisteix a haver d’acceptar dòcilment ser «el paràsit d’una vulnerabilitat crònica». Cal rompre aquest mirall de docilitat perquè contribueix a justificar la dominació. Per desempallegar-se d’aquesta herència nefasta, ¿Catalunya hauria d’adoptar conscientment el paper del marginat? Fer sortir a la llum el trauma? Dir i fer visible la ferida? ¿Cal dir en veu alta que Catalunya és un vampir?

El problema és que el vampir com a metàfora no va sorgir entre els dominats, sinó que és una arma terrible dels dominadors. La imatge d’una sang contaminada que malmet les nostres dones, que es ramifica per l’estirp sense aturador, es va fer servir per a les pitjors discriminacions. Tots sabem en què es va convertir la proclama de la Verjudung de la música alemanya que va llançar al seu dia Richard Wagner: allà fora hi ha una amenaça invisible, un enemic que sembla ben bé igual com nosaltres, però que no és dels nostres. Es fica a dins del teixit i el destrueix. És per això que no n’hi ha prou amb matar un vampir, sinó que cal exterminar-lo, eradicar el més mínim bri que encara pogués rebrotar. L’amenaça que els altres ens prendran el que és nostre no és real, no es pot complir, diu Slavoj Žižek; però precisament perquè és només una amenaça, una fantasia, el poder d’aquesta por és tan destructor.