Simona Škrabec - Una pàtria prestada

5. Gabriel Ferrater, Les dones i els dies , Barcelona, Edicions 62, 1968, p. 36.

6. Aquest motiu pictòric és també elaborat en la novel·la de Maria-Mercè Marçal La passió segons Renée Vivien .

7. A més a més d’aquest poema de Da nuces pueris (1960), cal tenir present també el poema de Pere Quart «Cent anys de Joan Maragall», del poemari Vacances pagades , publicat el mateix any. Giuseppe Grilli, en El mite laic de Joan Maragall , Barcelona, La Magrana, 1987, p. 97, comenta: «Totes dues lectures eren explícitament polèmiques respecte a un ambient que pretenia beneir l’obra maragalliana amb l’aigua sagrada de la resistència centrista, catòlica i catalanista amb seny».

8. Gabriel Ferrater, Les dones i els dies , p. 150.

9. Willi Jasper, Faust und die Deutschen , Hamburg, Rowohlt, 1998, p. 166.

10. Ibid ., p. 169.

11. Franco Moretti, Modern Epic: The World System From Goethe to García Márquez , Londres, Verso, 1996, pp. 11-34.

12. Eduard Valentí i Fiol, Els clàssics i la literatura catalana moderna , Barcelona, Curial, 1972, p. 207.

13. Ibid ., p. 192 i següents. És important subratllar que Valentí, tot i la seva enorme capacitat d’anàlisi, no qüestiona les conseqüències de l’actitud de Faust, que defensa a ultrança els grans ideals d’una humanitat més forta i «lliure». L’autor de l’estudi refereix sense cap comentari addicional l’episodi de Linceu, el qual, després de confessar l’afirmació de la bondat del món tal com existeix, dóna la notícia sobre la mort de la parella dels vellets Filèmon i Baucis dient que tant se val el que els hagi passat, perquè tot va ser molt bonic. Valentí constata, doncs, el distanciament de Maragall de la figura de Faust, però no pot explicar del tot les raons de per què no qüestiona el model fàustic en si.

14. Franz Kafka, «El caçador Gracchus», Començaments sense fi , traducció de Feliu Formosa, Artilletres [Castellar del Vallès], 39 (setembre de 2004), p. 18.

15. Joan Fuster, «Maragall i Unamuno, cara a cara», Obra completa: Assaig I , Barcelona, Edicions 62, Diputació de Barcelona i Universitat de València, 2011, pp. 125-142.

16. Patrícia Gabancho, Despert entre els adormits: Joan Maragall i la fi de segle a Barcelona , Barcelona, Proa i MHCB, 1998, p. 165.

17. Josep Palau i Fabre, «Pensar Maragall», Quaderns de l’Alquimista , Barcelona, Proa, 1997, p. 288.

18. Gabriel Ferrater, Les dones i els dies , p. 41.

19. Eugenio Trías, El pensament de Joan Maragall: La crisi espiritual de Maragall el 1907 , Barcelona, Edicions 62 i Fundació Banco Urquijo, 1982, p. 45.

20. Gabriel Ferrater, Les dones i els dies , p. 41.

21. Franco Moretti, Modern Epic …, p. 83.

22. Ibid ., p. 92.

23. Giuseppe Grilli, El mite laic de Joan Maragall , p. 153.

24. Eugenio Trías, El pensament de Joan Maragall …, p. 124.

25. Sam D. Abrams, Llegir Maragall, ara , Barcelona, Proa, 2011, pp. 361-378.

26. Josep Palau i Fabre, «Pensar Maragall», Quaderns de l’Alquimista , p. 163.

27. Maria-Mercè Marçal, Llengua abolida , València, 3i4, 2000, p. 452.

28. Voldria agrair explícitament la complicitat dels oients que van assistir a les diferents sessions d’aquesta conferència. Les seves preguntes i comentaris m’han servit per acabar de perfilar moltes de les qüestions d’aquest text, des del significat del cos no enterrat d’Adelaisa fins al poema de Ferrater, els pobles sense rumb del caçador de Kafka o la naturalesa vampiresca del comte Arnau.

2

Les possibilitats perdudes

No olvidar que un personaje literario consiste en las palabras que lo describen.

BIOY CASARES, 1994

En un dels capítols del llibre Els límits de la interpretació , d’Umberto Eco, trobem escrita sense cap èmfasi especial una observació que resulta essencial per acostar-nos a la narració «La ratlla i el desig», de Pere Calders. 1 Eco sosté que per dir una banalitat tan òbvia com que mai no trobarem l’ànec Donald caminant pel passeig de Gràcia no necessitem l’ajuda de cap aparell teòric. 2 Aquesta observació delimita amb un tall precís i net –encara que poc convencional– l’objecte de l’anàlisi que ens interessa: volem parlar d’un text. Només del text. La caseta de fusta, com l’objecte principal al voltant del qual gira tot el conte de Calders, està feta de paraules, i aquestes són fruits d’una convenció, d’estratègies emprades per construir el discurs.

El món narratiu és construït amb paraules fràgils com un vas d’argila. Però tot i aquesta fragilitat, amb les estratègies discursives hàbilment emprades, el text ens pretén seduir: què és allò que el relat ens vol fer creure? Cal examinar l’estructura d’aquest conte, abans de poder decidir en quin sentit l’agrimensor no és capaç de comunicar-se amb el seu entorn, i per què tots els seus intents de viure una vida feliç fracassen. Aquest personatge narratiu viu en un món handicapat, i d’aquí prové tota la seva tragèdia.

Al final, el viatjant se’ns haurà ficat sota la pell per recordar-nos com també la nostra vida flueix sense retorn. El nostre propi passat, per molt extraordinari que fos, queda segellat i inaccessible. I encara que hi poguéssim tornar, quines garanties tindríem de saber fer-ho millor? Les possibilitats fantàstiques de Calders no ens obren cap camí de fugida, sinó que més aviat ens demostren com no existeix cap compensació per a les limitacions que ens determinen com a homes.

Les paraules d’argila

El conte de Calders és una narració sobre un viatge amb autobús durant el qual un home explica als companys de viatge les peripècies de la seva vida anterior. Tot el que sabem, ho sabem per la narració que observa els esdeveniments des d’una perspectiva distant. Perquè això no passi per alt a cap lector, l’autor trenca el teixit de la narració i dedica una observació directa als possibles lectors. L’observació està posada entre parèntesis i funciona realment com un apart en una representació teatral; com una rèplica que el personatge que parla a dalt de l’escenari dedica no als seus companys de professió que s’esforcen a recrear una història, sinó al públic, perquè s’assabenti de coses que han de quedar desconegudes per a la resta de personatges. Vegem la rèplica en el seu context:

–Per què? –em va preguntar. I afegí:– Fa més de cinc anys que m’hauria d’haver mort, i sé totes les històries. Què hi podríem guanyar?

–No ho sé. Potser un consell… –vaig dir-li.

(Això era fals, i la hipocresia, com sempre que en faig ús, m’envermellí les galtes. En realitat, el que cercava era referir aquella cosa extraordinària, com ara) [RD, 28]. 3

L’observació del narrador trenca la il·lusió que ens permetia endinsar-nos en el món narratiu i prendre els personatges com si fossin «reals». Aquesta petita rèplica, adreçada a algú que està fora del text, pressuposa l’existència d’algú que llegirà la història. O, si voleu, instaura amb una força especial un lector model, disposat a llegir tot allò que el narrador explica en una conversa amb els companys de viatge en autobús i a extrapolar d’aquesta conversa el que va passar «en realitat». La petita observació pertany al món de referència en el qual el subjecte seria el jo de l’agrimensor que, com ara , explica el seu viatge amb autobús a la vall d’Area. Aquest seria el primer nivell que emmarca els límits del text; al seu interior, però, hi podem observar una estratificació més rica.