Simona Škrabec - Una pàtria prestada

Aquest, però, és el punt clau en la lectura atenta de Faust. Goethe parla exclusivament del món modern –i de les maneres tan hàbils i perverses que aquest mateix món ha trobat per justificar tots els danys col·laterals del progrés.

La nostra civilització està arrelada en l’explotació. I per això, la cultura necessita crear les estratègies de l’oblit. Els llaços més forts d’una comunitat s’estableixen amb els acords tàcits entre tots els membres sobre les coses que no recordarà ningú. Ens uneix no pas allò que recordem junts, sinó allò que tots plegats estem disposats a oblidar, podríem concloure cínicament.

El poema dramàtic de Goethe conté, doncs, la consciència crítica de la civilització moderna, perquè rere la bellesa dels versos s’amaga la veritat sobre la violència que acompanya tota dominació i l’obtenció dels guanys. La veritat és amagada en la profunditat del text i és assequible només a través del treball de l’anàlisi. La superfície ofereix una imatge que justifica precisament el contrari: la força, la vitalitat i l’oblit. Les obres literàries no són receptes unívoques i poden esdevenir extraordinàriament perilloses si es converteixen en missatges literals, executables com una ordre. El poema de Goethe és un mirall que, com l’escut de Perseu, reflecteix les serps que preferiríem no veure. Per poder-nos veure reflectits en aquest mirall, cal tenir el valor; cal admetre que ens hem d’emmirallar no només en la grandesa d’aquest personatge, sinó també en els seus impulsos més indignes. Han abundat les lectures de Faust que giraven en cercle com una tautologia: una gran obra d’un gran autor que és gran perquè és gran. Però la grandesa de Goethe és la seva capacitat de transmetre allò que ningú no voldria saber mai i mostrar els fonaments més foscos de la nostra civilització occidental (i no només d’Alemanya).

Amb el pacte amb el diable, Faust sembla que podrà esquivar la mort. Mai, però, no es troba realment en un atzucac i amb la sensació que el seu turment durarà per sempre. El final del drama porta al protagonista intrèpid un merescut descans a dalt del cel: no es quedarà vagant per la terra com una ànima en pena.

Com més inflat és el seu desig d’autosuperació, menys importància té per al Faust el món que l’envolta. Finalment, ell mateix esdevé l’únic objecte possible del seu desig. La dinàmica d’aquesta autorealització és la recerca d’un moment de quietud absoluta, és la recerca de la mort –perquè només la mort pot abolir el temps. Un cop mort, l’home és finalment protegit davant de tot dolor, de tot el mal i, sobretot, de tota la desil·lusió. Per això, la mort per a Faust no és només el final de la vida, sinó el sentit mateix de viure, l’últim objectiu, un lloc promès on arribarà després d’un llarg pelegrinatge. El moment de la definitiva felicitat i el moment de la mort coincideixen. Faust, que ha recorregut tots els temps imaginables, torna finalment al paradís. Al final del periple, el destí el torna al punt de partida; el cercle es clou.

O potser no, potser el desig de la mort és només un últim autoengany per evitar reconèixer el terror i dissimular la certesa inqüestionable que ell també serà finalment esborrat.

Només aquell que s’ho proposi fermament, diuen les veus del final del drama de Goethe, podrà ser redimit ( Faust , 11.936-7). Aquest raonament es basa en una lògica mercantil que preveu un guany segur per a aquell que hagi fet una inversió conscient d’esforç. Et dono això per allò, la llei del mercat és aquesta. I des d’aquesta òptica, resulta un negoci especialment magre que la Margarideta hagi trobat un destí tan dur, encara que només hagi pecat una sola vegada. La moral dels filisteus que compten el nombre dels errors comesos queda així desemmascarada perquè al cel, els pecats no es compten. Goethe aposta per un bé capaç de suspendre el càlcul. La lògica de la redempció no pot ser la balança d’un venedor de fruita que per tantes peces de coure dóna la quantitat exacta de la seva mercaderia.

El pacte entre Faust i el dimoni és la imatge arquetípica de l’intercanvi present en totes les transaccions mercantils. La meva ànima per un instant de felicitat, diu Faust d’entrada. L’haurà guanyada, aquesta aposta?

Al final això ja no importa perquè guanya l’amor que pot absorbir les injustícies més infames. Al final, la misericòrdia importa més que no pas la justícia. Goethe suspèn així el càlcul que regeix totes les accions dels homes –excepte, potser, les de l’amor. O també podria ser, com diu Theodor Adorno, que després de tants anys, el pacte es deu haver oblidat. I amb això també cal oblidar potser totes les desgràcies que ha provocat aquest protagonista. Fins i tot la seva maldat envers el Filèmon i la Baucis per aconseguir assecar els aiguamolls i guanyar terrenys per fundar una societat més noble.

La remor que acompanya totes les obres èpiques és el soroll de fons, com si l’autor només volgués gravar el vaivé de les onades que xoquen contra els penya-segats. El mite no admet cap canvi, sinó que enregistra la vida com un estat de coses que no admet cap mena d’evolució. La natura és eterna, i els cicles de la vida, inevitables i previsibles. Tot poeta, però, escriu només amb un únic propòsit de guardar allò que és digne de ser recordat. Amb això es crea la tensió entre la lògica del mite que tot ho iguala i el desig de l’autor de preservar la singularitat del moment. Els poemes recorden allò que ja s’ha esvaït; aquest és el seu engany. I l’exactitud de les descripcions dels objectes poc pot amagar l’inevitable pas del temps.

El Faust de Goethe, també en la seva segona part, conserva el patró ocult de la tragèdia, tot i que el protagonista dissimula l’envelliment i afronta la mort amb una espectacular redempció. Faust, a les portes de la mort, ja no és aquell jovencell que va fer el tracte amb Mefistòfil. Sembla que la capacitat de viure estigui lligada a la capacitat d’oblit. Només aquell qui sap oblidar pot sobreviure. El neguit de Faust a la segona part del drama mostra, tanmateix, que ningú no pot oblidar realment. Encara que el protagonista intrèpid insisteixi que tot allò va passar fa molt de temps, encara que els llaços amb la primera part del drama són cada cop més laxos i de fet s’esfilagarsen del tot, tot el que Faust fa li recorda allò que hauria volgut oblidar. Faust sap perfectament que ha comès errors que no podrà corregir mai.

No és estrany, doncs, que aquest personatge hagi esdevingut el paradigma de la modernitat, d’una civilització que s’ha d’amagar tantes coses davant de si mateixa per poder tirar endavant.

La condemna

D’entrada sembla que la força dels sis cavalls que evoca el Faust de Goethe troba la seva justa correspondència en aquests versos d’ El comte Arnau :

–Tu no tens casa, tu no tens ànima:

tens un cavall [OC, 145].

Joan Maragall, però, no pot de cap de les maneres compartir la veu dominant d’un senyor de les altures com Faust. El protagonista germànic proclama a l’inici del drama que vol deixar rere seu la nit i seguir el deixant d’un nou dia ( Faust , 1087). Faust és un heroi de la modernitat perquè impulsa el progrés a tot preu i perquè és capaç d’anar sempre endavant, impassible.

Maragall, en canvi, se sent amb «tots els membres caiguts», «buidat de tota força i sense desig», «un tros més del part suau» (OC, 91). En la imaginació del poeta no trobem ni rastre del desig fàustic d’observar «l’eterna llum del vespre», de tenir el món sota els peus i d’admirar el foc del cel i la tranquil·litat de les valls ( Faust , 1076-8).