Simona Škrabec - Una pàtria prestada

Mirant així, la casa fantasma seria només una pinzellada de color que permetria amanir la història i captar l’atenció dels oients. Qui es pot permetre d’inventar una caseta de fusta posada en una vall idíl·lica també pot fer que els desigs la facin moure.

Abans de començar el seu relat, l’agrimensor viatjant diu a l’home vell: «Escolteu: tinc ganes d’explicar-vos un episodi… Anava a dir un fet de la vida real, però em fa por que a vós no us ho semblarà, com als altres» (RD, 28). Aquesta advertència és simplement una estratègia retòrica? ¿És simplement un recurs utilitzat per persuadir el públic que es cregui el relat encara que els fets no semblin gaire versemblants? També podria ser-ho. Però, és clar, tampoc no tenim cap certesa que l’agrimensor viatjant, l’home vell i el comerciant existeixin. D’ells en sabem algunes coses perquè el narrador ens les ha explicades. I on està situat aquest narrador?

Em produeix una tendresa molt gran imaginar-me’l assegut en una cruïlla solitària de camins, sense saber quin camí ha de prendre un cop acabat el recorregut amb l’autobús. Per superar aquest mal pas, s’inventa la història d’un home que ja va passar per aquesta situació i la conta a uns oients imaginaris en veu alta, trencant el silenci.

Què hi podríem guanyar, els lectors, escoltant aquesta història? Es podria dir que els lectors potencials d’un llibre són innombrables 16i guarden en la memòria tantes coses que res de nou no els podria ser explicat. Per això, poden ser escèptics com l’home vell al principi del conte, que fa a l’agrimensor la mateixa pregunta quan aquest es proposa d’explicar-li la seva història: «Què hi podríem guanyar?». A ell i a nosaltres, l’agrimensor ens pot respondre amb la mateixa frase: «No ho sé. Potser un consell…». Un consell, potser sí. Però quin? Té res a veure amb les últimes paraules del vell?: «Un poeta acceptaria allò demanat i obtingut de l’estrella, i la casa a mig camí hauria estat casa seva, amb eliminació de tota altra. Un home de preparació científica, per exemple, sigui el que sigui allò on sap que ha d’ésser, al capdavall dels quilòmetres que calguin. D’acord amb aquestes reflexions, podeu multiplicar exemples i triar» (RD, 40).

Aquest consell del vell, que demanava l’agrimensor al principi del conte, dóna peu a pensar que la narració reflexiona sobre el mateix problema que tan magistralment explora Thomas Mann en moltes de les seves obres, però sobretot en el seu conte «Tonio Kröger». 17 Tonio, el protagonista d’aquesta narració, viu en una ciutat del nord d’Alemanya; té un nom estranger i els cabells foscos. S’ha de fer lloc en una comunitat de nois i noies rossos, alts i d’ulls blaus. És una oposició que en aquest relat pren dimensions simbòliques. Per molt que s’esforci, no aconsegueix l’amistat de les dues persones que més admira, Hans Hansen i Ingeborg Holm, que per a ell són l’encarnació de tot allò que justifica i dóna sentit a la vida. Aquests dos segurament no es deixarien molestar per l’aparició sobtada d’una casa fantasma com ho va fer el nostre agrimensor, perquè Hans i Ingeborg viuen i desconeixen el dubte. A mesura que Tonio es fa gran, la seva vida cada cop s’allunya més de la comunitat en la qual va créixer; finalment es trasllada a viure al sud i dedica tots els seus esforços a l’escriptura. Però en les seves converses amb una pintora exiliada hi sorgeix amb insistència el mateix tema: com guanyar-se el reconeixement d’aquelles persones que són com els seus antics companys d’escola, de persones que no senten cap necessitat d’enterbolir la seva feliç existència. «La literatura no és cap professió, és una fugida, una fugida que comença en una edat molt tendra», li diu. I així Tonio, que es descriu com algú a qui els artistes anomenen burgès i que els burgesos es neguen a acceptar, decideix fer un viatge a la seva ciutat natal, i d’allà, més cap al nord, fins a Dinamarca, per veure si podrà trobar la vida que tant enyora. A Helsingör, un lloc de vacances a la costa danesa, torna a veure Hans i Ingeborg. Tots dos formen part d’un grup nombrós de gent que han vingut a passar un dia a la natura i fer un ball al vespre. Tonio els observa des d’un balcó fosc i a través de les vidrieres segueix el ball en la sala il·luminada. La seva posició és privilegiada i li permet veure-ho tot i al mateix temps ser conscient que no forma part d’aquesta escena feliç, que no podrà mai formar-ne part perquè és massa conscient de les coses per deixar-se endur pel corrent com si res. Tonio té l’ànima de poeta i, amb això, un senyal inesborrable imprès al front: mai no podrà deixar de dubtar, de preguntar-se on és el seu lloc, encara que la seva més profunda admiració és dedicada precisament a tot allò que és humà, viu, ordinari. Tonio admira la vida idíl·lica dels nois i noies alts, rossos, d’ulls blaus, com aquells que deuen habitar també la vall verda a les propietats del gran terratinent en el conte de Pere Calders.

Això vol dir que l’home vell de l’autobús també podria dir a Tonio Kröger el mateix que va dir a l’agrimensor: «Els joves viviu en una mena de plat de poc fons i tot va bé perquè us hi ofegueu» (RD, 40). És evident que el vell no els entén, a aquests joves que no en tenen prou amb fer castells en l’aire i considerar-se poetes o viure una vida en la qual no pot penetrar cap cosa extraordinària, en el cas que es vulguin afegir als homes que només obeeixen la raó. El vell no entén que hi ha persones per a les quals el dubte envers tot el que els envolta és la condició de la seva existència.

Per això, el conte no acaba pas amb el consell que s’ha de saber sempre què vols per anar bé per la vida, i està lluny de ser un pamflet que alerta sobre el perill de la indecisió. Hi ha una petita escena final: un cop acabat el viatge amb l’autobús, l’agrimensor s’asseu a la cruïlla i espera. Encara que les seves mans no estiguin tacades de sang, que no tingui els ulls embenats i que les seves accions no haguessin produït cap mal físic, la circumstància que es trobi tot sol davant un encreuament de camins l’emparenta amb Èdip rei. Però el fet que no sigui un rei potser el fa encara més pròxim a nosaltres. S’ha quedat amb les mans buides. No té res, encara que ho hagi intentat de valent. Ho ha intentat i ha treballat per fer-ho tot tan bé com li era possible. Però ha actuat inadequadament, no s’ha sabut emmotllar a les regles del món en el qual es trobava.

Difícilment podria haver evitat el seu error. Quan el món es regia per les regles màgiques en aquella nit d’estiu abans de la festa –festa que permet des de l’antiguitat sortir del corrent temporal i entrar en una altra dimensió–, ell creia que encara es trobava en el món ideal on tot era controlable. S’ha espantat i ha arrencat a córrer, i amb això els ha perduts tots dos, el món ideal i el món màgic que ha sorgit de no res una nit festiva. Tots dos perduts, igual que «ara» li és inaccessible també el tercer món, poblat de personatges que el podrien haver jutjat o li podrien haver donat algun consell. L’autobús ja ha partit, els companys de viatge ja no hi són tampoc.

En definitiva, el que el narrador espera quan ens explica la seva història és que el jutgem, que li perdonem els errors passats i li oferim una possibilitat de salvació. Potser fins i tot estaria disposat a buidar-se els ulls, seguint l’exemple d’Èdip, si això fos la garantia per trobar la terra ferma sota els peus i un sol camí a seguir. Però escapar-se i trobar el camí correcte en un món fragmentat és del tot il·lusori.

Sabem del cert que totes les seves accions han estat equivocades, però la situació del protagonista, tanmateix, no es resol d’una manera definitiva. No hi ha cap desenllaç, el conte arriba al final, però el temps continua corrent, no s’atura com en les grans obres tràgiques. L’agrimensor haurà de continuar vivint sabent que ha perdut el lloc on havia tingut intenció de desenvolupar la seva vida; que ha perdut la llar, la dona. Per això, al final, les mans del narrador acaronen un camafeu que li crema els palmells i, així, el força a no oblidar mai.