Simona Škrabec - Una pàtria prestada

El protagonista de Maragall –al contrari de Faust– no té cap dret a somiar objectius més grans que una vida humana i és condemnat a aquell incòmode regne entre els morts i els vius, la zona de pas, la indefinició. Arnau es vampiritza no només pels seus propis passos en fals. La condemna a no poder morir li és imposada des de fora. El comte Arnau és el representant d’una cultura condemnada al rebuig i no podrà mai justificar els seus actes amb uns objectius prou nobles. Maragall dóna veu als febles no només com a febles, sinó que mostra també com és possible demonitzar un home d’acció fins al punt que tot el que faci semblarà un crim. Tant Faust com Arnau han seduït interessadament una noia, són lladres d’amor. Però aquest amor il·lícit, que al drama de Goethe acaba amb un infanticidi explícit, no impedeix que Faust sigui vist com un heroi que ha vençut el pas del temps –precisament amb la seva insensibilitat. I mentre Robin Hood és una encarnació de la justícia dels bandolers, Serrallonga és només un vulgar bandit sanguinari. En el poema que Maragall li destina, es pot veure clarament tot el turment d’un poble sense glòria. Serrallonga no té dret a estimar. Com una última cosa abans de morir, demana que se li reconegui, si més no, aquesta engruna de bondat, i que pugui alleugerir la seva consciència amb el pensament d’haver estimat de tot cor una dona –i no. La seva llegenda ha de quedar associada a la despietada maldat d’un home foragitat de la societat, cruel i monstruós. S’ha de penedir també dels seus llaços d’amor amb la Joana. «No fou luxúria / sinó una veritable estimació», repeteix en va. La figura de l’heroi infame funciona com un espantaocells que ha d’afavorir l’assimilació: o bé t’integres a la cultura dominant, o bé quedes per sempre condemnat a vagar pels camins fora de la llei, i no esperis cap tracte just.

Amb tot això, quin és el paper de la noia pura i jove que apareix al final del poema? Estarem d’acord amb el poema «Sobre la catarsi», de Gabriel Ferrater, que si aquesta veu innocent simplement ha de disfressar els vells errors amb un cant de sirena, llavors no ha valgut la pena ser un bon pare ni un bon ciutadà. La constatació final podria ser amarga com el vi macerat amb donzell. Als joves, tot això no els importa. Accepten el que han rebut irreflexivament, i cantarien qualsevol cosa que hagin sentit cantar, repetint els mateixos passos en fals…

De fet, estem envoltats de les veus vives de noves generacions que no en volen saber res, de l’existència vampiresca d’un vell comte, es tracti d’un tal Arnau dels Pirineus o bé de l’arquetípic Dràcula de Transsilvània. Però tanmateix és prou curiós que els joves acceptin precisament aquestes velles llegendes transformades en les novel·les i serials on la sang ja no és –o així ho voldríem– aquella substància especial del controvertit vers de Faust . La literatura i el cinema per als adolescents segurament tracten només un tabú gens sorprenent: el sexe. L’època actual ha vulgaritzat la iniciació sexual fins a tal punt que ha tornat a sorgir la necessitat de crear-li una aurèola de misteri. Heus aquí la raó principal dels udols a la lluna plena en la saga Twilight , de Stephenie Meyer. Mai, de fet, la nit de noces no es podia viure dins de les rutines quotidianes. La humanitat sempre ha sentit la necessitat de crear espais reservats i rituals on puguin tenir lloc les coses que no han d’intervenir en el transcurs habitual de la vida. Els hotels, els manicomis o els hospitals no comparteixen el mateix ritme d’una llar o una oficina. Els vampirs de Mayer no són més que una petita escapatòria imaginària per a uns joves que ja no guarden gaires misteris sobre el pas a l’edat adulta.

En aquest context és també interessant saber que a la Xina dels anys 1920 la traducció de Werther va tenir un èxit enorme. El seu amor a la natura i la recerca de la integritat va aportar als lectors xinesos una arma contra el confucianisme i les convencions de la moral tradicional que obligava els joves a acceptar, per exemple, els casaments forçats. Però aquesta aposta per l’individu va durar ben poc, ja que aviat els autors xinesos, plens del nou entusiasme revolucionari, van renegar de la innocència de Werther i van apostar clarament per la maduresa de Faust. L’amor no podia ser més important que el menjar perquè havia arribat l’hora de construir una nova societat. Tots els esforços havien de tenir una finalitat col·lectiva i l’únic sentit de la lluita individual era servir el bé de la nació. L’estimada va esdevenir, finalment, només la pàtria.

«L’estimada de Don Jaume», de Joan Maragall, difícilment la podem incloure en aquesta espiral d’obsessions patriòtiques que van transformar el món sencer a partir dels anys trenta del segle XX. Es fa evident que Maragall «copiava» les tendències que s’havien anat formant a partir del Romanticisme i que procurava ajuntar el poble, la terra i el passat per segellar així el pacte de la pertinença a una comunitat. Però Maragall, en lloc de crear una figura obsessiva d’un conqueridor capaç de renegar de l’amor per un ésser viu en nom dels ideals col·lectius, transforma Don Jaume exactament en el sentit oposat. L’amor del rei per l’illa de Mallorca és comparable amb l’amor per una noia; és un sentiment tendre, atent… Maragall no ha purificat el seu conqueridor de les passions, sinó que l’ha contagiat amb la seva pròpia capacitat d’emoció. El nostre poeta no ens serviria per anar a cap guerra. La seva literatura testimonia la renúncia definitiva a tota possibilitat de realització. I amb això, el poeta ens ofereix la serenitat d’algú capaç d’afrontar els reptes més durs. Els seus herois són els homes sense esperança que lluiten encara que tot ja estigui perdut i combaten sense esperar cap resultat. La mateixa capacitat de regeneració, Maragall l’atribueix també al seu poble. En una carta a Unamuno del 23 de maig del 1907, escriu: «Éste es también el secreto de la fuerza actual de Cataluña: es el pueblo que espera». 15

El cel blau

En el conjunt de la seva obra, Joan Maragall va desemmascarant amb audàcia les falses creences, els prejudicis, les mitges veritats i les explicacions de conveniència –recordem només la seva intervenció en la Setmana Tràgica. Evidentment, no es tracta de cap camí lineal; si hagués tingut totes les respostes, ja se’ns hauria convertit en un profeta que consola i reafirma. Maragall conserva el pas insegur d’algú que dubta i la seva paraula ha conservat la fragilitat d’aquesta experiència.

Però el preu que ha hagut de pagar el poeta per aquesta fidelitat a si mateix és enorme. Quan s’adona que les seves pròpies conclusions el portarien a qüestionar la base de la societat en la qual viu, Maragall s’atura. Les contradiccions que la seva poesia deixa obertes testimonien un desengany personal tan greu que el consumeix. Després d’un treball rigorós de reflexió poètica, no pot tancar cap qüestió en fals. La insubornable honestedat l’ha acabat portant davant d’un espadat. La bretxa entre l’atmosfera de l’època i la seva consciència se li ha fet insalvable. La seva desgràcia és que s’adona de la realitat i no sap fingir. Se sent obligat a mirar, a no aclucar els ulls, però la societat en la qual viu li produeix astorament:

Aquelles coses que ell havia volgut fer avançar col·lectivament cap a un horitzó ideal, els temes que la seva generació havia dit que resoldria, estaven per a ell en el mateix lloc, els vells objectius pendents, els antics debats oberts, el futur sense resposta. Sense capacitat de generar respostes. 16

El poeta constata decebut que la burgesia i, amb això, tot el moviment catalanista no estan a l’altura de les circumstàncies.